Sant Martí d'Albars
|
HISTÒRIAAPUNTS
PER A UNA HISTÒRIA DE SANT MARTÍ D’ALBARS
LA PREHISTÒRIA I LA HISTÒRIA AN Malgrat que no tenim constància del poblament
prehistòric en el territori actualment inclòs al municipi de Sant Martí
d’Albars, sí que es coneix la presència humana al Lluçanès des dels
anys 1500-1700 aC, com demostren els jaciments i restes trobades a Lluçà,
Merlès o Sant Bartomeu. A l’Edat de Bronze, es coneixen també
jaciments a Perafita (Les Heures) i el poblat de Sant Pau de Pinós. Es coneix l’existència de restes ibèriques
a Oristà, Merlès, Lluçà, ... L’ORIGEN: L’ANY 905 I EL SEGLE X El primer referent escrit de Sant Martí
d’Albars el trobem en l’acta de consagració de Santa Maria de Lluçà
de l’any 905, a l’inici del segle X.
En aquest escrit es posa sota jurisdicció eclesial de Lluçà l’església
de Sant Martí, “ecclesiam
Sancti Martini de Medians sive de Albas”. Aquest nom de Medians
es refereix al fet de trobar-se el terreny entre els cursos fluvials de
les rieres del Lluçanès i Gavarresa. En l’acta de consagració de Lluçà, que és
una parròquia i no encara un monestir, es citen: Els vilars de Massana
(potser Massaneres), Minacas (potser
Manyaques), Torroella o el Grau,
amb la sufragània de Prats, Barbudells
i Viladeures o les Eures,
els vilars de Constable, Ermegot,
la Torre de la Parra (Tordelespar),
Puigoriol -on ja hi havia una església
sufragània-, Canyelles, les valls de Comarmada,
Suiner erma, i l’església de Sant
Martí d’Albars. També es cita la parròquia de Sant Boi del Lluçanès,
tot i que aquesta no es supedita a Lluçà. És de suposar, per tant, que Sant Martí és
anterior a aquesta data de 905, però no s’ha trobat cap registre escrit
del seu origen. Les principals referències per a això serien les següents: - Totes les consagracions d’aquesta època
al Lluçanès són restauracions d’esglésies anteriors més precàries,
o perdudes, que es restauren. - Al segle IX trobem una època inicial (798)
on Lluís el Piadós, rei franc, i el Comte Borrell ocupen i fortifiquen:
Cardona, Casserres i Vic. El castell de Lluçà (i l’actual Sant Martí)
queda en la línia defensiva i fronterera. Sembla que en aquesta època
seria una primitiva església de Lluçà - El 826 i 827 hi ha la revolta d’Ausió
contra els francs a Vic i del 840 al 870 hi ha una important despoblació
i retrocés. - Guifré el Pilós inicia la seva acció
restauradora l’any 879. Es reorganitzen el comtat d’Ausona i de Berga
a les Cases de Barcelona i de la Cerdanya-Besalú. D’aquesta època són
els castells de Merlès i de Lluçà, que tot i dependents de la mateixa
família són feudataris dels dos comtats. - La repoblació i reorganització religiosa
que comporta l’acció de Guifré es feu primer a les planes (Ter, Vic,
Llobregat) que a la Muntanya i anà precedida de la militar
(fortificacions-castells). - A finals del segle IX ja existien al Lluçanès
els llocs de: Sora, Puigoriol, Prats, Sant Agustí, Sant Boi, Sasorba,
Olost i Oristà. - Les consagracions conegudes properes a la banda del bisbat d’Urgell són de Merlès el 893 i la Quar el 900, i a la banda de Vic, Lluçà l’any 905 i Olost el 909. - Sols trobem un document anterior que cita el
lloc d”Albares” del 888, però que és admès com a fals. No podem saber per tant en quin moment
anterior al 905 es construeix l’església de Sant Martí d’Albars, però
en tot cas fins a finals del segle IX és poc probable que hi hagués
molta activitat i vida. A finals del segle X Sant Martí d’Albars
s’independitza de la parròquia de Santa Maria de Lluçà. Vilatammar
és ja documentada des del 956, i conserva parcialment l’estructura
original. EDAT MITJANA
Es
fusionen els dominis de Lluçà i d'Olost-Tornamira:
la part sotmesa al castell de Lluçà estigué en mans dels Lluçà (documentats des de Sunifred I de Lluçà, que féu testament el 988),
refosos el 1256 amb els Saportella o Portella (vers el 1256, Elisenda de Lluçà es casà amb Bernat de Saportella, senyor de
la baronia de la Portella), i més tard amb els Fenollet
(els Saportella es refongueren per casament amb els Fenollet, vescomtes d'Illa i de Canet, vers el 1336);
les jurisdiccions d'Olost i Tornamira passaren, a mitjan s
XIII, als Peguera
(el 1369 Andreu de Fenollet vengué el castell i la baronia de Lluçà a Ramon de Peguera), successors dels antics
cavallers Olost. El 1376 ambdós termes es fusionaren, amb Ramon de
Peguera, senyor de la baronia de Lluçà i dels termes d'Olost i
Tornamira. Des del 1396 la història del Lluçanès és d'una constant
tibantor entre els barons i llurs súbdits, que volien formar una
sotsvegueria sotmesa al rei. El 1438 Ramon de Peguera féu donació dels
seus dominis al seu nebot Galceran de Pinós
i de
Fenollet;
amb aquest, la lluita, que estigué a punt de solucionar-se favorablement
als súbdits el 1449, prengué una nova virior, i acabà el 1464, en
obtenir el baró la jurisdicció total al Lluçanès, situació que es
mantingué fins el 1611, a desgrat de nous intents d'emancipació, dels
anys 1474 i 1491. Finalment, el 1611 el baró vengué al rei i a la
universitat de prohoms del Lluçanès tota la seva jurisdicció, i així
es pogué crear la desitjada sotsvegueria de Lluçanès. D'aquesta època deu datar el Pont medieval
(Molí del Pont). El nom “Ferrer”
és ja documentat l’any 1313 a St. Martí d’Albars. El 1331 comencen les visites pastorals a Sant
Martí d’Albars: n’hi va haver 65 fins a 1856. 1434: primer Capbreu de béns del monestir de
Lluçà, fet per Arnau Ponç, on es
relacionen els seus béns agrupats en batllies, una de les quals és la
batllia d’Albars. Cada batllia tenia un batlle, que solia ser l’hereu
de les cases que donaven el nom a la batllia on percebia els delmes i rèdits
en nom del monestir. Eren de la batllia de Sant Martí d’Albars els
masos Prat, Serrarols, Parer, Albars, Roca
de Perafita i Puig de dalt de Sant Feliu
Sasserra. El mas Almató d’Albars, era
de la batllia de Santa Eulàlia de Puig-oriol. El 1527, Joan Gascó
pinta el retaule major de l’església. El 1555, Jaime
Gener en pinta un altre. EDAT MODERNA
El barri de La Blava es forma el XVII, on hi ha llindes de 1627 i 1694 (vegeu a baix de tot). El
1611
el baró vengué els seus drets al rei i a la universitat de prohoms, i es
creà definitivament la sotsvegueria, amb la seva cúria a Sant Feliu
Sasserra. Era integrada pels 18 termes o llocs següents: Sant Feliu
Sasserra, Santa Eugènia de Relat, Sant Marçal de Relat, Lluçà, Santa
Eulàlia de Puig-oriol, Olost, Sant Julià de Cirera, Santa Eulàlia de
Pardines, Prats de Lluçanès, Sant Andreu de Llanars, Sant Pau de Pinós,
Santa Maria de Salselles, Santa Creu de Joglars, Sant Martí d'Albars,
Perafita, Borrassers, Sant Agustí de Lluçanès i Sant Genís del Pi. En
romania exclòs Sant Boi de Lluçanès, que pertanyia a la jurisdicció
total de la mitra de Vic. Perdurà fins al principi del s XVIII, que
es desmembrà entre els corregiments de Vic i de Manresa. L'any 1716, amb el decret de Nova Planta, es
desfeia la sots-vegueria lluçanesa, que s'integrava totalment en el
corregiment de Manresa, mentre que s'inclogueren en el de Vic la resta de
pobles del Lluçanès que no s'havien integrat a la seva sots-vegueria. ELS SEGLES XVIII i XIX
Població a Sant Martí d’Albars:
El màxim poblament documentat al municipi és
de 353 persones l’any 1860; justament el mínim van ser 70 persones el
1830!! El 1771 es concedeix la Baronia
de La Blava al coronel d’infanteria
Bernat de Martí i Prat-Reixac. Al veïnat de Sant Martí hi trobem
l’anomenada Casa del Baró, i a Vic
existeix també una altra casa que pertanyia al Baró de La Blava. Aquest
devia ser el moment històric de major puixança de la transhumància a
Sant Martí, ja que a més del creixement en habitants, es van consolidar
els veïnats de La Blava i de Beulaigua, es va construir la nova església,
... L’església actual de Sant Martí d’Albars
va ser construïda el XVIII. És d’estil barroc rural, amb una imatge de
Sta. Maria de tradició romànica. HISTÒRIA RECENT: EL SEGLE XX
Fins el 1970 era un terme pràcticament incomunicat, sense carretera asfaltada. En l'actualitat, les terres del municipi de Sant Martí d'Albars són travessades de N a S per una carretera local de 7 km que uneix el nucli de Santa Eulàlia de Puig-oriol (Lluçà) amb la carretera C-154, ja dins el terme d'Olost, a l'alçada de Santa Creu de Joglars. BIBLIOGRAFIA MASRAMON NOGUERA, Ramon (1990). El Lluçanès
central. Història de la baronia de Lluçà. Col·lecció Les Tres Fonts nº2.
Ed. Ajuntament de Prats de Lluçanès. PLADEVALL, Antoni (1969). Santa Maria de Lluçà.
Ed. Montblanc. PLADEVALL, Antoni (2001). Evolució històrica
i monuments. En: FORCADA i SALVADÓ, Ignasi, i GAY i ROGEL, Víctor
(2001). Caminant pel Lluçanès. Ed. Pòrtic. PLANES i BALL, Josep Albert (1997). Teixir i
traginar. De la manufactura tradicional a la periferització industrial.
El Lluçanès (segles XVIII-XIX). Col·lecció L’Estamenya nº1. Ed.
Centre d’Estudis del Lluçanès. VILA i VILALTA, Lluís (2001). El Lluçanès.
Ed. Centre d’Estudis del Lluçanès Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Gran Enciclopèdia Catalana.
LLINDES DE LA BLAVA
|
