DIVISA

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

                                    (Cau de llunes)
                                 Maria-Merè Marçal

                                  7

Drap de la pols, escombra, espolsadors,

plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,

sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,

i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,

esponja, pala de plegar escombraries,

gibrell i cendra, salfumant, capçanes,

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

                            (Cau de llunes)

                            Maria-Merè Marçal

LA NOSTRA REBEL·LIÓ

TORCAR la pols sembla monòton

I el drap – amunt i avall – és groc

Com tot el cansament que ens vessa.
Torcar la pols –diuen algunes –

És esborrar el pas del temps

Que cau sobre totes les coses

I s’esmicola a poc a poc.

Torcar la pols cada matí

És el cilici que portem

Sobre la carn, i ens dol vivíssim

I molt aspre. I jo per consolar-me,

només per consolar-me, pense

que també podria ésser el ferm

motiu de la nostra rebel·lió

                        (Cojugació en primera persona)

FIDELITAT

N’ESTÀS contenta? Em pregunte

cada dia enllevar-me del llit.

Estàs contenta d’ésser dona?

I en arribar la nit, pense

en tot açò, car m’ajuda

a pensar-ho la son dels altres.

I és aleshores quan se m’enfuig

la llibertat i fins i tot

l’orgull, com dos lladrets alegres.

Malgrat això, de matinada,

retornaran a mi en silenci

fidels al sexe que em donaren,

al ganxet i a tot el vell einam

que em defineix, que ens defineix.

                        (Cojugació en primera persona)

DAMES DE PAPER

            Per a Dolors Cuenca, sempre obstinada

                A desenterrar del silenci les dones

             L’esguard que jo de vos he no és egual

                                                AUSIÀS MARCH

De carn devien ser i voler carn

elles també: cabells i rostre, pits,

humanes regions on el deler

pren forma al ritme d’un mot gran: amor
amor, del vostre cos ha fet un pont

des de la gràcia del pecat, sojorn

on s’arrecera l’home, pell amb pell

com la ploma, angoixada, busca el full.
I vosaltres, que hauríeu pres dolor

extrem només pel propi nom de dona,

moriu d’enyor a canvi del no-res.

De carn i de sospirs la més perfecta

culpa absolta amb els mots, i ja per sempre

eternes sobiranes del silenci.

                        (Tots els noms de la pena)

L’ENGANY
 

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                              la vida.
 

Frag mich warum

Pregunta’m el perquè d’aquell acord

que ens va tancar a tu dins,a mi dins

de les parets d’aquesta casa nostra,

pregunta-m’ho ara que retrobem,

mare, les claus de tantes inquietuds.

Res no han resolt els anys que ens han portat

a tu, a esperar darrere la persiana,

a mi, a arribar sempre tard a les coses,

i aquella fam que has heretat d’un temps

de por, de guerra i cues impossibles,

se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam

i ni tan sols és por, mare, què és?

                        (El temps en ordre)

                           Teresa Pasqual