poemes feministes - ensenyament, llengua i literatura, català
PETITA ANTOLOGIA DE POEMES FEMINISTES
Maria-Mercè Marçal
 

DIVISA





A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,


de classe baixa i nació oprimida.


I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


                                    (Cau de llunes)
                                 Maria-Merè Marçal






                                  7






Drap de la pols, escombra, espolsadors,


plomall, raspall, fregall d'espart, camussa,


sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,


i sabó en pols, blauet, netol, galleda.


Cossi, cubell, i picamatalassos,


esponja, pala de plegar escombraries,


gibrell i cendra, salfumant, capçanes,


Surt el guerrer vers el camp de batalla.


 


                            (Cau de llunes)


                            Maria-Merè Marçal

Carmelina Sànchez-Cutillas
 

LA NOSTRA REBEL·LIÓ





 





 





TORCAR la pols sembla monòton


I el drap – amunt i avall – és groc


Com tot el cansament que ens vessa.
Torcar la pols –diuen algunes –


És esborrar el pas del temps


Que cau sobre totes les coses


I s’esmicola a poc a poc.


 


Torcar la pols cada matí


És el cilici que portem


Sobre la carn, i ens dol vivíssim


I molt aspre. I jo per consolar-me,


només per consolar-me, pense


que també podria ésser el ferm


motiu de la nostra rebel·lió


                        (Cojugació en primera persona)


 


 




FIDELITAT




 


N’ESTÀS contenta? Em pregunte


cada dia enllevar-me del llit.


Estàs contenta d’ésser dona?


I en arribar la nit, pense


en tot açò, car m’ajuda


a pensar-ho la son dels altres.


I és aleshores quan se m’enfuig


la llibertat i fins i tot


l’orgull, com dos lladrets alegres.


Malgrat això, de matinada,


retornaran a mi en silenci


fidels al sexe que em donaren,


al ganxet i a tot el vell einam


que em defineix, que ens defineix.


                        (Cojugació en primera persona)

Maria Josep Escrivà
 

DAMES DE PAPER


            Per a Dolors Cuenca, sempre obstinada


                A desenterrar del silenci les dones



             L’esguard que jo de vos he no és egual


                                                AUSIÀS MARCH




 


De carn devien ser i voler carn


elles també: cabells i rostre, pits,


humanes regions on el deler


pren forma al ritme d’un mot gran: amor
amor, del vostre cos ha fet un pont


des de la gràcia del pecat, sojorn


on s’arrecera l’home, pell amb pell


com la ploma, angoixada, busca el full.
I vosaltres, que hauríeu pres dolor


extrem només pel propi nom de dona,


moriu d’enyor a canvi del no-res.


De carn i de sospirs la més perfecta


culpa absolta amb els mots, i ja per sempre


eternes sobiranes del silenci.


                        (Tots els noms de la pena)

Maria Beneyto
 

L’ENGANY
 

Jo sóc la dona forta de la Santa Escriptura.
(Mai no hi hagué més feble, més humil criatura.)
Mai no hi hagué un silenci més compacte que el meu
tancant els camins vívids a més crescuda veu.
Ells em motegen freda, i serena, i valenta.
I estic plena de pànic i de tristor calenta.
Ells són sens rels pregones, i sens força i sens pau.
Ells són el covard sempre, o el dolent, o l’esclau.
Ells són els vents aqueixos que ajuden tota flama,
ells, folls, els gots de l’ombra, la veu tensa que clama.
I jo no sé quin núvol equivocat i estrany
posà en mi l’aigua aquesta, de font que no em pertany.
Però mai no vaig dir-los: «Companys, també sóc terra.
De flama sóc i d’aigua, d’elements sempre en guerra...»
No els diguí la por meua a la nit, a la mort.
Prop de mi, no sabria que estic morint-me, el fort...
No és l’estil meu, sabeu-ho, lluir per la ferida
                              la vida.
 








Maria BENEYTO, Poesia (1952-1993), Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1997.
Teresa Pascual
 

Frag mich warum



 



Pregunta’m el perquè d’aquell acord



que ens va tancar a tu dins,a mi dins



de les parets d’aquesta casa nostra,



pregunta-m’ho ara que retrobem,



mare, les claus de tantes inquietuds.



Res no han resolt els anys que ens han portat



a tu, a esperar darrere la persiana,



a mi, a arribar sempre tard a les coses,



i aquella fam que has heretat d’un temps



de por, de guerra i cues impossibles,



se t’ha instal·lat als ulls i ja no és fam



i ni tan sols és por, mare, què és?



 



                        (El temps en ordre)



                           Teresa Pasqual