11-10-2004
Ricardo Saprissa (1901-1990) Hi ha personatges a la història de l´Espanyol que resten pràcticament en l´oblit per a la massa social del club, quan el més normal seria tenir-los sempre presents com a exemple d´esportistes i de persones. El primer nom que em ve al cap és el de Ricardo Saprissa, que per a la majoria de nosaltres és un desconegut, i en canvi a Centreamèrica és un veritable heroi; només dir que l´any 2003 va ser promogut a la categoria d´home benefactor des seu país d´adopció, Costa Rica, el màxim mèrit que hom pot assolir a la nació, gràcies a la iniciativa liderada pel diputat Carlos Avendaño i com a reconeixement a la seva tasca de protecció de la infància mitjançant la pràctica de l´esport. Ricardo Saprissa Aymà va néixer a El Salvador, de pares catalans, el Josep i la Carme, el juny de 1901. La mort prematura del pare va definir un dels seus trets més característics, l´obsessió per tutelar i guiar l´infància i el jovent menys afavorit per la societat, i provocà la seva vinguda a Barcelona només amb 2 anys, per tornar novament a El Salvador als 13. Allà, a banda de començar a practicar el futbol amb el Marathon, va proclamar-se campió centreamericà de tennis amb només dinou anys. Graduat com a enginyer topògraf, tornà novament a Barcelona l´any 1921 per tal d´exercir la seva professió, però en no ser-li convalidat el títol, va decidir obrir una botiga al barri de Sarrià. Malgrat tot, va tenir temps per seguir practicant a gran nivell l´esport del tennis (consta als arxius de la R.F.Española de Tenis com al primer campió d´Espanya de dobles fent parella amb Antonio Juanico el 1923 a les pistes del Turó Park, revalidant-lo l´any següent; també va representar Espanya als JJ.OO. de París del 1924, i a la Copa Davis en un enfrontament contra Bèlgica a Ambers el maig de 1930). Veritable “sportsman”, destacà en l´hoquei herba defensant els colors de la Sociedad Deportiva Pompeya i del Real Club de Polo, amb qui va guanyar una Copa del Rei marcant dos gols. Però on realment destacà va ser a les files de l´equip de futbol que tenia la seu a prop de la seva botiga, el RCD Espanyol, amb qui va començar a jugar entre els anys 1922 i 1923 com a defensa per banda dreta. Va ser un jugador de gran classe i un cavaller de l´esport: no va ser expulsat en cap partit ni mai no va cobrar ni un ral del nostre club (ans el contrari, no va rebre res i va donar-li molt). Amb el nostre club va jugar nou anys guanyant dues copes de Catalunya i la famosa Copa del Rei de l´aigua a Mestalla l´any 1929 contra el Madrid, destacant durant tots aquests anys la seva entesa amb Porta i Zamora, a qui va substituir com a capità de l´equip. Però la seva filosofia de vida el va fer sobrepassar el simple paper de jugador, i va crear el que podria considerar-se com a antecedent del futbol base del club, l´anomenada “Peña Saprissa”, on sota la direcció tècnica del basc Gamito “Pasabalón” va formar i nodrir de jugadors el primer equip (el mateix Manuel Meler hi va jugar l´any 1930), i va permetre que després de la Guerra Civil tingués un onze en condicions cedint jugadors com Josep Trías, l´extraordinari porter Albert Martorell, Pérez, Llimós, Teruel... la base de l´equip que guanyaria la Copa l´any 1940 a Vallecas. Fins i tot des-de Costa Rica va continuar enviant diners per sufragar la penya. Tot un exemple d´amor als nostres colors, certament, i que van fer que amb el temps fou anomenat per aclamació president honorari del RCD Espanyol l´any 1932. Tantmateix, la pràctica del futbol no va impedir que simultàniament guanyés tornejos de tennis a París, Bèlgica i Alemanya. Mai va abandonar la pràctica d´aquest esport: quan l´Espanyol va viatjar l´any 1926 a Sudamèrica per tal de sufragar amb una gira les despeses de la nova tribuna de Sarrià, ell va trobar temps per disputar tornejos i ser anomenat membre honorari del club de tennis de Buenos Aires. Dissortadament, la crida del seu germà Rogelio des-de Costa Rica per tal de que acudís a aplicar els seus coneixements empresarials a la seva fàbrica a San José va fer que disputés el seu darrer partit amb la blanc-i-blava el 17 de gener de 1932 en un partit davant de l´Athetic de Bilbao. La seva pena era tan gran que en arribar al seu destí afirmà que mai defensaria uns colors que no fossin els de l´Espanyol. El seu prestigi era tan gran que clubs com l´Alajuelense, la Gimnástica, el Cartaginés, i fins i tot la Federació d´Escacs, esport on era un mestre, el van declarar president d´honor en conèixer la seva gran vàlua esportiva. Va ser precisament un d´aquests clubs, l´Orión, el que aconseguí que tornés breument a la pràctica del futbol, per passar en poc temps a ser entrenador i president de l´entitat. Aquesta faceta seva de directiu li permeté dur a la pràctica el que volia fer amb l´original “Peña Saprissa” i el RCD Espanyol: que el futbol base fos el proveïdor únic de jugadors pels primers equips. Com explica José A. Pastor Pacheco, historiador del Deportivo Saprissa, el nostre ex-jugador i mecenes va acceptar la proposta de Roberto “Beto” Fernández, un modest sabater de San José de Costa Rica, per tal de donar nom a un nou club infantil de futbol. A banda del que d´homenatge tenia a la figura de Ricardo Saprissa, egoistament també pensaven en l´obtenció dels uniformes gràcies a la seva faceta d´industrial dels teixits com a propietari de “Tejidos El Laberinto”. Saprissa explicava: “Don Beto Fernández me entusiasmó con la idea de patrocinar un equipo que estaba a su cargo. Yo medité sobre el hecho de que en Barcelona había una oncena que se llamaba Peña Saprissa y acepté porque era un halago para mí, además sería todo un entretenimiento". L´equip va quedar constituït el 16 de juliol de 1935, amb el nom de Deportivo Saprissa, i seguint la tradició de la “Peña” original, esdevingué filial de l´Orión Futbol Club. Ell mateix en persona es dedicà a recórrer tots els cantons de Costa Rica a la recerca dels vailets més dotats per a la pràctica del futbol, però a banda d´aquest vessant esportiu, va poder dur a terme la seva pròpia idea del futbol i de la vida, molt més elevada: la formació integral de la persona en forma de conduir l´infant cap a l´estudi, tutelant aquests nens sense recursos i assumint el cost de la seva formació educativa. Malgrat els seus bons propòsits, la realitat sociocultural del país en aquell temps va fer que s´inclinés finalment per facilitar-los l´accés al món laboral, ja fos en la seva fàbrica o en la cooperativa Ricardo Saprissa & Cía. fundada el 1942, que va ser una proposta innovadora a la zona per tal d´oferir una alternativa organitzativa democràtica del treball. Amb el temps, el 1947, el Deportivo Saprissa, més conegut com a “Monstruo Saprissa”, s´independitzà com a entitat, arribant a ser el millor club de Centreamèrica amb 23 títols de lliga i 2 Copes CONCACAF. El nostre heroi va ser president del club fins l´any 1981, i va morir el 16 d´agost de 1990. Potser aquest fet ha permès que no patís veient com el club, a causa de l´enorme deute amb la Caja Costarricense de Seguro Social, hagi passat a les mans del milionari mexicà Jorge Vergara (que fa poc més d´un any volia adquirir l´Atlético de Madrid) i la seva empresa Omnilife l´any 2003, que tot i facilitar al planter luxes poc comuns com l´ús d´un boeing privat i la construcció d´un nou estadi, es dedica a trivialitzar i vendre la imatge del mateix fins i tot en forma de beguda gasosa, la Sapricola... Trista banalització d´una gran persona com fou el nostre Ricardo Saprissa que no ha evitat que aquest darrer 8 de setembre es clausurés l´estadi pel deute pendent amb la CCSS.

Link a l´article al POL.