18 i 24-1-2005
Ricardo Zamora, el Divino (1901-1978)
De justícia és dedicar un ampli espai a un dels personatges que han tingut la virtut de transcendir el que és la mera categoria d´esportista per esdevenir un veritable mite, però dels de veritat, dels intemporals, dels que resten en la memòria col·lectiva de la gent més enllà del pas del temps. Va ser la primera figura d´un esport que mica en mica depassava l´amateurisme per caure en el professionalisme, amb tot el que de bo i dolent te aquest àmbit; perquè Ricardo Zamora, més enllà de tot l´afecte que podem tenir al que suposà pel nostre club, va moure´s sempre per diners, cosa d´altra banda molt legítima perquè ell amb el futbol renuncià a una carrera professional (que donada la seva capacitat intel·lectual hagués estat sense cap mena de dubte brillant ja fos com a metge o com a periodista), i si amb ell els clubs es lucraven, fou de justícia que rebés una justa compensació crematística. També en aquest aspecte fou un avançat en el seu temps. Però també es va moure per un altre valor, l´amistat, i provades mostres va donar al llarg de la seva vida.
Comencem amb algunes dades biogràfiques. Ricardo Zamora va néixer a Barcelona, a la Ronda de Sant Antoni, un 21 de gener de l´any 1901. Orfe de pare des-de molt petit, va adoptar el nom del segon marit de la seva mare, Gaspar Zamora, un metge gadità que passava visita a la seva pròpia consulta, i a més s´encarregava de l´assistència al Frontó Condal; aquesta quotidiana convivència amb el món de l´esport, en aquest cas de la pilota basca, tan de moda en aquell temps, en la època en que estudiava a les Escoles Pies, va anar forjant-li un marcat esperit competitiu. Les seves primeres passes van ser en l´equip de la Peña Sepúlveda, per passar als 15 anys a defensar els colors de l´Universitari, debutant com a porter d´una forma que només s´enten en aquell futbol amateur, en que la disponibilitat de jugadors era mínima: un dia el porter de l´equip no va acudir a disputar un matx, i del públic va sortir un jovenet espigat, de més de metre vuitanta d´alçada, que s’hi presentà voluntari per exercir de goal-keeper; aquest noi, anomenat Ricardo Zamora, va sorprendre tothom per les seves condicions tècniques i agilitat, i a partir d´aquell dia va desplaçar a la porteria a l´absentista titular. A un gran personatge com Josep Maria Tallada i Paulí li devem el seu gairebé immediat fitxatge per l´Espanyol, que va produir-se pels vincles d´amistat entre les dues famílies (el que ens dona una idea de l´alt estatus social de Zamora, clau per entendre la seva permanent voluntat de no perdre per la pràctica del futbol el seu nivell de vida); també va ajudar a fer efectiva aquesta vinculació la gran relació entre l´Universitari i l´Espanyol, dos clubs agermanats que fins i tot compartien directius, com per exemple Baltasar Puig de Bacardí. La tasca de Zamora no era fàcil, perquè l´Espanyol havia tingut fins aleshores un gran porter, Pere Gibert, anomenat “el Grapes”, que provenia del Club X, i que havia calat fons en l´estima de l´afició. El nostre heroi debutà ni més ni menys que a Madrid, el 23 d´abril de 1916, contra el Real. No era més que un nen, fins i tot Genaro de la Riva li va haver de comprar uns pantalons de cama llarga, perquè tot el seu vestuari era infantil. Però al camp va demostrar ser tot un home, i la seva actuació va ser tan reeixida que copsà els titulars de la premsa de l’endemà; la seva família és testimoni de que sempre va guardar aquell retall de diari. Tota aquesta història no agradava gaire a Gaspar Zamora, el seu pare, que no veia cap futur en aquell joc de pilota on sovint els jugadors només tenien com a recompensa per jugar l’estalviar-se la quota de soci del seu mateix club i a més considerava que era molt perillós per a la seva integritat física, i va intentar convèncer Ricardo d´abandonar la seva pràctica i dedicar-se a estudiar medicina. Però la seva gran categoria i la creixent fama que li acompanyava li van fer seguir defensant la meta perica, tot i començar a estudiar la carrera (de fet va cursar quatre cursos). Com a fill de casa bona que era, va fer el servei militar al destacament de cavalleria, destí triat per les classes benestants barcelonines. La temporada 1916-17 Zamora aconsegueix que la meta espanyolista fos la menys batuda de tots els clubs participants en el Campionat de Catalunya, i amb tan bones maneres que el 9 d´octubre de 1919 Gibert va decidir penjar els guants en vista que que tenia el millor relleu possible; tot i això no van assolir el títol, que no va arribar fins la temporada següent. Els precs del pare de Zamora de que abandonés el futbol semblava que s´acomplirien l´any 1919, en que patí una greu lesió al peu que li fa passar pel quiròfan, i prometé abandonar-ne la pràctica activa. Però Hans Gamper, president del F.C. Barcelona, va aprofitar l’avinentesa per fer una oferta monetària al noi, que no va rebutjar. Zamora, conscient de que havia fet quelcom poc ètic amb el club que li havia donat oportunitat de fer el salt a la fama, sempre va justificar-se que que ell únicament havia acceptat fer-se soci de peu dels culers per veure futbol i així matar el cuc de l´afició, i que a nivell amateur només acceptà jugar partits amb el quart equip del club. Però la realitat és que el 31 de maig de 1919 fitxava pel club rival, coincidint en el dia en que també ho feia qui esdevindria el seu millor amic, Josep Samitier. El que van pagar a Zamora de sotamà per acceptar aquest canvi de colors, encara avui dia és una incògnita, però poc no havia de ser, i tot això malgrat que la professionalitat en el futbol espanyol era il·legal.
Així, tenim el nostre Zamora jugant a l´etern rival, i donant el pas de la mà d´una altra persona molt vinculada a l´Espanyol, Paco Brú (que va ser back del F.C. Barcelona, jugador i entrenador perico, i seleccionador català i espanyol), a la fama mundial; això va succeir l´any 1920 als Jocs Olímpics d´Anvers, on cal situar la fita històrica del debut de la selecció espanyola de futbol tot i que en teoria anava com a suplent del també gran meta Agustín Eizaguirre. L´esquadra nacional estava integrada en el seu equip titular per qui aleshores tenia l´hegemonia del futbol nacional, nou bascos i dos catalans (Pepe Samitier i Ricardo Zamora). Zamora va ser la figura indiscutible no només de la selecció (que va ser batejada com a fúria espanyola per la seva entrega i lluita al camp per part d´Henri Desgrange, director del diari l´Auto i creador del Tour Cicliste de France) sinó del torneig de futbol i dels Jocs, tot i que no va tenir una pitjor arribada a terres flamenques: va caure del tren a la via i es va lesionar una espatlla, i poc després la policia li va requisar un cartró de tabac i el va retenir acusat de ser contrabandista. Aquest contratemps no impedí que fes un gran torneig: debutà contra el favorit del torneig, Dinamarca, a l´estadi de La Butte, guanyant 1-0. A quarts va caure amb l´anfitriona, Bèlgica, però Txecoslovàquia va retirar-se de la final i Espanya va participar en un mini-torneig per trial el sotscampió, amb victòries contra Suècia, Itàlia i un 3-1 davant Holanda que li va permetre penjar-se al coll la medalla de plata, i rebre el títol de millor porter del torneig. Evidentment, el senyor Gaspar no podia anar contra les evidències i contra el món i no tingué més remei que donar via lliure a la voluntat del seu fill. De tornada a Espanya, Zamora continua la seva trajectòria en les files de l´etern rival, assolint diferents títols, però l´any 1922 entra en conflicte amb els blau-granes en demanar un augment de fitxa (el que demostra que va marxar de l´Espanyol acceptant una oferta que aleshores era il·legal, en no estar acceptat el professionalisme). Davant de la negativa de la directiva, demana poder marxar a un altre club, però va rebre la negativa com a resposta, i a més com a mida coercitiva se’l va impedir jugar (veiem que a certs equips els comportaments són congènits). Aquesta vegada la directiva de l´Espanyol, i més concretament Genaro de la Riva, va estar més viva que tres anys abans i li fa una oferta per tornar a lluir la blanc-i-blava. El que de ben poc no va ser possible fos que l´acompanyés el seu amic Samitier, la “llagosta”, però retenir-lo va costar als blau-granes uns bons calerons! I tampoc Zamora va acceptar venir de franc: 25000 pts de fitxa i 5000 pts de sou mensual, més un treball a l´empresa de don Genaro. El Barcelona va impugnar la fitxa del meta amb l´argument de que el tenien inscrit per a la següent temporada, i la Federació Catalana els va donar la raó. Però De la Riva no deixà escapar la presa avançant-li una bona quantitat de diners, que Zamora complementava contractant-se a preu d´or per disputar partits amistosos per tota la geografia espanyola, on ja era un tot un mite. També l´Espanyol va aprofitar la situació per cobrar 7000 pts per amistós, però el que d´una banda era un gran negoci de l´altra suposà que el club descuidava la competició oficial, que deixava en màns massa sovint de l´equip teòricament suplent, per dedicar-se a passejar-se com a atraccions més de fira que d´altra cosa; moltes ciutats van tenir així oportunitat de gaudir del mite: a tall d´exemple, el 3 de novembre de 1923 s´inaugurava en nou camp d´El Sequiol, propietat de C.D. Castelló, tot un esdeveniment a la província; l´any 1927 l´Almeria jugava contra el Sidi Bel Abedessian de la ciutat d´Oran, i per omplir el camp de Regocijos van contractar Zamora per dos partits per reforçar els andalusos, però aquesta vegada un xoc amb un dels africans li va costar uns quants queixals; per celebrar la fundació de l´Elx, també van llogar Zamora per integrar les seves files en un parell de partits contra el Real Madrid; i així mil i una vegades. Era l´època de la compra de terrenys de Can Ràbia, i construcció en precari del primigeni estadi de Sarrià, que Zamora no va poder inaugurar (Vilarrodona ocupà el lloc del sancionat), però sí sufragar en gran part gràcies a les gires que amb ell com a reclam va fer el club, tant les nacionals, la portuguesa de 1924, la sueca del 1929, com la de Sudamèrica del 1926 per finançar la tribuna del camp, d´on van tornar com a herois i sent rebuts per les autoritats de la ciutat, amb les arques ben plenes però amb un lamentable abandonament de les competicions oficials locals. Cal dir que avui encara, gairebé vuitanta anys més tard d´aquella gira, resten molts escrits i recordatoris del pas de l´Espanyol i de Zamora per Argentina, Uruguai, Xile, Perú i Cuba.
Acomplert aquell obligat període de sanció, de 1923 a 1929 ocupa la porteria del nostre club, i al mateix temps fou el titular indiscutible de la selecció nacional. En la mitologia del futbol resta aquella anècdota d´un partit contra Portugal a Sevilla, l´any 1923, en que a causa de la manca de treball va decidir seure tranquil·lament a la gespa; era tota una figura, amb tots els tics inherents a les mateixes, incloent una certa xuleria. També van haver moments dolents, com el 5-0 encaixat a Vigo contra el Celta l´any 1925, que restà en la seva memòria com un record molt dolorós. Però com a ídol que avui anomenaríem mediàtic, s´alleujava dels mateixos protagonitzant una pel·lícula (va ser pioner també en aquest aspecte) l´any 1926, “Por fin se casa Zamora”, adaptació lliure de “La mujer del capitán” de Luigi Pirandello. Aquell any 1926 va ser finalment el de la professionalització de iure del fubol a Espanya, tot i que com hem pogut comprovar de facto ho estava de molt temps abans. El 1928 va morir el seu pare, Gaspar Zamora, i a nivell esportiu va haver de renunciar als Jocs d´Amsterdam en tant que estava vedada la participació de professionals. El 1929 arriba la consecució d´un nou títol de copa (en tenia ja amb el Barcelona), que era el primer de la història del nostre Espanyol. Ho va aconseguir contra el Real Madrid en la mítica final de l´aigua a Mestalla, en un partit que exemplificava el que era el futbol d´aquell temps, i on s´explica el fet de que el nostre heroi inventés aquella manera de rebuig de la bimba, amb un cop de colze fent girar el braç amb la mà a la cintura, la “zamorana”: cops, topades, empentes indisimulades al porter, on convenia allunyar la pilota de l´àrea el més aviat possible. Victòria agònica per 2 a 1, l´Espanyol inaugurava el seu palmarès a nivell nacional. Però també significava el començament de l´adeu del mite com a jugador espanyolista. Poc abans de la final, aquell mateix any, la popularització del futbol va fer decidir a les territorials a crear una competició nacional de més abast que la Copa d´Espanya, i aíxí va ser, la 1929-30 va ser la que va veure néixer la Lliga Espanyola. El nostre paper fou discret (7ens de 10 equips), però Zamora tornà a destacar, i en ells van fixar-se els directius del principal club de Madrid, el Real, que ja l´havien volgut fitxar després de la final de València. De la Riva, fart d´aquestes demandes, durant una trobada entorn d´una taula, amb uns brandis i uns bons cigars, va “negociar” el traspàs amb el president blanc Pablo Hernando Coronado en una quantitat desorbitada per tal de que desenganyar els madridistes, però vet aquí que la van acceptar: 100000 pts pel jugador, i 150000 per a l´equip, més un sou mensual de 3000 pts, una veritable obscenitat per aquell temps, com ho demostra que aquesta fitxa no fou superada fins divuit anys més tard. Zamora, que sempre va fugir d´estudi sobre aquest tema, en el fons va estar encantar amb la seva marxa, perquè considerava l´equip merengue “un club si no aristocrático, selecto. Me había formado el criterio de que tanto los jugadores como los dirigentes, tenían que ser de diferente rango”. Aquestes paraules s´adiuen molt amb el tarannà i la imatge que Zamora volia projectar als terrenys de joc: vestimenta impecable, jersei de coll alt, pantaló fins el genoll, gorra, proteccions, guants, la litúrgia de portar sempre un ninot i de sortir l´últim al camp, supersticions i tics que després hem vist en centenars de guardametes. Els blancs, que també van fer-se amb el gran amic de Zamora , Pep Samitier, l´any 1933,van començar a cimentar la seva llegenda, curiosament bastida en dos jugadors que de ben poc no van jugar sis anys abans amb la nostra samarreta. Una altra jugada burleta del destí. Com a revenja, en el primer partit que Zamora jugà a Sarrià amb el seu nou equip, Tin Bosch va clavar-li un bon xut al fons de la xarxa. De Barcelona va endur-se una altra cosa, va casar-se el 1930 amb la senyoreta Rosario de Grassa, una noieta de casa bona que considerava el futbol quelcom bastant vulgar, i sempre va tenir l´esperança de que abandonés la seva pràctica activa; l´any 1933 neixia a Madrid el seu fill Ricardo Zamora de Grassa, que va seguir les passes del seu pare sempre a l´ombra de la figura inabastable del mite. Els primers mesos de ser a la capital va patir una lesió de clavícula que li va fer restar inactiu un temps, que va dedicar a escriure les seves memòries (amb 29 anys, recordem-ho), “Diez años defendiendo la meta española”, que va sortir publicat per capítols a l´ABC. Va defensar la meta blanca set anys farcits de grans actuacions i alguna tarda negra sobre tot amb la selecció nacional, com la de l´any 1931 quan va rebre set gols a l´estadi d´Highbury de Londres contra Anglaterra, i que aprofitava el seu fill per retreure-li en sana rivalitat familiar, com recordava en un programa televisiu: “Yo me metía mucho con él, porque a mí lo máximo que me han metido han sido seis. Le digo: “Ves, tanto presumir y a ti te hicieron siete y a mí seis”. Però moltes més van ser les tardes de glòria, com la del partit de quarts de final del Mundial d´Itàlia del 1934 contra els amfitrions, a Florència, on un periodista va immortalitzar la frase: “sólo existen dos porteros, San Pedro en el Cielo y Zamora en la Tierra”, i cal atribuir a la revista argentina “El Gráfico” el sobrenom de “El Divino”; la premsa italiana el coneguè des-d´aquell moment com “ll Miracoloso”. Tanta fou la seva fama mundial que en proclamar-se la II República el 1931, i informar-li a Josef Stalin de que Zamora (per Niceto Alcalá-Zamora) havia estat proclamat nou cap de govern, va exclamar: “Ah, el futbolista”. Fins i tot rebé un homenatge estant en actiu, amb un partit internacional Espanya-Hongria a la seva Barcelona natal, a Montjuïc, l´any 1934. Zamora tenia una forta vocació per l´escriptura, i després de les seves memòries a l´ABC volgué anar un pas més enllà integrant la plantilla fundadora del diari Ya pertanyent a Editorial Católica (de fet era un dels grans reclams de la nova capçalera, que no era sinó una escissió del diari El Debate de Madrid, on es dedicava a la crònica esportiva juntament amb Juan Peñafiel Alcázar. El seu primer escrit fou una crítica del partit Madrid-Sevilla del 15 de febrer de 1935 en que ell mateix va jugar (no va fer-se el seguiment personal, ho va deixar pel seu company de diari). A les aules de periodisme d´El Debate va coincidir amb grans professionals de periodisme com Emilio Attard, Pedro Gómez Aparicio, Bartolomé Mostaza, Ramón Ferrando Llácer, Dionisio Ridruejo, Cortés Cavanillas, Ramón Melcón, Aquilio Morcillo i Sánchez Silva. La vinculació amb el Ya el va portar greus mals de cap per la seva línia catòlica i d´exaltació contra els elements més revolucionaris del Frente Popular. Zamora estava preparant la vida més enllà de la pràctica activa del futbol; el 23 de febrer del 1936 s´acomiadava de la selecció amb un amistós contra Alemanya a Montjuïc; el 21 de juny del mateix any, acabava la seva carrera amb la final de Copa de la República a València entre Madrid i Barcelona i de la millor manera possible, fent una gran aturada en l´últim minut a un gran xut d´Escolà a centre de Vantolrà, gunyant el trofeu i sortint com un heroi del terreny de joc, amb la gent envaint el terreny de joc abans de la xiulada final.
Un més més tard esclatava la Guerra Civil, i Zamora hagué d´enfrontar-se amb altres greus mals de cap. Va ser detingut i empresonat a la Modelo de Madrid amb l´acusació de catòlic i monàrquic; va estar-se molts mesos, amb un govern republicà que no hagués pogut resistir veure com tot un símbol com Zamora podia creuar les línies enemigues i ser utilitzat com a propaganda pels nacionals. Crida molt l´atenció de que poc abans, l´any 1934, en un matx internacional Espanya-Alemanya a Montjuïc, i després de veure els onze teutons fent el salut hitlerià mentre sonava l´himne del III Reich, va veure´s una imatge mil vegades feta servir pels republicans com a propaganda, de Zamora amb el puny aixecat escoltant fervorosament l´himne de Riego. Va encetar-se una campanya internacional en pro de l´alliberament de l´ídol, fins i tot els nacionals van fer córrer la veu de que s´havia afusellat Zamora per tal de fer propaganda, però tot va ser infructuós fins que en un partit entre les seleccions catalana i valenciana els seus companys de professió fan una protesta davant de les autoritats republicanes, i aconsegueixen juntament amb la mediació de l´escriptor i activista anarco-sincicalista Pedro Luis de Gálvez, que va intercedir decisivament en salvar-li la vida (Zamora va intentar tornar-li el favor sense èxit en ser condemnat a mort l´any 1940 per l´assassinat de Pedro Muñoz Seca) perquè pogués refugiar-se a l´ambaixada argentina amb la seva família. Sort va tenir d´eixir de la Modelo de Madrid poc abans d´una “saca” que es va saldar amb gairebé tres mil morts, com copsà Rafael Luca de Tena, que va explicar en un dels seus escrits com Ricardo Zamora i Monchín Triana (jugador també del Madrid que va ser afusellat) van organitzar partits de futbol a l´interior de la presó. Un cop concedit el permís per exiliar-se a França via port de València, arriba a Marsella amb l´excusa de fitxar per l´equip local, però no era més que un subterfugi per marxar cap a Niça i retrobar-se amb el seu entrenador, que no era un altre que el seu gran amic Pepe Samitier
Zamora tornà a Espanya, via Sant Sebastià, abocant-se en la seva feina de periodista al Ya i també al Marca, on signava com a Amoraz. Mentre seguia com a professional la restaurada Copa d´Espanya (rebatejada com a del Generalísimo), rep una oferta per a entrenar l´Atlético de Aviación per part dels seus gestors, el coronel Abella, el tinent González Conticosa y el tinent Salamanca Va debutar en aquesta nova tasca guanyant al Recuperación de Levante per 3 a 2 en partit jugat a Barcelona. Sort (més aviat diríem tracte de favor) va tenir d´estar integrat en un equip militar, perquè així pogué esquivar de la pena d´inhabilitació per a exercir càrrecs públics en aplicació de la Llei de Responsabilitats Polítiques. Serà entrenador de l’Atlético Aviación durant set temporades, en que va fer d´un equip poc més que mediocre una esquadra campiona, guanyant les lligues del 1940 i 1941. El 1943 protagonitza la pel·lícula “Campeones” (més semblava una hagiografia, veritablement), en la qual interpretava un entrenador de futbol amb Jacinto Quincoces (del Real Madrid) i Gorostiza (del Bilbao). També va participar a “Once pares de botas” amb Josep Samitier. De 1946 a 1949 va entrenar el Celta de Vigo, i en una segona etapa de 1953 a 1955. Va deixar la seva dona visquent a Madrid i el seu fill internat a Salamanca (equip amb el qual va jugar, com més tard amb l´Atlético de Madrid, Espanyol, València –amb qui guanyà la Copa de Ferias de 1966- i Mallorca), iniciant-se una desvinculació familiar de la família Zamora amb la seva Barcelona d´orígen, que dissortadament encara dura en la figura de la seva neta, gran desconeixedora del que significà Zamora per a l´Espanyol i per a la ciutat de Barcelona. Del 1949 a 1951 entrenà el Màlaga, assolint la fita de l´ascens a 1ª divisió. Poc després, l´any 1952, és anomenat seleccionador nacional d´Espanya. També va ser director tècnic de La Salle de Caracas, i va ocupar també el càrrec de seleccionador veneçolà. Finalment, el cercle es tanca l´any 1955 en acceptar la proposta de l´Espanyol dels seus orígens, primer com a entrenador, més tard com a secretari tècnic i relacions públiques. Ja no va marxar de Barcelona, entre d´altres coses perquè va trobar la companya de la seva vida, Pilar Galdeano, vedette d´El Molino, amb la qual va casar-se el 27 de setembre de 1967, un cop morta la seva dona legal, després de dur amb la major discreció possible aquesta relació extramarital, que era un secret a veus que la premsa silencià per respecte a qui la protagonitzava; aquell mateix any 1967 va veure també com el futbol mundial li retia homenatge amb motiu del seu 65è aniversari. Zamora i el seu segon, Pepe Espada, van salvar l´equip a la lligueta de descens l´any 1955, acabats d´arribar a la banqueta espanyolista substituint un Scopelli a qui s´havia acabat l´oxígen, i on va entrenar el seu fill; aquest va rebre un poc justificat tracte de favor en alternar-se en la porteria amb el gran Vicente Traín, un dels millors porters que ha tingut l´Espanyol en la seva història. La situació durà ben poc perquè Zamora fill va ser traspassat ràpidament per evitar aquesta situació un tan nepòtica. Per a la temporada 1957-1958 Zamora deixà la banqueta a Berski i ocupà la secretaria tècnica. L´any 1958 el diari Marca, en reconeixement a la seva figura, instaura el premi que du el seu nom al porter menys golejat de la Lliga espanyola. El 1963 va simultanejar la seva participació al Ya amb col·laboracions a La Vanguardia. El 1970 va actualitzar pel mateix ABC aquelles memòries que havia escrit l´any 1930. Malauradament, una operació de fetge el deixà molt tocat, i sense recuperar-se del tot morí el 8 de setembre de 1978, provocant grans mostres de dol a tot el món. Poc abans havia participat en el seu darrer acte d´espanyolisme, essent anomenat Soci d´Honor per part de l´Agrupació de Veterans del R.C.D. Espanyol que presidia Francisco Murio. El febrer de 2003 va morir el seu hereu, Ricardo Zamora de Grassa, amb qui acabava la nissaga esportiva i també periodística de qui fou ídol de gent tan dispar com Camilo José Cela (que el va batejar com “Picasso del futbol”), Salvador Dalí o Stalin. Per acabar aquesta semblança biogràfica, em permeto l´atreviment de dedicar-li les paraules que ell mateix va publicar com a panegíric pòstum del seu amic Samitier l´any 1972: "En estos momentos España está de luto. Y no solamente lloran su pérdida aquellos que lo conocíamos, y le estimábamos, sino que llora España entera, inclusive los que no conocen ni han vivido el fútbol. Su nombre era universal, su fama inmensa. Para todo el mundo ya su vida pasó a ser un mito. Ahora, además, será un ejemplo donde puedan mirarse todos aquellos que empiezan a hacer balbuceos con un balón. Y quienes no consigan actuar en los campos de fútbol, también podrán mirarse en ese mismo espejo, pues sus reflejos serán símbolo para todo el mundo de lo que en esta vida es la caballerosidad, el sentido de la amistad y la entrega total, lo mismo al amigo que simplemente a alguien necesitado de ayuda".

Link a l´article al POL (primera part).
Link a l´article al POL (segona part).