Preguem als llectors que lligguen
en molta atencio este aclaridor apartat. Resulta indignant que
alguns catalanistes hagen intentat fer creure que el pare Fullana
considerava al valencià i catala una mateixa llengua, negant
que el valencià siga la llengua propia i autoctona valenciana,
diferent i diferencià del catala.
Anem a vore. Es cert que el pare
Fullana va colaborar en el Diccionari Catala-Valencià-Balear
de mossen Alcover aportant els seus grans coneiximents sobre la
Llengua Valenciana, que va fer una ponencia en el Congres de la
Llengua Catalana (1906) i que va ser nomenat academic de l'Academia
de la Llengua Catalana, com tambe va ser academic de la Real Academia
Espanyola, en representacio del valencià.
Llevat d'estes aportacions -segurament
fetes en tota la bona voluntat que caracterisava el seu espirit
evangelic, i frut del context de l'epoca-, la veritat es que el
pare Fullana es va desvincular totalment de les catalanisants
"normes del 32" que havia firmat de mala gana "ates
lo caracter provisional" de les normes (bases), tal
i com va anotar damunt de la seua firma.
La mes evident prova de la seua desvinculacio d'estes normes de
Pompeu Fabra per a catalanisar la Llengua Valenciana està
en el fet de que el pare Fullana reeditara la seua "Ortografia
Valenciana" en 1933 reafirmantse en el seu criteri que "no
es atre que la raó, deduída de la ciència
filològica d'esta llengua" tal i com escriu el
propi pare Fullana en l'Advertiment de dita publicacio. I per
si no queda prou clareta la desvinculacio total de les normes
fabrianes en este fet, l'encarregat de prologar esta segon edicio
de la seua "Ortografía Valenciana" va ser un
dels seus millors discipuls, bon valencianiste i incansable estudios
de la Llengua Valenciana, el pare francisca Andreu Ivars.
Per la seua eloqüencia, reproduim
textualment uns fragments de dit prolec escrit pel pare Ivars:
"D'este tractat ortográfic
ens ha plagut, més que res, l'espirit valencianissim que
l'informa i brolla a tot arreu. Per una banda rebuja el pare Fullana
les maneres d'escriure d'alguns escriptors valencians, que enlluernats
per les normes usades en Catalunya, les preferixen a les nòstres,
i per atra s'aferra fòrtament a totes les formes ortográfiques
que han segut i son característiques de la Llengua Valenciana.
(...) Valencia es rica i no te necessitat d'anar a captar fòra
de les seues fronteres lo que ella mateix, per la seua fòrça
dinámica, se pot donar. Sería, dòncs, cosa
de riure i de baixea que tenint fills Valencia preparats per a
purificar la seua llengua, fer refloreixer la seua lliteratura
i donar normes ortográfiques als escriptors valencians,
tinguera que imitar servilment usos i maneres de tèrres
forasteres, no conformes a la seua tradició clássica,
a la seua evolució actual". Mes clar, aigua.
(Sobre les "normes del 32"
recomanem la llectura del llibret en .pdf que es pot descarregar
en l'apartat "Documents",
i sobre el gran valencianiste el pare Ivars la llectura d'un interessant
articul d'un atre gran valencianiste com es Ricardo Garcia Moya,
"Camarada Canut:
¿Te acuerdas de Andrés Ivars?", (http://www.garciamoya.cjb.net)).
A continuacio reproduim lliteralment
alguns fragments escrits pel propi Fullana defenent l'identitat
i autoctonia de la Llengua Valenciana. Escomençarem per
unes breus cites tretes de les principals obres del pare Fullana,
i en acabant expondrem textualment alguns fragments d'una serie
d'interessantissims articuls i conferencies seues ("Per la
Llengua Valenciana", "La cooficialitat de la Llengua
Valenciana", "Gramatologia Valenciana") publicats
molt acertadament pel pare Agulló en un llibre titulat
"CRITERIS FILOLOGICS
DEL PARE Fullana EN ELS ANYS 1918 i 1919", que es pot
descarregar integrament en l'apartat "Documents"
i del que recomanem encaridament la seua llectura.
"Filología Valenciana
es la ciencia que tracta de l'estudi y coneixença de les
lleys etimológiques y gramaticals d'esta llengua, á
fí de penetrar en sa lliteratura" (Estudi de Filología
Valenciana, 1912)
"Valenciá es la
llengua parlá en la major part del antic Reine de Valencia.
Nòstra llengüa te per distintiu especial dolçor
i suavitat en sa Fonètica, i la vivea, moviment, gracia
i energía en l'expressió" (Gramática
Elemental de la Llengua Valenciana, 1915).
"Conéixer el verdader
orige de la llengua valenciana, com el de les seues germanes,
les demés llengües romániques. I nos llimitarem
sòlament, per ara, a senyalar les modificacions introduídes
en la declinació i conjugació del romá vulgar,
mare indiscutible de la llengua valenciana" (Vocabulari
Ortográfic Valenciá-Castellá, 1921).
"La pretensió de
molts catalans i també d'alguns valencians en voler nomenar
llengua catalana al llenguage valenciá, mos pareix, com
sempre mos ha paregut, pretensió desgavellá i molt
fòra de raó" (La cooficialitat de la Llengua
Valenciana, 1918)
"Com eixos principis i
eixes lleys d'evolució fonètica no han actuat de
la mateixa manera en Valencia que en Catalunya, han donat per
resultat la diferència fonètica que s'observa en
cada una d'estes dos regions. D'ahi l'impossibilitat d'unificar
les dos ortografíes: valenciana i catalana. Tractar, puix,
d'acomodar la nòstra ortografía a la catalana, ademés
de ser còsa antipatriòtica, es empresa irracional
i antillogica" (Gramatologia Valenciana, cap. X, 1919)
"Que residixquen en Catalunya
'valencians catalanisats', se comprén i fins s'els pot
dispensar; pero que els hi haja, en la mateixa ciutat de Valencia,
pareix estrany, i es també incomprensible i si estos son
'catalanisats i catalanisants', al mateix temps, es còsa
que ni se pot ni se deu de tolerar. No deixem de comprendre no
obstant que molts dels 'valencians catalanisats' ho son de bona
fe; i es llastima que, siguent, per un atre costat, 'valencianistes
de veritat', hagen segut arrastrats per estes corrents estranyes
de catalanisme, en lo que afecta a la llengua valenciana".
(Gramatologia Valenciana, cap. XII, 1919)
"Després de copiar
[el senyor Ortín], sense cap aprensió moltes de
les 'definicions textuals' en els 'eixemples', tambe 'textuals',
de la Gramática de la nòstra llengua publicá
pel "Centre de Cultura Valenciana", va completar el
seu treball en una serie no interrompuda de 'catalanismes' i de
'arcaismes inoportuns'. (...) Com a catalanisant i sembrador de
arcaísmes inoportuns, no podem ni devem transigir, perque
sería contribuir sabentho, a la destrucció de nòstra
llengua". (Gramatologia Valenciana, cap. XIII, 1919).
"També s'adultera
i corròmp la llengua en l'introducció de 'catalanismes',
cuan estos son contraris a l'índole de nòstra llengua,
tal com 'homes' i 'ordre'. (...) Si la tendència del catalá
ha segut suprimir esta n en els plurals i escriure 'homes', 'verges',
'images', etc., la tendència valenciana, pel contrari,
ha segut i es actualment conservar eixa n etimològica.
I no deu estranyarmos l'existència d'estes dos tendències
fonètiques, diferents en Catalunya i en Valencia, perque
es cèrt que ademés de les lleys fonètiques
i evolutives comuns al catalá i valenciá, existixen
unes atres moltes, particulars i pròpies de cada una d'estes
llengües" (Gramatologia Valenciana, cap. XIV, 1919)
"En l'exposició
i comprovació de l'anterior catalanisme, suspendrem, per
ara, el nòstre treball de 'descatalanisació' de
la llengua valenciana, esperant una ocasió més oportuna
per a completar este estudi, majorment tenint en preparació
les 'Diferències llingüístiques entre el valenciá
i el catalá'". (Gramatologia Valenciana, cap.
XV, 1919)
"... la mencioná
Societat [Lo Rat Penat] va encarregar al qui subscriu la redacció
d'un proyècte de Normes Ortográfiques, aplicáes
a la llengua valenciana. Per a la redacció d'estes Normes
Ortográfiques, vam prescindir en absolut de les catalanes,
aprováes per l'Institut d'Estudis Catalans, segons el desig
d'esta societat, que era també el nòstre, per a
que nòstres 'Normes' foren genuínament valencianes,
i ajustáes a la doctrina de l'escola evolucionista; perque
disponent nòstra llengua de cuants elements fonètics
i gráfics es requerixen per a una ortografía valenciana
independent, no era conduent demanar préstams a atra llengua
que, encara que bessona de la nòstra, diferix notablement
d'esta en la seua fonètica i morfología, i deu diferenciarse
també en la seua ortografía" (Gramatologia
Valenciana, cap. IV, 1919)
"Es cèrt que tenim
un sens fí de paraules en valenciá i en catalá
que son idèntiques en cuant a la morfología i en
cuant a la seua significació. ¿Será prou
raó per a que totes eixes paraules es diguen exclusivament
catalanes?, havent com hi tantíssimes paraules que tenen
la mateixa forma i la mateixa significació en catalá
que en castellá, s'haurán de dir també exclusivament
catalanes o exclusivament castellanes. Per lo tant, si hi ha tantes
paraules que son idèntiques en valenciá i en catalá,
com les hi ha en catalá i castellá, no es estrany
que hi ha també frases idèntiques, sobre tot, en
valenciá i en catalá; i per lo mateix, refrans que
presenten la mateixa forma i tinguen idèntica significació.
Son llengües germanes; han evolucionat paregudament, encara
que no en tot idènticament, pel cual motiu son llengües
diferents. Ya es hora que, tant En Balbuena com atres escritors,
desistixquen de la ridícula pretensió de voler despullar
al llenguage valenciá de la prerrogativa de 'llengua' i
paguen just tribut a la veritat, dient: 'suum cuique': 'cascú
qu'es conforme en lo seu'" (Prolec al 'Refraner Valenciá',
d'Etanislau Alberola, 1928)
"PER LA LLENGUA VALENCIANA"
Aci vorem al pare Fullana defenent
magistralment l'autoctonia de la Llengua Valenciana. "Per
la Llengua Valenciana" son unes repliques del catedratic
de Llengua Valenciana, el pare pare Fullana, al director del Diario
de Valencia, J. Luis Martín Mengod, per unes afirmacions
que va fer el 11 d'agost de 1918 en el seu diari: "Para
mí el valenciano no es una lengua sino un dialecto. Dialecto
por el rango y lugar que ocupa en el grupo lingüístico
a que pertenece y por su corta extensión y por su escasa
acción histórica. La literatura valenciana más
que literatura propiamente valenciana es literatura catalana y
por eso los catalanes, procediendo lógicamente, la han
incorporado a la suya". Davant d'estes afirmacions, el
pare Fullana, que ya era personalitat indiscutible en la Llengua
Valenciana, es va vore obligat a replicarli al senyor Martín
Mengod.
La primera de les tres repliques
es va publicar el 19 d'agost de 1918 en el Diario de Valencia:
"Ha incorregut vosté
en diversos errors llingüístics uns i lliteraris uns
atres que no devem deixar passar sense la seua corresponent protèsta
els que de veritat sentim les glòries de Valencia, i entre
la llengua del nòstres pares. (...) Segons les seues afirmacions,
ham de supondre que el valenciá va ser importat pels catalans
a este país, en temps de la Reconquista, i que per lo mateix,
no deu nomenarse llengua valenciana, sino simplement un dialècte
del catalá".
"Per lo vist es també
vosté partidari de l'opinió dels que sostenen que,
a la vinguda del gloriós conquistador En Jaume I d'Aragó
i de Valencia, no quedaven cristians en esta regió, o que
els dits cristians, oblidant la seua pròpia llengua, parlaven
a sòles l'arab".
"L'opinió dels que
afirmen que la raça romana va ser extinguida en la regió
valenciana, durant la dominació sarracena, ha segut sabiament
refutá per distinguits arabistes, i entre ells, modernament,
per don Francesc Simonet en el seu 'Glosario de voces ibericas
i latinas usadas entre los mozárabes'. Introducció
feta per nòstre inoblidable historiador don Roque Chabas
en seus 'Los mozárabes valencianos' (1891) lo mateix que
l'opinió dels que creuen que els mossarabs valencians arribaren
a oblidar el romanç i que en el temps de la Reconquista,
no parlaven una atra llengua que no fora l'arab. Siguent puix,
un fet comprovat que a la vinguda d'En Jaume a estes terres quedaven
molts cristians, i que parlaven el romanç, de la mateixa
manera que es parlava en la regió catalana. Els repobladors
catalans que vingueren en el Rey no necessitaven implantar la
seua llengua en este país, i de fet no feren un atra còsa
que aumentar el numero d'habitants que parlaven el mateix romanç
que ya s'usava en esta regió i per lo mateix es un error
manifest creure en l'importació de la llengua catalana
al nòstre antic Reine de Valencia". [No mos resistim
a recordar aci els magnifics estudis d'investigacio del catedratic
don Leopoldo Peñarroja Torrejón, "Cristianos
bajo el Islam" i "El Mozárabe de Valencia",
aon demostra cientificament la formacio de la llengua valenciana
abans de la reconquista de Jaume I]
"Tots coneixem EL CARÁCTER
ABSORBENT DELS CATALANS i el seu critèri respècte
de la nòstra llengua en relació al catala; i no
obstant, els catalans que sense cap preocupació, han estudiat
sobre esta cuestió, no han tingut inconvenient en mantindre
que el valenciá o siga el romanç parlat en la regió
valenciana, existía abans de la vinguda dels catalans al
nòstre país; i que, per lo mateix, no va poder ser
importació seua i molt menys s'el pòt considerar
com un dialècte del catalá. Lligga vosté
per a convencerse lo que va deixar escrit l'eminent filòlec
catalá doctor Grandia en l'introducció a la seua
'Gramatica Etimologica Catalana' (pag. 34) aon diu refutant al
Pare Nonell, jesuíta: "Molt al contrari de lo que
asegura el Pare Nonell a Valencia i a Mallorca durant cinch segles
de dominació sarrahina hi quedaren els cristians, com en
tot lo demes d'Espanya barrejats ab els sarrahins guardant sa
llengua".
"Diu vosté en el
seu articul: 'lingüísticamente, no es más (el
valenciano) que una derivación del catalán, que
a su vez procede de la lengua de Oc'. Permétam senyor Martín,
que li diga que no parla vosté segons la llingüística,
al expressarse d'eixa manera i que en este parrafet apareixen
dos erros llingüistics que devem aclarir".
"El valenciá no
es derivació del catalá sino una llengua que es
forma, creix i es desenrolla al mateix temps que el catalá,
segons acabem de vore i el catalá no procedix tampòc
de la llengua d'Òc, com afirma vosté, sense provarho".
Despres d'una magistral explicacio,
el pare pare Fullana acaba esta primera replica diguent: "llingüísticament
parlant, ni el catalá es derivació de la llengua
d'Òc, ni el valenciá prové del catalá,
ni a estes llengües correspònen les denominacions
de provençal i llemosí".
La segon i tercera replica del
pare Fullana, com esta primera, tampoc tenen el minim desperdici
i ham cregut convenient dirigir als llectors a llegirles integrament
i que gogen de la sabia magistralitat de l'eminent catedratic
de Llengua Valenciana, el mai suficientment lloat i reconegut
R.P. Lluis Fullana Mira.
Recordem als llectors que tenen
a la seua disposicio les tres magistrals repliques sanceres "Per
la Llengua Valenciana", mes "La cooficialitat de la
Llengua Valenciana" i "Gramatologia Valenciana",
en l'obra del pare Agullo que mos ha oferit estos interessantissims
documents "CRITERIS
FILOLOGICS DEL PARE Fullana EN ELS ANYS 1918 i 1919"
podentse descarregar integrament en format .pdf en l'apartat "Documents".
