Aconseguir la unitat de la llengua és un altre dels objectius de Fabra, però a partir de totes les variants dialectals, en una visió composicional. Vol aconseguir una llengua nacional amb la màxima cohesió de portes endins i la màxima diferenciació de portes enfora. Per assolir aquesta llengua unificada, Fabra busca un equilibri entre la idea de construir l'estàndard sobre el català de la capital i una concepció composicional. Fabra és partidari de donar preeminència al català central, però un català central esporgat i enriquit amb les aportacions de les altres varietats.

La fixació de l'ortografia fou guiada en gran part per l'objectiu d'un estàndard composicional. Es tractava de buscar una ortografia que anés bé a tots els dialectes geogràfics i que permetés de pronunciar una llengua única amb accents diferents. En són exemples l'ortografia de les vocals àtones (a/e, o/u)o de les labials b/v. En canvi, no es va aplicar el principi de composicionalitat en els accents de la e tònica, que es fonamenten en la pronúncia de Barcelona i desencaixen amb altres varietats.

La sintaxi i el lèxic no representaven problemes per a construir una llengua unificada. En sintaxi, una vegada suprimides les construccions derivades de la interferència no hi ha discrepàncies interdialectals remarcables. Pel que fa al lèxic, les distintes aportacions dialectals són perfectament integrables en un tot homogeni.

El conflicte a l'hora d'abordar aquella llengua unificada que volia Fabra era la morfologia, i sobretot la morfologia verbal. L'opció per la llengua tradicional hagués pogut resoldre aquest problema, però això hagués allunyat la llengua estàndard de la llengua parlada habitualment, i ja hem vist que Fabra va apostar per la llengua viva. Aquesta opció per la llengua parlada comportà una fragmentació de la morfologia catalana (cant, canto, cante, canti) que representa una regionalització del procés d'estandardització de la llengua catalana i que és un fet que dificulta la fluïdesa de les relacions interdialectals.

Un altre dels objectius de Fabra era aconseguir la genuïnitat de la llengua. Fabra fou sempre un entusiasta de la deshispanització. Fabra fou un radical i un revolucionari que proposà de posar en circulació mots i formes que en aquell moment no deia ningú: «cap temença que el català literari esdevingui una cosa encarcarada, massa allunyada del llenguatge vivent, ni que anem a l'establiment de normes rígides que podrien àdhuc entrebancar el desenvolupament futur de la llengua». «No ens deixem guanyar pel cansament, ni per la impaciència, ni pel derrotisme. Ja sabem les raons que invoquen: "la depuració actual no és suficient, àdhuc excessiva, potser allunyant-nos ja massa del català en què escrivien llurs obres els autors vuitcentistes? Si no deturem la tasca depuradora, no anirem a parar a una llengua inintel·ligible o a ofegar la llengua sotmetent-la a normes massa rígides? Entossudint-nos a atènyer una major depuració, no reculem massa el dia de posseir una llengua fixada, no acabant mai de sortir del període de transició, que potser ja seria hora de cloure? I, si és segur que mai no havem d'arribar a deslliurar la llengua de tots els castellanismes, no seria ja hora de fer-ne una tria per decidir d'una vegada quins són els que ens hem de resignar a admetre d'una manera definitiva?" Testimonis de la marxa ascendent de la llengua, no sabríem deixar-nos guanyar per aquestes insinuacions descoratjadores; els progressos acomplerts ens animen, al contrari, a prosseguir la nostra tasca.»

Fabra combaté intensament els aspectes més urgents, sobretot els referents al vocabulari: paraules espanyoles que havien substituït les tradicionals catalanes (menos, puesto, antes...); les paraules mal formades (alimentici, mal·lejable, aterrissar, mitgeval, paradògic...), i els cultismes grecollatins que el poble usava en la forma espanyola (metro, triángulo, individuo, espontàneo...) A més, destaca que «res no palesa tant la supeditació d'una llengua a una altra com el fet de trobar-se en aquella àdhuc les grafies i pronúncies equivocades d'aquesta». I, conseqüent, proposa de reemplaçar atmòsfera per atmosfera, mèdul·la per medul·la, trapeci per trapezi, d'acord amb l'etimologia i l'ús internacional general. Fabra tractà també els aspectes de la interferència semàntica (recolzar, registrar, verificar), però segurament és aquí on l'obra que ens deixà més reclamava una digna continuació.

Fabra volia una llengua genuïna però també universal. Per això defensà l'ús de pautes gràfiques coincidents amb les de la majoria de llengües de cultura: el criteri etimològic en l'ortografia de les oclusives finals (òxid, pròleg, fluid, escrits tradicionalment òxit, pròlech i fluyt), la m de mots com circumferència i èmfasi, algunes consonants dobles (bienni, addició)...

Una altra característica que Fabra cercava era fer una llengua funcional, amb la màxima capacitat d'expressar distincions i matisos, i de fugir de l'ambigüitat. En el terreny del lèxic proposà de fer distincions semàntiques entre orgue i òrgan, múscul i muscle, llançar i llençar, arrancar i arrencar... En el camp de la gramàtica proposà d'abandonar un reguitzell de construccions ambigües o imprecises, alhora que establí l'ús general d'elements gramaticals que marquen distincions bàsiques (la parella de preposicions per i per a, les combinacions de pronoms febles li ho, li'n, els els). Malgrat tot, el seu rigor (en l'ordre dels mots dins l'oració i la qüestió dels pleonasmes) ha estat considerat un xic excessiu per alguns bons gramàtics posteriors.

La continuïtat i l'aprofundiment en aquests principis que inspiraren l'obra de Fabra (donades les dificultats i limitacions que va tenir per a portar-los a terme) pot representar una perspectiva per a reblar en els nostres temps una de les obres més transcendents de la història de la nació catalana.

1.4. Principals problemes actuals