El mestre Joaquim Cabré i Rafel, àlies Rafeques, s'endinsa en l'aula gens excitat. Avui ha d'explanar la lliçó sobre els guionets i, concretament, sobre el prefix ex-. El mestre està entusiasmat amb la nova normativa. Diu que és «molt útil i funcional».

-Estimats alumnes: avui és un gran dia! Com que més tard em toca fer una conferència sobre el prestigiós, i flamant diccionari de l'IEC i, en concret, he de parlar de la qüestió dels guionets, consideraré la classe d'avui com un assaig. Primerament, però, us faré un dictat. Recordeu que, si no heu entès bé el contingut, ja sigui perquè és difícil, ja sigui perquè és ambigu, em podeu demanar que ho repeteixi.

Els alumnes, que no saben què els espera, agafen bolígraf i paper.

-Molt bé. Començaré a dictar frases. Primera frase: «Allà a dalt del turó l'explorador es va trobar amb un exabrupte.»

Un alumne, després d'haver escrit la frase, alça la mà tímidament.

-Digue'm, Pau.

-Perdoni professor..., però és que un cop l'he escrita, no entenc el sentit d'aquesta frase.

-Com que no l'entens?

-No. L'explorador és un aventurer o una persona que abans plorava? I segona pregunta: que potser l'explorador (deixant de banda si havia estat o no un ploramiques) es va trobar amb un turó que anteriorment havia estat abrupte, o potser va topar amb un company que li va sortir amb un exabrupte?

El professor calla. No sap què contestar.

-Sí, és clar... La veritat és que has filat una mica massa prim Però no et preocupis que la propera frase no tindrà aquestes complicacions. Segueixo: «El pagès mira amb alegria la utilitat del seu extractor.»

Un altre alumne li surt amb un exabrupte, aquest cop gens muntanyós.

-Professor Rafeques, aquesta frase que he escrit és ambigua. Em pot dir quina mena de màquina mira el pagès?

-Què vols dir?

-Vull dir que si aquesta màquina que el pagès mira és un tractor amb rodes que abans era seu o si, en canvi, és un extractor, em refereixo a aquell aparell que...

En Rafeques comença a perdre els extreps (vull dir estreps!) i per això talla l'alumne en sec.

-Sí, sí, ja ho he entès. Vaja, no tenim gaire sort avui en la tria d'oracions... Va, dictaré l'última: «L'exxa...

En Pau toma a la càrrega.

-Que no fèiem classe de llengua catalana?

-És clar que en fem. Per què ho preguntes? - respon en Rafeques.

-Perquè vostè parla d'algú, que abans era xa i no puc escnure «exxa», perquè «echá» sembla andalús.

-Ex-xa! Ex-xa! Ex-xa! -repeteix en Rafeques empipat. No em tornis a interrompre més, eh. Pau? Bé, continuo: «L'exxa, exponent de cultura, torna acompanyat amb un exportador d'un virus i un expres amb un tren exprés poques hores després d'haver visitat amb un amic seu, excomunicador i exexegeta, un expurgatori.»

L'alumne salta tot excitat:

-Ni fet exprés, professor! això és un excés! Aquesta normativa és tan inútil com un Diccionari de freqüències modulades que jo conec! No s'adona que és una presa de pèl? Miri, en cinc minuts tan sols ha pogut dictar tres frases!

El mestre ha canviat de parer. la seva actitud s'ha convertit en ex-actitud, ara reemplaçada per una latra amb molta més exactitud. Exacte! Aquella conferència que havia de fer explicant les excel·lències de la nova normativa sobre guionets i punyetetes ja no la farà. Ara l'ha considerada com un ex-acte.

En Rafeques conclou la classe:

Sabeu què us dic?: que aquests ex- són excrements execrables. Ecs!

(Article sense signar publicat dins el full mensual Català normatiu núm.2 Agost-setembre de 1997.)