Un altre grup de mots en què la interferència de la llengua castellana ha contribuït a sembrar confusió són pal, bastó, garrot i vara. Encara que en castellà es faci servir els mots palo i bastón, no hi ha correspondència amb l’extensió semàntica que tenen en català pal i bastó.

  Un pal és «una peça de fusta (o d’un altre material) llarga i prima, generalment afuada d’un cap, que es planta a terra per a sostenir una cosa». És important de fixar-se en la característica que ens indica que un pal sempre està plantat a terra. Així, parlarem d’un pal d’electricitat, els pals de la porteria... En cap cas és correcte el castellanisme *poste. Altrament, si no és clavat a terra parlarem d’un bastó. Quan el pal és curt, l’anomenem estaca. 

  Una estaca és un «pal curt que es clava a terra, en una paret...» Exemple: El cavall era lligat a una estaca.  

  Un bastó és «una vara de fusta (o d’un altre material) manejable, generalment per a portar a la mà i repenjar-s’hi caminant.» S’aplica, en el llenguatge esportiu, a qualsevol vara manejable usada per a colpejar la pilota o donar-se impuls. Així, cal parlar dels bastons d’esquí, de golf... En l’hoquei, però, anomenem estic al bastó que s’usa per practicar aquest esport i en alpinisme es fa servir el piolet.

  Un garrot, entre altres coses, és un bastó més gruixut, generalment usat com a arma, per a colpejar.  Així podem dir: Va defensar-se a cops de garrot. 

  Una vara és, entre altres coses, «una branca prima i llarga, neta de fulles, emprada com a bastó o com a xurriaques» i també «bastó usat com a insígnia d’autoritat». Per tant, parlarem d’una vara de freixe o de la vara d’un alcalde. Amb el primer significat, també podem usar el mot verga. 

  Una perxa, entre altres coses, és «un bastó llarg i estret». Per això, en atletisme diem que els esportistes per a saltar fan servir una perxa i no pas un bastó.    

  En un vaixell, en català parlem de pal o, per analogia, d’arbre, per a referir-nos als pals rodons fixats perpendicularment en una nau per a sostenir les veles: un vaixell de tres pals. No és correcte el castellanisme *màstil. En alguns casos, també podem fer servir el mot antena, sobretot quan ens referim al pal llarg i gruixut clavat a terra verticalment per a bastir-hi alguna cosa: les antenes d’un envelat o d’una bastida.

  A més, en algun cas confonem pal i mànec. Així, hem de parlar del mànec de l’escombra (i no pas del *pal de l’escombra).  

  Així, ja veieu com tot un grup de paraules que aparentment són sinònimes, es fan servir en situacions diferents. En la llengua popular és difícil de trobar sinònims exactes; de fet, la riquesa d’una llengua rau en aquests matisos de significació. Sobretot ens preocupa la confusió actual entre pal i bastó, causada per la interferència de la llengua castellana, que no distingeix els mateixos matisos que la catalana.

  I per acabar, cal esmentar unes expressions catalanes en què la interferència del castellà també ha fet de les seves: ésser una llauna (i no pas *ésser un pal), posar bastons a les rodes (i no pas *posar pals a les rodes). A una persona, si van mal dades, li podem donar bastonades o garrotades, però mai cops de pal (que, en tot cas, primer hauríem de desclavar de terra). Amb tot, esperem que no hagi de ser a bastonades que  els catalans aprenguin a distingir entre un pal i un bastó.