Les llengües són molt més que un mitjà per a comunicar-nos

Tothom sap que dir solament una part de la veritat és una manera de portar l’interlocutor a un error; és cosa sabuda que una mitja veritat és el camí que condueix a fer ignorar l’altra mitja.
Per això ens ha de fer posar en guàrdia que hi hagi tant d’interès a dir-nos i repetir-nos obsessivament que la llengua és un mitjà de comunicació. És veritat; però és una mitja veritat i, doncs, una ocultació de l’altra mitja, a fi que ignorant aquesta altra meitat anem a parar a l’error consistent a opinar que la llengua és només un estri per a comunicar-nos els uns amb els altres. I, segon error, com que per a comunicar-nos qualsevol llengua és vàlida, abandonar la llengua nostra i les dels antecessors no té importància, ans al contrari, pot ser positiu. Però això no és veritat perquè la premissa, la de simple mitjà de comunicació; és solament mitja veritat.
Limitar-se a dir i a destacar que una llengua és un mitjà comunicatiu de relacionar-se amb els altres i no dir-hi res més —em refereixo a ni tan sols fer esment dels aspectes bàsics de posseir un llenguatge, transcendents perquè ens conformen com a persones— és dir i repetir una intencionada mitja veritat, és voler ocultar la veritat sencera.
Una llengua no és solament un mitjà acústic —o la representació escrita, és clar— de comunicació. Cada llengua és sobretot una mentalització de la realitat, és el resultat, diacrònic i sincrònic, d’interpretar en conceptes —i doncs, de conèixer— la realitat, la concreta i l’abstracta. Qualsevol cosa a què una llengua no ha donat nom, no té realitat per als qui parlen aquesta llengua; distingim aquelles coses a què hem donat nom propi, i diferenciem amb adjectius les qualitats i els accidents que hi percebem.
Hem de deduir dels comentaris que ara mateix fèiem, que una llengua prové d’un procés mental d’interpretació de la realitat, fraccionant-la i atribuint-li particularitats.

Els parlants de les diferents llengües no han fraccionat la realitat d’una manera igual i, per això, els individus que les parlen tenen una visió mental diferent de la mateixa realitat. Per facilitar-ne la comprensió, esmentaré un exemple conegut d’aquesta diferent visió. El dia és teòricament la mateixa realitat per a tothom. El cas és, però, que el català el veu compost de diferents fragments temporals que el castellà (ho comparo amb aquesta llengua només perquè ens és coneguda). En els trets bàsics, el català divideix el dia en quatre parts (amb matisos dialectals): matí, tarda (vesprada, horabaixa), vespre i nit. El castellà hi veu només tres parts: no coneix el vespre.
La importància està no pas en el fet que puguem parlar —comunicar-nos— amb altri anomenant aquelles parts del dia, sinó sobretot que mentalment les distingim. Una llengua és, doncs, una determinada manera de conèixer i d’interpretar els fets reals visibles, i també els invisibles.
Una llengua s’ha anat formant i configurant no solament de paraules esparses, solitàries, ans al contrari aplegant-les en mots que les engloben, tal com vèiem a l’exemple anterior en què les parts (matí, tarda, vespre, nit) pertanyen totes al concepte conjunt (dia). D’això en podríem adduir més exemples, però, ara, la qüestió no és investigar a fons aquesta mena de particularitats sinó fer-ne sols esment per il·lustrar la nostra explicació.
Afegim-hi encara que les paraules no les fem servir soltes sinó contraposant-les i, també, distribuint-les en sistemes, i alhora combinant-les en frases.
La forma de construir i de lligar caps a base dels específics significats dels mots de cada llengua és el resultat de les percepcions de la realitat mentalitzades i fixades segons l’esforç d’un seguit de generacions; vull dir que és el que un poble ha decantat en una cultura; és la feina feta per acomodar, per emmotllar la seva manera de veure intel·lectivament el món, en una llengua determinada. Per a poder parlar, cal que abans la interpretació de la realitat hagi estructurat la ment. Sense que abans hi hagi aquesta personal manera d’internar la realitat en la ment, no seria possible parlar ni entendre’ns.

Un altre exemple. El català distingeix la temporalitat o durada transitòria de la simple presència vista com a momentània; d’aquesta diferència en són elements expressius, per l’una banda, el verb estar, i per l’altra, el verb ésser.
Estar expressa ‘passar temps’; això fa que si de cas l’acompanya un circumstancial de temps, aquest inclogui un mot quantificador. Quan en català diem Estava al balcó no volem dir que veiem algú al balcó, sinó que hi passa temps; aquesta constatació podem quantificar-la, cosa que expressarem dient, per exemple, Sovint està dues hores al balcó, o està molt al balcó.
Ésser expressa la visió momentània d’un fet, la simple constatació de la presència, i així, en l’exemple del balcó diríem simplement És al balcó, volent dir que l’hi veiem o que l’hi imaginem. Aquesta visió momentània o, si voleu, sense referir-nos a la durada d’aquella presència, fa que ésser concordi semànticament en l’oració amb mots tals com encara, quan, des de, des que, llavors, aleshores, l’adverbi ara, etc. El diccionari defineix l’adverbi encara dient que «denota que en tal moment una cosa continua tenint lloc». La paraula moment també figura en la definició del diccionari dels altres mots que suara esmentàvem com a concordants amb ésser. Exemples: Quan serem a casa m’ho explicaràs; des que som a l’autobús que plora. Aquesta mateixa manera d’expressar simplement un fet o un cop de vista instantani, fa que, si de cas l’acompanya un circumstancial de temps, sigui dels que no duen un quantificador, amb què resulta un circumstancial de datació; posem per cas: l’adverbi ara és de datació, ara som al carrer.
Diferentment, el castellà, en moltes circumstàncies com les suara exposades, no diferencia el que és un instant del que és la durada, la visió momentània de la durada temporal. Això fa que en aquell exemple del balcó ho digui sempre amb el verb estar: Estaba en el balcón, tant pot referir-se al fet que l’hi veiem en un cop d’ull com que hi passava temps. No ho distingeix, contràriament a la distinció que hi fa el català: Ésser al balcó, estar al balcó.
Hi ha també diferències en unes altres accepcions i usos d’aquests dos verbs, com ara en l’ús de estar en l’accepció de residir o treballar en un lloc, o amb una persona, però ara no és ocasió d’embrancar-nos-hi.
No és pas que aquests exemples adduïts, els de partitiu i el dels dos verbs esmentats, pertanyin a oracions excepcionals, a racons inhabituals del llenguatge. Hem de reconèixer que són operadors molt usuals en el discurs, i, doncs, que són importants.
Amb aquests exemples —en podríem adduir uns altres— novament comprovem que les diferents llengües no veuen ni distingeixen igual la realitat.
Val a dir que tot això que ara mateix exposava sobre determinades diferències per als uns i confusions per als altres, lingüístico-mentals, ho he posat de manifest i demostrat per menut en estudis publicats, específics sobre les dites particularitats.
Diguem ara que allò que una llengua no destria, tampoc no ho distingeix qui la parla, i que una llengua més s’enriqueix com més distingeix intel·lectivament.
Fins ara hem parlat de particularitats lingüístiques que fem servir profusament. No són pas les úniques; però ja basten per a il·lustrar la nostra disquisició.
Tanmateix, per acabar voldríem referir-nos, canviant de punt de vista i pensant amb humor, als conceptes que enclouen un parell de paraules catalanes. Algú ha introduït i escampat en algun moment de la història de la llengua unes concretes percepcions, que han passat a ésser representades amb paraules pròpies de la nostra parla i que, vistes ara, resulten haver estat premonitòries, perquè aquells conceptes referits a fets mentals personals, contemporàniament han esdevingut habituals en el món científic.
És el cas del verb enraonar que, a part de significar ‘parlar’, es refereix a a la il·lació lògica de la raó, i enllaça totes dues accepcions; el concepte enraonar vincula l’expressió amb el raciocini. La filosofia ens parlava de les facultats de l’ànima, que són la memòria, l’enteniment i la voluntat. El fet és, però, que tot el cientifisme, base del progrés contemporani, es basa en l’enraonament posterior a l’observació dels fets repetitius; els fonamenta cercant la raó d’aquests fets concordants, i així els sotmet al raciocini 4, els enraona per tal de descobrir-hi la llei que els regeix. Els fets que es repeteixen són la manifestació externa d’una llei subjacent. En això consisteix la investigació científica.
I de l’esma, què en direm, ara que es parla tant dels programes informàtics, de la programació? L’esma, que consisteix a fer sense pensar-hi, allò que el subconscient té programat, en què s’assembla a l’automatisme de la computadora prèviament programada?
Perdoneu-me aquest parell de curiositats; no voldria que ens descompensessin la importància de les observacions i comparacions lingüístiques d’abans, sobre els partitius i aquells dos verbs.
Tot plegat venia del propòsit de fer palès que una llengua no és sols un mitjà de comunicació entre humans. És sobretot un contingut mental interpretador del món visible i invisible. Cada llengua, una interpretació amb especificitats.
Si el coneixement del món, si el pensament tenen per base el llenguatge, i si s’hi vincula i potencia, hem de concloure que una específica estructuració mental es fa manifesta en una determinada llengua, en la qual un seguit de generacions ha dipositat una visió, un discerniment de la realitat, en anar-la afaiçonant en la ment.
Cada llengua és una cosmologia, una configuració de veure el món, un arsenal sobre la manera d’entendre’l. Sense aquesta base, la comunicació no tindria riquesa; la comunicació consistiria, com fan les bèsties, en crits i esgarips, i en tindria prou. Cada llengua, gràcies a les seves particulars i específiques matisacions en el coneixement, aporta al progrés les distintes particularitats cognoscitives que conté, i afegeix a la cultura general les pròpies remarques intel·ligents. Abandonar-la, ignorar-la, seria una pèrdua humana, un perjudici per a nosaltres i els altres.
Dimitir de la nostra llengua és dimitir d’aquelles nostres històriques particularitats del coneixement, és perdre la nostra personalitat mental. És, doncs, suïcidar-nos pel que fa a la nostra original i rica identitat. I com que la llengua també —i no pas solament— és un fet social, és també un autogenocidi. Comptat i debatut, un acte de supina incultura, perquè és la manifestació d’una ignorància, la de pensar-se que la llengua serveix sols per a relacionar-nos.

Referir-se, doncs, només al fet comunicatiu quan parlem d’una llengua, és filtrar dins de la gent un engany, sovint amb intent destructiu, genocida d’aquella llengua i dels qui la tenen com la seva riquesa intel·lectiva íntima personal i, alhora, pròpia de tot un poble.