Els mitjans de comunicació redacten les informacions de tal manera que no hi surt bo i mai la perífrasi composta del verb deure seguida d’un verb en infinitiu. Em refereixo, per exemple, a frases com:

Els diversos manuals de gramàtica catalana sempre ens havien adoctrinat que el verb deure, a més de determinades accepcions i usos, també pot expressar probabilitat quan compon la perífrasi «deure + infinitiu». En aquesta perífrasi el verb deure és emprat en diverses formes flexives i el verb que l’acompanya va sempre en infinitiu, tal com veiem a l’exemple (1).

També ens havien advertit aquells manuals que no és propi del català fer servir el verb en condicional, quan correspon de dir-ho amb la repetida perífrasi perquè volem expressar una probabilitat.

Sabent això, no cal cercar gaire per trobar, als textos periodístics, el verb en condicional volent expressar una consideració de probabilitat sobre un fet existent en realitat, tal com en l’exemple que aportem tot seguit, procedent d’un diari:

Al paràgraf 121.4.II, diu: «En oracions independents (ço és: no subordinades a un verb principal), la possibilitat i la probabilitat referides al passat i al present disposen de dos procediments gramaticals. 

»a) El primer és la per. [perífrasi] “deure + infinitiu”, que s’usa en imperfet d’indicatiu per al passat [per exemple, devia ser una mal interpretació, i no pas, *seria una mala interpretació], i en present d’indicatiu per al present [deu ser el president, i no pas, *serà el president]. [...] Aquesta és la solució genuïna en català. Per això cal evitar de totes passades d'emprar en aquests casos el condicional [...]

»b) El segon procediment [...] és d’incorporar els adverbis potser (i afins)[...]» 
Amb això, una de les frases que figura abans, construïda amb deure+ infinitiu, faria així: «potser (o: possiblement, probablement, segurament, sens dubte, etc.) era una mala interpretació.» Amb què, comento jo, obtenim una manera de contrastar si l’oració construïda amb «deure + infinitiu» hi és correcta.
També, segons Badia, en oracions independents, és correcte expressar la probabilitat amb la repetida perífrasi, referint-nos al futur: 

No gaire més endavant, paràgraf 246.X.2, comenta: «també el condicional compost es fa servir sovint per a expressar possibilitat o pressuposició, malgrat que les solucions correctes són les per. “deure + infinitiu” (ara és l’infinitiu compost, per tal com es tracta del matís d’anterioritat.)»

Badia manifesta explícitament la condició castellanitzant del condicional per a expressar la probabilitat referida al present i el passat. És l’opinió generalitzada. Curiosament, Lázaro Carreter, de la R. Academia Española, assegura que substituir en castellà «es probable o posible que» per un condicional és un gal·licisme . 

Abans del darrer paràgraf ens referíem al condicional compost. És aquest el que amb abundància fan servir, sovint erròniament, els nostres periodistes. Vegem-ne unes poques mostres transcrites del diari:

Al començament dèiem que és fàcil trobar informació periodística, oral o escrita, en què és fet servir el condicional volent expressar una probabilitat sobre un fet existent en la realitat. Cal remarcar aquestes darreres paraules confrontant-les amb això que diem tot seguit.

Pompeu Fabra, en la Gramàtica catalana, cinquena edició, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans i, per tant, amb el segell de normativa, diu en el capítol titulat «Observacions sobre l’ús d’alguns temps» (p.97):

En arribar ací, ens cal recordar que quan ens referíem a l'exemple núm. 2 i  als núms. 4 al 7 inclusivament, dèiem que hi era avinent «deure + inf.» perquè el referent (l'incendi, haver matat un traficant, etc.) eren fets existents en realitat. Com a cas oposat, Fabra, en el text de la seva gramàtica que suara transcrivíem, es refereix, pel contrari, a fets inexistents en realitat, que apareixen en les proposicions condicionals. I en les frases amb què ho exemplifica, apareix en la subordinada la conjunció condicional si. Val a dir que aquesta proposició subordinada no cal que figuri explícitament al context; poden donar-se casos en què s'hi sobreentén pel context o pel que ja en sabem.

D'acord amb això que anem comentant, no fa estrany que Fabra en el seu diccionari, en definir determinats conceptes, hi faci servir el condicional. Així, per exemple, en la definició que transcrivim del mot follet:

També hi ha el condicional en les definicions del Fabra d'éssers inexistents, imaginaris o de fets dels quals no podem assegurar l'existència.

Per tant, és la diferència entre la referència a un fet existent en realitat (en què hem d'emprar «deure +  infinitiu») o a un fet inexistent en realitat (en què hi és avinent el condicional). En això radica la distinció. Conèixer-la ens en facilitarà els bons usos, en el significat de què tractem.

Podríem analitzar si hi ha algun altre aspecte que els diferenciï, com ara si l'un és hipotètic i l'altre no. A parer meu qualsevol dels dos casos que acabem d'analitzar són hipotètics. Efectivament, si jo dic: ell deu ser el  culpable, vol dir que el suposo culpable, la culpabilitat d’ell m’és un supòsit. I hipòtesi, paraula grega, significa precisament supòsit. Per tant, «deure + infinitiu» serveix per a expressar una hipòtesi. Paral·lelament, són hipotètiques les malvestats que ens pot produir l'imaginari, inexistent, follet. En conseqüència, tant és una hipòtesi allò que convé d'expressar amb «deure + infinitiu», com també és hipotètic allò que expressem en condicional.

La hipòtesi no ens serveix per a destriar quan en una frase convé «deure + infinitiu», de quan hi convé el condicional. I, doncs, recolzar-nos en la hipòtesi induiria a confusió; confusió que podria coadjuvar en aquesta invasió de condicionals verbals en els mitjans de comunicació.

Per a acabar, encara ens cal un últim exemple textual que ens ajudi a reconèixer el fet existent en realitat i diferenciar-lo de l'inexistent. Vegem-lo:

De fet, el text núm. 8 conté un exemple que concorda amb els de Fabra que hem transcrit abans. La frase concordant seria: si visqués en tindria 52.

Aquest tema té, encara, alguns aspectes més: l'ús del futur suplantant «deure + infinitiu», el condicional francès (qui sap si ho és el condicional se sabria de l'exemple núm. 7, en què no correspon de substituir-lo per «deure + infinitiu», sinó per un altre temps verbal). Aquestes particularitats les deixem estar fins una altra ocasió. En aquest article hem volgut limitar-nos al «deure + infinitiu» substituït pel condicional en els mitjans de comunicació i assenyalar el perjudici que té per al català en fer-nos desaparèixer i oblidar una perífrasi genuïna nostra.