Mesurem les paraules  
David Casellas i Gispert

Publicat a Llengua Nacional, n. 31 (2000)

Mesurem les paraules!

                                                                                              

Sovint fem servir les paraules en contra del que seria propi d’acord amb el geni de la llengua catalana; per això hem de mesurar bé les paraules que diem i evitar de caure en errades. Precisament, avui comentarem una sèrie d’incorreccions que se solen cometre en l’ús de mots més o menys relacionats amb les mesures.

Malauradament, encara és molt freqüent l’ús d’un verb inexistent en català: el verb *medir. Cap dels diccionaris normatius catalans no inclouen aquest mot; això no obstant, sembla que sigui una paraula de què gairebé ningú no sap prescindir. En català hi ha dos verbs que serveixen per a substituir el susdit castellanisme: mesurar i prendre mides (o amidar). Això ens complica més les coses, ja que hem de saber, en cada situació concreta, quin d’ambdós hi és més adequat. De fet, en castellà també existeix el verb mensurar, però com un sinònim (que no és usat en castellà estàndard) de medir. En canvi, en català emprem amidar i mesurar en contextos diferents; anem-ho a veure. 

Mesurar significa, tal com diu el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), «avaluar la quantitat (d’una cosa) per comparació amb una unitat». Per tant, s’aplica sobretot a capacitats o volums. Així, l’emprarem en frases com les següents:

 Aquest termòmetre no mesura prou bé la temperatura.
 No van mesurar prou bé les capacitats de la cisterna.
Prendre mides o amidar, en canvi, vol dir «determinar, prendre les mides (d’alguna cosa); avaluar amb una mida (una magnitud lineal)». Així doncs, sembla ben clar que aquest verb l’aplicarem a les mesures lineals o mides. Vegem-ho:
Porta la cinta mètrica, prendrem la mida (o amidarem)  aquesta taula.
Cal tenir en compte que el verb amidar sols s’usa en llenguatge culte; el verb usat habitualment és  prendre mides. I quan no prenem la mida sinó que només preguntem quina mida té una cosa o persona, habitualment fem servir el verb fer:
Aquesta taula, quant fa?
Així, quin verb faríem servir en l’oració següent, dita per un locutor de televisió?
 *Els dos jugadors medeixen el mateix. (TV2, retransmissió de tennis, 4/10/98)
Primer de tot cal dir que aquesta oració, a més de mal construïda, és ambigua, cosa que es demostra perquè en català genuí la podem construir de dues maneres diferents segons el significat que hi vulguem donar:
 Tots dos jugadors fan la mateixa alçada.
 Tots dos jugadors prenen les mides del mateix camp de tennis.
 Relacionat amb això, és bo de recordar que la locució *a mida que és un calc del castellà; en català cal emprar la locució a mesura que. 
Un altre grup de mots que no hem de confondre són alçada, alçària, altura i altitud. Vegem en què es diferencien cadascun.
Alçària: «Allò que un cos té d’alt, dimensió d’un cos en direcció vertical» (DIEC). No és una distància sinó una magnitud, i es pot aplicar tant a persones com a cossos i objectes.

Alçada: «Alçària, esp. d’un home o d’una persona» (DIEC). Així doncs, alçada és un sinònim d’alçària, però amb un significat més restringit, ja que solament es farà servir referit a persones.
Altura: «Distància vertical d’un punt a la superfície de la Terra o qualsevol altre terme de comparació» (DIEC). A diferència dels mots anteriors, l’altura fa referència a una distància, no a una magnitud.
Altitud: «Altura d’un punt de la Terra respecte al nivell del mar» (DIEC). Es refereix també a una distància, però sempre respecte al nivell del mar; per tant, té un significat molt més restringit que altura.

Per acabar d’aclarir aquests conceptes vegem-ne alguns exemples:

L’alçària de la Catedral de Girona és notòria. [Millor que: L’alçada de la Catedral de Girona és notòria]. Fixeu-vos com alçària és un sinònim de dimensió, però no pas de distància: La dimensió de la Catedral de Girona [I no pas: *La distància de la Catedral de Girona].
Aquell esportista fa més de dos metres d’alçada.
Va saltar a l’aigua des d’una altura de 20 metres. [I no pas: ...*des d’una alçada de 20 metres.] Fixeu-vos com l’oració s’entén com a equivalent d’una distància de 20 metres, però no d’una dimensió de 20 metres.
El Puigmal té una altitud de 2913 metres (respecte al nivell del mar).
Bé, res més, només desitjar que amb aquest article hàgim estat a l’altura de les circumstàncies (expressió on, en sentit figurat, cal fer servir altura) i us hàgim resolt adequadament els dubtes que poguéssiu tenir.