Malgrat que el títol així ho pugui suggerir, avui no pensem pas fer mig article, sinó un article sencer. Això sí, comentarem tot un seguit d’aspectes referits a mig i uns altres mots que hi estan emparentats.

 Començarem exposant que mig mitja és un adjectiu determinatiu que podem aplicar a «allò que forma la meitat d’una cosa, d’un tot». De vegades, però, l’usem referint-nos no a l’objecte, sinó a allò que conté: mitja ampolla (l’ampolla no està trencada per la meitat, ens referim al fet que només és mig plena o mig buida, segons que siguem optimistes o no). Cal tenir en compte que aquest mateix adjectiu és invariable quan el fem servir davant d’un topònim: va recórrer mig Catalunya; a la fira del dibuix hi havia mig Girona. 

 Una de les principals dificultats és la confusió amb uns altres mots semblants: l’adjectiu mitjà –ana i els substantius mitjà, mitjana i medi. Joan coromines, en el diccionari etimològic, explica que «el català, després dels temps arcaics, ha distingit sempre entre l’ús de mig mitja ‘que forma part d’un tot’ i mitjà -ana ‘que està entremig de dos extrems, més o meys equidistant’.» Així, hem de dir salari mitjà, ensenyament mitjà, edat mitjana, termini mitjà (i no pas *salari mig, *ensenyament mig, *edat mitja o *mig termini). 

Mitjà, però, també pot ser un substantiu que vol dir «allò que serveix per arribar a un fi». Per tant, hem de parlar de mitjans de transport i mitjans de comunicació (i no pas *medis de transport ni tampoc *medis de comunicació). Medi significa «ambient o entorn» i l’emprarem quan parlem de medi ambient o en una frase com: l’aigua és el medi on viuen els peixos. Medi només manté el significat originari (el que tenia en llatí), en els mots compostos de forma llatina: Mediterrani (a partir de medius i terra, ‘mar al mig de terres’), intermedi (notem que és incorrecte el mot híbrid *intermig); medieval (referit a l’edat mitjana, creat a partir del terme del baix llatí medioaevalis). En canvi, quan el mot compost no és un cultisme manté la presència de mig: migdiada, migpartir, migjorn. 

 Si bé medi i mitjà tenen significats diferents, mediador i mitjancer (‘que intervé entre dues o més persones per posar-les d’acord’) són dos sinònims correctes pel fet que l’un és el mot popular i l’altre el cultisme, format a partir del mot llatí. Això mateix succeeix amb mediació i mitjanceria. En canvi, curiosament de la parella mediar i mitjançar, en el DIEC només hi consta mitjançar, però no mediar.

  Actualment els periodistes han posat de moda l’anglicisme mass media quan es refereixen als mitjans de comunicació, que no és documentat en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC); al contrari, sí que ho és en el Gran diccionari de la llengua catalana. Aquesta locució nominal, malgrat que els periodistes l’hagin posat de moda (els parlants espontàniament mai no haurien emprat aquest estrangerisme per a referir-se als mitjans de comunicació), creiem que és del tot innecessària. A més, aquesta locució, reduïda sovint només al segon terme (els media han difós un comunicat del govern on...), ha comportat la difusió d’uns altres neologismes discutibles: mediatitzar (amb el nou significat de ‘difondre pels mitjans de comunicació’) i mediàtic (‘propi dels mitjans de comunicació’).

Mitjana, a més d’uns altres significats (vela mitjana; tall de la mitjana, d’un animal escorxat; la mitjana d’una via de comunicació; la mitjana d’un triangle...) també es un terme d’estadística: mitjana aritmètica. Així parlarem de la mitjana de les edats dels participants al concurs (i no pas *el promig de les edats ni tampoc la mitja de les edats). Així doncs, si a un professor li demanen si ha fet la mitja (de les notes) ell l’únic que pot i hauria de dir és que aquell no és el lloc ni el moment de dedicar-se a fer mitja (fer un jersei o una altra peça de vestir). Aquesta pot ser una forma efectiva de contribuir a divulgar les formes genuïnes catalanes. Tant de bo que aquest article també hi contribueixi.