petitesllibertats.html

 


[inici] [personal] [docència] [publicacions] [dins la www] [la meva terra]

[les meves platges] [Pollença] [la meva ciutat] [les nostres coses]


Quan estudiava a Barcelona vaig escriure aquesta curta narració tot recordant algunes de les meves vivències d'infantesa a Pollença.


Petites llibertats

 

Arribaré un dissabte horabaixa, just després de pondre's el sol, i me n'aniré cap a les muntanyes i la boira. S'alçaran encara els darrers fumarols de l'hivern per damunt els arbres i totes les cases tindran el trespol humit amb una certa olor a lleixivet. Els nins faran olor de sabó i a la plaça vendran pipes i cacahuets. El meu pare anirà al Club caminant a poc a poc amb les mans darrera i ma mare seurà a la camilla amb la vànova a les mans. Veuré el fasser i seré feliç quan toqui l'heliotrop del terrat. Quan el vaixell entri al port l'aire serà clar i veuré, una vegada més, la silueta de la ciutat de l'horabaixa dels darrers anys d'adolescent, quan encara somniava en allunyar-me'n.

Em rentaven amb molt de sabó i aigua calenta. I plorava quan ma mare em rentava el cap. Però m'agradava ensumar l'olor del dissabte horabaixa que sortia del bany i anava per tota la casa fins que arribava al carrer, el meu carrer quadrat de sempre. I tot el carrer feia olor de dissabte horabaixa. I tot el poble. I el diumenge feia sol, sempre. Un sol lluminós i vermell. I tot era més net el diumenge dematí, i feia una olor especial. Olor de blanc i rosa. El dilluns, tot feia olor de dilluns. Aplegaven els llençols dins la cuina i a mi m'agradava passar-hi per davall i alçar el cap i veure tota aquella blancor i ensumar ben fort, que m'entràs l'olor i no em sortís mai més. Mai més, fins molts d'anys després, quan el dissabte horabaixa ja no feia olor i el diumenge, molt sovint, no feia sol. Un diumenge sense sol he vomitat les olors dels llençols i les he tirat damunt vosaltres sense dir-vos res. No calia dir res per vomitar somnis d'infantesa, i molt menys fer una crida a cada cantó del poble. A ningú li importava que jo recordàs les meves olors ni si era dilluns o diumenge. Ni si era jo a una altra la de la fotografia, ni si era jo la que cada any somniava amb una bicicleta quan venien els Reis.

Les vinagrelles àcides dins la boca, abans d'anar a l'institut, N'omplíem el pupitre i na Coloma ens renyava. També ens renyava quan menjàvem xiclé i ens posava mitja hora "de rodillas". Vivíem els deu anys pels carrers sense asfaltar i ens agradava anar a prendre el sol per la carretera després de dinar. La cosa que no ens agradava gens era anar a comprar quanderns a don Juan perquè els al·lots ens xiulaven i se'n reien de nosaltres. Era el mateix any que vingué el Dúo Dinámico i cridàvem histèriques a la plaça, dretes damunt una cadira per poder-ho veure millor. Ens agradava molt, millor dit, ens agraadaven ells dos perquè també agradaven a les nines més grans de l'institut. Els diumenges anàvem al cinema. Ens empassàvem totes les pel·lícules i ens agradaven. Ens agradava en Tony Perkins i en Rock Hudson i a la meva habitació hi tenia una foto de n'Ángel Aranda. Però després de veure "Matar un ruiseñor" tinguérem sempre ganes que Gregory Peck ens agafàs entre els seus braços i ens tingués damunt, assegut a un balancí davall la porxada d'una casa americana.

Era quan dèiem que si et tocaves un granet del triangle del nas et mories. Era bastants d'anys després dels meus primers records. I de les meves primeres llibertats al cap del moll menjant xiclé. Ho record tot, ara, amb la lluminositat del meu sol, i els colors dels meus pintors. Però quan feia cua al pati de ca les monges amb un tassó de plàstic a la mà no ho sabia, encara, que tenia un sol i uns pintors i un poble. Però el tenia. I era ben meu. Tots els records em vénen al sentit, ara, i ho visc una altra volta amb la mateixa intensitat que quan plorava en sortir de l'aigua o menjava les mordales dels crancs sabaters del "raconet". Record els escalons que duien a l'altura enorme de la cuina, i sols m'hi cap un peu meu del trenta set. No hi és, ja, el futbolí de fusta del meu germà gran ni les pel·lícules de soldats africans. Ningú no em fa teresetes darrera la taula ni m'aprenc la poesia de nadal davall la camilla. Ara visc altres coses. Els dematins quan m'aixec respir ben fort i els pulmons s'omplen del fum de la ciutat.

 

De "Taules de marbre".

Llibres Turmeda. Ed. Mascaró Pasarius. Palma, 1974


[inici] [personal] [docència] [publicacions] [dins la www] [la meva terra]

[les meves platges] [Pollença] [la meva ciutat] [les nostres coses]