Hi havia una vegada en un país no tant llunyà un professor de la Universitat de Verona que contestava les cartes dirigides a Julieta Capuletto. Si açò sona com l’inici d‘una història fantàstica és perquè ho és, encara que el fet és que açò mateix aparegué en la premsa londinenca ja fa uns quants anys al voltant d’un professor de Verona que assumí la tasca de contestar les cartes dirigides desde tot arreu a Julieta Capuletto; i així continuà durant alguns anys fins que la premsa revelà el fet de la correspondència secreta. Com tingué ell accés a eixes cartes ?, no ho sabem, sols que els que les escrigueren ho feren a una dona morta i probablement un personatge imaginari, producte de la imaginació de la Humanitat -amb majúscules- com ho varen ser el "Don Juan", "Otello", "Faust" o la mateixa "Blancaneu i els set nans", per desdramatitzar un poc el tema.

alguns membres del quartet, i, a poc a poc, la idea d’una col·laboració anà prenent forma.

Al principi sols parlaven i parlaven intercanviant-se grabacions, van veure les característiques de la Música que els agradava i admiraven i prompte començaren a brollar idees pròpies. Volien explorar la infrautilitzada combinació entre quartet de corda i veu però al mateix temps eren conscients de l’existència d’una barrera entre els diferents estils musicals que era necessari trencar (de fet, després de la seua col·laboració, el Brodski ha tingut espais vedats per a les seues actuacions, i és que sempre han existit els integristes musicals, inclòs en un país com Anglaterra).

Amb les "Cartes a Julieta" com a títol pensaren en els diferents tipus de caràcters que la forma de les cartes els permetria : cartes d’amor, de súplica, de petició, inclòs notes de suïcidi. Decidiren que cadascú col·laboraria en els textos sense oblidar les paraules escrites per Marina, granadina casada amb Michael Thomas, el primer violí del quartet.

El procés de composició fou, doncs, llarg i complicat, fent les cançons realment entre els cinc, així que quan un tema es atribuït a algú en concret és sols perquè la idea original eixí d’ell però les modificacions i posteriors arranjaments han estat producte d’un treball en equip.

Comencem amb una curta introducció instrumental titulada "Deliver us"-"Alliberan’s" que és simplement això, una introducció a la història.

"For other eyes"-"Per altres ulls" és una confessió per part d’una dona de les seues sospites i temors de gelosia. La següent carta, "Swine"- "Porc", té una forma peculiar, ja que és una peça basada en grafittis gravats desordenadament en una porta de wàter.

En "Expert Rites",-"Maneres d’expert"-, s’imagina la contestació feta per el professor de Verona a una carta en la que veu part de la seua experiència vital reflectida. Aquesta cançó duu sense interrupció a la peça instrumental "Dead letter", -"Carta retornada"-de Paul Cassidy, viola del quartet. Després segueix la primera cançó de Michael Thomas "I almost had a weakness"-traduït per "I jo quasi m’ho vaig creure" en la que sobre un ritme de tango una tieta contesta a una carta d’un nebot en petició d’ajuda econòmica, de manera més bé descarnada i sense pèls en la llengua.

"Who do you think you are ?"-"Qui et creus tu que eres ?"de Michael Thomas comença amb un jove assegut en un cafè de voramar escrivint una postal en la que reflecteix les seues il·lusions d’amor o de desamor, ja jutjareu.

La vuitena cançó és "This offer is unrepeteable"- "Aquesta oferta és irresistible" una carta absurda que recorda a les famoses cartes en piràmide que hi havia que enviar als amics i a la xerrameca d’un

venedor de segurs un tant estrany. "Jacksons, Monk and Rowe" no té traducció ja que són els noms propis d’una empresa d’advocats on es mesclen imatges de la infantesa i les desil·lusions de la maduresa.

Segueix "Taking my life in your hands"-"La meua vida en les teues mans" la carta retrata

una persona obsessiva i frustrada que escriu cartes que mai envia, esperant rèpliques que mai arriben.

La següent, "Romeo’s seance"- "La seu de Romeo" explica les dificultats de comunicació entre un jove i la seua amant fantasma, Julieta, on es diu que ella li dicta la cançó, però en realitat és de Michael Thomas.

En "I thought I’d Write to Juliet"- "Pensí escriure-li a Julieta" un cínic escriptor escriu a un amic contant-li que ha rebut una carta d’una soldat destinat a Aràbia Saudí durant la guerra del Golf Pèrsic. I sembla que els fets descrits, la dona i la situació són verídics. La protagonista es va presentar en un concert ofert a Nova York per Elvis i el Brodski. Estava viva.

Segueix immediatament aprofitant la darrera nota de la viola "The last Post" - "La darrera carta", peça instrumental de Michael Thomas on aquest instrument assoleix unes cotes insospitades.

I acabem amb "Damnations cellar"-"El celler de càstig", on de manera jocosa es fa referència a una mena d’immortalitat fantàstica promoguda per alguns, imaginem qui són, que mereixeran que els aboquem de cap a eixe celler o cambra de càstig, irònicament : l’infern.

Notes respecte a la traducció :

La gran dificultat alhora de traduir aquestes cançons és el tipus de llenguatge en el que estan escrites, una combinació d’anglès literari, de vegades poètic, amb l’enorme càrrega connotativa que això suposa, i d’anglès col·loquial, de vegades acostat al cogney, el llenguatge emprat als barris populars de Londres, amb referències sobreenteses de molt difícil traducció.

L’ajustament, és a dir, el procés en el que s’adapta la traducció al ritme intern de les cançons ha presentat també problemes derivats d’allò dit anteriorment afegit al fet de que l’anglès és un idioma molt sil·làbic : pràcticament totes les paraules i, per tant, els conceptes, caben en un cop de veu, en una síl·laba. Hi han hagut moments en els que ha

estat necessària una vertadera recreació de les lletres, amb la part d’invenció que això suposa i que, esperem, sabran perdonar.

EL CANTANT

E1 camí com a cantautor de Xavi Moreno s’inicia l’any 1993 i d’ençà no ha deixat de dur per un gran nombre de pobles i ciutats del País Valencià les seves cançons. Immers en una línia bastant personal, la seva música busca un missatge poètic propi, una manera pròpia amb què contar històries, sempre amb el català com a mitjà d’expressió. Durant aquests anys Xavi Moreno, participant a diverses campanyes del SARC de la Diputació de València, ha actuat a diferents locals tant de la ciutat de València com de la resta del País Valencià, locals o llocs emblemàtics que van des del Museu de La Beneficència ( Homenatge al poeta Vicent Andrés Estellés),passant per sales com Matisse fins actuacions a les universitats de València i Alacant. Els darrers mesos ha estat actuant a la ciutat de Barcelona al restaurant-pub Via Fòra i cal destacar la presència com a finalista al concurs per a cantautors del programa de la TV3 "Les mil-i-una".

HOME