Dimitri Shostakòvitx (1906-1975) Quartet no. 8, Opus 110.
La veritat amagada del Quartet no. 8
(La verdad oculta del cuarteto nº 8)
Para mayor información y acceso al documento original click sobre la foto
Shostakòvitx escrigué aquest quartet a Dresde -Alemanya- en tres dies del Juliol de 1960, on l’havien enviat les autoritats culturals de la URRS a escriure la música d’una pel·lícula -Cinc dies, Cinc nits- i, com la història oficial diu, sembla que Shostakòvitx quedà fortament impressionat per la massiva destrucció de la ciutat per la guerra, així que intentà traslladar aquest horror a la seua música dedicant el quartet "A la memòria de les víctimes del feixisme i la guerra". Les autoritats soviètiques ràpidament integraren aquesta obra en l’aparell propagandístic oficial – coneixent-se a Rússia per el Quartet Dresde -promocionant-la de manera similar a com ho havien fet amb la simfonia Leningrad.
Però sembla que el quartet té una veritat soterrada. Ian MacDonald, autor de "The New Shostakovich", ha demostrat que el compositor ja havia visitat en 1950 aquesta ciutat alemanya , aquesta dada per ella sola no sembla reveladora de res, és perfectament possible que la impressió inicial es reforçara en el 60 i Shostakòvitx decidira escriure el quartet "In memoriam". De tota manera ell havia dit al seu cercle més íntim que aquesta obra era una autobiografia musical, i, ¿ com pot ser alhora una obra "In memoriam" i una autobiografia ?. La música sembla que té un missatge secret, però,¿ quin exactament ?.
La resolució del enigma vingué en 1992. Lev Lebedinsky, íntim amic seu, en una carta al diari rus Novy Mir (traduïda en Desembre de 1990 a la revista de"The Shostakovich Society") deia que el vuitè quartet fon pensat com una nota de suïcidi, la darrera obra en la que s’explicarien les raons de tal decisió.
El quartet està basat en el motiu re-mib-do-si natural, la seua signatura musical, que ja apareixia en la seua Desena Simfonia de 1953 però ací ho fa d’una manera obsessiva i extrema : introdueix i finalitza l’obra i és el subjecte d’un fugato (un fugato és una forma musical en la que el mateix motiu, el subjecte, és enunciat per diferents instruments) alhora que encapçala diversos episodis musicals en el transcurs de l’obra. S’ha suggerit que Shostakòvitx ens condueix, com el Dant, per diferents i particulars visions de l’infern, del personal calvari a que havia estat sotmès per les autoritats soviètiques durant el transcurs de la seua vida.
El missatge de l’obra sembla ja més clar i no té res a veure amb les runes de Dresde, és en realitat una autobiografia musical on Shostakòvitx ens ofereix un recorregut a través de la seua carrera : el seu èxit al acabar els estudis amb la 1a. Simfonia, la condemna del Partit Comunista de la USSR en 1936, la seua rehabilitació com a estratègia del partit i sempre la imatge d’ésser presoner d’un sistema opressiu i dictatorial.
Els indicis i les pistes deixades per l’autor semblen abocar de manera clara a aquestes conclusions. Shostakòvitx va patir un autèntic infern personal per part de les autoritats gran part de la seua vida. Al 1936 la seua radicalment novedosa òpera "Lady Macbeth de Mtsensk" va ser denunciada per Stalin com una obra individualista i burgesa, la seua música va ser condemnada a l’ostracisme i la desaparició del compositor en el Gulag semblava imminent, afortunadament per a nosaltres els colps a la porta de sa casa de matinada no es varen produir i Shostakòvitx sobrevisqué escrivint algunes obres políticament correctes per a les autoritats que el feien útil al règim, però la vigilància del seu treball era estreta i ofegant. Precisament la condemna el va dur a iniciar la incursió en el gènere del quartet de corda (el primer data de l’any següent, 1937).
La novena simfonia de 1948 li portà de nou els problemes-no era una obra suficientment revolucionària- i Shostakòvitx de nou es va convertir en una persona non grata. Sols la mort del dictador Josif Stalin el 1953 aconseguí afluixar la pressió sobre l’artista. En 1957 l’Onzena Simfonia obtingué un gran èxit i les autoritats decidiren integrar el compositor en l’aparell propagandístic del partit, així començà a rebre premis i reconeixements per a intentar guanyar-se’l per a la causa revolucionària i va ser enviat gairebé a la força als USA el 1959 amb una delegació de compositors soviètics. Ara s’havia convertit , en contra de la seua voluntat , en ambaixador del sistema. La humiliació final tingué lloc al tornar a la Unió Soviètica : fon convidat a convertir-se en Primer Secretari del Compositors de la Unió cosa que aparellava el seu ingrés en el Partit Comunista. Shostakòvitx, que mai havia estat comunista i que havia patit l’opressió del sistema durant tants anys va ser forçat a convertir-se en una titella. El Vuitè quartet va ser escrit en aquestes circumstàncies en el mes de Juliol, Shostakòvitx oficialment ingressà en el Partit en Setembre i Lebedinsky apunta que Dimitri no va assistir a l’acte preparat per al seu ingrés –repentinament malalt, va ser l’excusa oficial-.
Shostakòvitx es volia morir, assegura Lebedinsky. Posar en una partitura la veritat semblava una manera de catalitzar el patiment, a més, el poble rus, acostumat durant tants anys a llegir entre línies garantitzava que la veritat finalment eixiria a la llum. Valentin Berlinsky del Borodin Quartet explica : "el 1964 tocàrem el vuitè quartet a sa casa per a ell abans de interpretar-lo en públic, com sempre fèiem. Quan vam acabar Shostakòvitx s’alçà de la cadira i abandonà l’habitació sense dir ni una paraula, l’esperarem una bona estona però no tornà. Al dia següent ens telefonà i ens digué que no canviava ni una sola nota i que l’interpretarem exactament com ho havíem fet davant d’ell."
De tota manera la música de Shostakòvitx parla més clarament que les paraules. Com a una narració musical que és el Vuitè ens ofereix episodis, claus i referències que no son fàcils ni explícits, és l’autobiografia d’una vida amargada per un sistema polític totalitari en un món marcat per la guerra freda, no una història agradable ni feliç. El leit-motiv D-S-C-H sembla de vegades resignat, desalentat, cansat, abatut, prop del suïcidi, però està fins al final. La vida de Shostakòvitx va ser ombrívola i trista per el gris i terrible món que li tocà viure però sobrevisqué per a contar-mos la història i fer-ho , a més, amb una música que és de les més commovedores i emocionants del segle XX.
Els cinc temps del Quartet No. 8, així, ens conten la història de la seua vida amb detall.
I temps-Largo
Shostakòvitx obre el quartet identificant-se amb la seua signatura musical, cosa que té una explicació un poc enrevessada. El seu nom en alemany és 'Dmitri Schostakowitsch', així la primera lletra del seu nom és D i les tres primeres del cognom, SCH i en el sistema musical alemany re és D, mi bemoll és Es que quan es pronuncia sona S, do és C i si és normalment anomenada per la lletra H. El mateix Shostakòvitx li l’envià a un estudiós de la seua obra-Derek Hulme- i és recollit en 'Dmitri Shostakovich: A Catalogue, Bibliography and Discography' (Clarendon Press, Oxford, 1991).
Doncs bé, el seu criptograma re-mib-do-si és el tema del fugato enunciat per el cello,que va passant a través de la resta d’instruments com un lament. Segueix una al·lusió temàtica a la 1a. Simfonia, l’obra que el dugué a la fama l’any 1926, quan ell en tenia 19 i una altra a la 5a Simfonia.
II temps-Allegro molto
És una violenta successió de trallades amb una invocació repetida al seu nom D-S-C-H,el segon tema fa referència al seu Segon Trio per a Piano de 1944, al tema "Dança de la mort" del que s’ha dit era cantat per presoners jueus al camp de concentració d’Auschwitz mentre eren obligats a cavar fosses comunes. Shostakòvitx havia cavat la seua pròpia fossa amb la seua 2a. Òpera pecant contra la veritat artística del règim. De tota manera és suggerent pensar aquest temps com una personal visió de l’Infern, el món de la ràbia i la desesperació.
III temps-Allegretto
Aquest temps combina l’agre i el dolç. Basant-se en el seu nom musical Shostakòvitx construeix un vals inspirat en la tradició popular jueva, el segon tema és una referència clara al Concert per a Cello de 1959, obra estrenada després de la mort de J. Stalin, fet que significà el principi de la seua rehabilitació. És una burleta descarada al dictador com podreu comprovar.
IV temps-Largo
Comença amb una sèrie de tres acords brutals. Potser siguen les bombes caient sobre Dresde, però és més plausible pensar en trucades a la porta de matinada per els esquadrons de la mort de Stalin, cosa que terroritzava el compositor a finals dels anys 30 fins al punt que no dormia en sa casa, sempre amb la maleta preparada per a fugir.
El motiu D-S-C-H ens porta a la referència més famosa de totes: una cançó fúnebre popular russa, titulada "Turmentat per pesades cadenes", que després, curiosament, es convertí en una cançó revolucionària. El títol és prou eloqüent. Shostakòvitx, presoner del sistema, contempla el seu propi funeral. Segueix la cançó "Seryozha, amor meu" de la seua òpera "Lady Macbeth de Mtsensk" amb la que caigué en desgràcia en 1936 i que per poc li costa la vida, veient-se a partir d’aleshores vigilat i acosat.
Els colps a la porta tornen, esfereïdors, poc abans d’acabar.
V temps-Largo
Tancant el quartet aquesta secció insisteix obsessivament amb el D-S-C-H,però de manera més suau, i és que l’experiència calma les coses. Abans d’acabar el seu nom torna a brollar de manera resignada. No és un final feliç, com no ha estat una trajectòria vital feliç.
La recurrent utilització del D-S-C-H com a material temàtic durant tota l’obra, inclòs per moments el seu abús, em sembla un dels indicis que més adoben aquesta interpretació del quartet no. 8, l’autor diu el seu nom moltes vegades, el mussita, el marmola, el plora, el crida en veu alta, rabiosament, desesperadament enfront d’un sistema anihilador de voluntats i individualitats i d’un món injust, i és un crit que va començar a emetre Beethoven en el seu dia reivindicant el treball de l’artista i la seua independència del poder polític i econòmic quan es va rebel·lar contra els aristòcrates-mecenas que pagaven i, per tant, exigien, i que ha estat oint-se fins al segle XX.
Amb Shostakòvitx el crit s’ha tornat a escoltar i esperem que per darrera vegada.
Traducció i comentaris: Francesc Aguilar i Cortina
Per a més informació i accés al document original click sobre la foto
CONTACTE@
HOME
