Segle XX

El segle XX

 

La situació política i social del Rubí de principis del segle XX (1901-1922)

A principis del segle XX, Rubí és una població tranquil·la, al marge de les grans convulsions socials que es produeixen a llocs com Barcelona. Hi havia diverses entitats polítiques i recreatives:

- el Centre Democràtic Republicà, d'ideologia esquerrana, amb 578 socis el 1906;

- la Cambra Agrícola Oficial, monàrquica, amb 608 associats el mateix any;

- l'Associació Joventut Nacionalista, conservadora i catalanista, amb 125 membres.

El 1910 també apareix el diari La Vila de Rubí, apolític i laic.

El 1918, amb l'arribada del tren i la facilitat de comunicació de la vila amb els altres centres com Barcelona o Terrassa, implica un salt qualitatiu en el progrés de Rubí.

Al període en què a Catalunya s'implanta la Mancomunitat (1914-1923), a Rubí apareixen tres diaris: Saba Nova, nacionalista català, des del 1918; Endavant, des de 1921, conservador i nacionalista, inspirat pel Dr. Guardiet, i La Lluita, des de 1922, òrgan d'expressió del Centre Democràtic Republicà i que criticava el poder de la religió i defensava els ideals de llibertat, instrucció i justícia, com ells els anomenaven.

 

imatge capçalera Endavant

imatge capçalera La Lluita

imatge capçalera Saba Nova

Capçaleres de les tres principals publicacions rubinenques dels anys 20.

 

La vida cultural a principis del segle

Els anys 20 contemplen a Rubí un esplendorós auge de les entitats i activitats culturals. Les entitats políticorecreatives que hem vist a dalt crearen seccions. A part de les tres ja esmentades, el Centre Democràtic Republicà o "Casino", la Càmara Agrícola Oficial ("la Cambra") i els "catalanistes", també sorgí, de la mà del Dr. Guardiet, el Casal Popular (on ara s'ubiquen les Escoles Montserrat). Cadascuna d'aquestes entitats tenia la seva coral, el seu grup de teatre, una secció excursionista...

 

imatge Cambra Agrícola Oficial, els anys 20

Seu de la Cambra Agrícola Oficial, avui "Casino Espanyol", els anys 20

 

El Dr. Guardiet, vingut de Manlleu i gelós defensor de la cultura catòlica i popular dels rubinencs i rubinenques, fundà el 1924 el Museu de Rubí, malauradament avui en dia tancat al públic per manca de voluntat política de l'anterior Ajuntament. També fundà i coordinà l'actiu mossèn els Pomells de Joventut, així com Cultura Femenina.

 

imatge Dr Josep Guardiet

El Dr. Josep Guardiet

 

Quant a l'ensenyament, cal destacar les Escoles Nacionals, l'Escola Montserrat, l'Escola Evangèlica, el Col·legi Parroquial de Sant Pere, el de les Mares Teresianes i, sobre tot, a partir de 1916, les Escoles Ribas, amb mètodes educatius molt avançats.

 

La industrialització

Rubí, als inicis del segle passat, comptava amb uns 4.400 habitants. Molts d'ells, en arribar la pesta de la fil·loxera, o bé varen emigrar o bé acudiren a treballar a les fàbriques. En despuntar el segle, tenim a Rubí la casa Serrat, de fil i lli; l'Electricitat Rubinense; les fàbriques dels germans Ribas; la sederia dels Pich, etc.

El setembre de 1918 s'instal·là la via del tren elèctric, i la nostra població pugué comunicar-se millor amb les poblacions veïnes i els seus centres fabrils. A partir d'aquell moment es desenvoluparen moltes més indústries, dins del context del que s'anomenava "la fàbrica d'Espanya". Així, el 1921 es creà Rubí Industrial SA (actuals naus de l'Escardívol); el mateix any s'acabaren les obres del celler cooperatiu, una joia de l'art de Cèsar Martinell; es posen en funcionament can Sedó, "els Timbres", can Rosés... El 1930 es comptaven a Rubí 45 indústries amb un total de 1.700 obrers i obreres.

 

imatge arribada del tren a Rubí

L'arribada del tren fou un gran esdeveniment a Rubí. Arxiu Marroyo

 

Rubí durant el règim de Primo de Rivera (1923-1930)

Quan el rei Alfons XIII acceptà Miguel Primo de Rivera com a dictador a partir de 1923, el 3 d'octubre es destituix el consistori rubinenc i fou nomenat batlle Josep Aguilera, però poc després Joan Montmany, conservador i monàrquic, tornaria a ocupar l'alcaldia.

Es suspèn la publicació de La Lluita i es clausuren els locals del Sindicat Únic de Rubí, vinculat a la CNT (sindicat anarqusta). Els principals càrrecs municipals foren ocupats per persones vinculades a la Cambra Agrícola Oficial, que era monàrquica.

El 1930 Miguel Primo de Rivera dimití i a Rubí es va formar una comissió formada pel Centre Democràtic Republicà, el Centre Excursionista (era la Joventut Nacionalista, que canvià de nom durant la Dictadura), el Casal Popular (la parròquia de Sant Pere) i els tres setmanaris locals. Van nomenar batlle el regionalista Bonaventura Maria Plaja, però en molts sectors es creia que a Espanya feia falta un règim republicà. El 18 de setembre de 1930 es proclamà l'estat de guerra que afectà Rubí i es varen empresonar alguns elements revolucionaris.

 

Rubí durant la II República (1931-1936)

A les eleccions municipals celebrades a tot l'Estat el 12 d'abril de 1931 els partits polítics partidaris d'establir un règim republicà guanyaren a moltes ciutats; a Rubí assolí la victòria ERC i es va nomenar batlle Francesc Rovira.

Als comicis municipals de 1934 també resultà victoriosa a Rubí l'ERC (és a dir, el Centre Democtràtic Republicà) i fou escollit alcalde Pere Aguilera. El mateix any es produeix a tota Espanya una gran crisi industrial que afecta Rubí, on tanca les seves portes la seva major fàbrica: Rubí Industrial SA (actuals naus de l'Escardívol). La CNT organitzà una vaga general el 5 d'octubre, ampliament seguida a la nostra vila. El dia següent Pere Aguilera recolza la proclamació de la República catalana de Lluís Companys, president de la Generalitat. Però pocs dies després la Guàrdia Civil va dissoldre l'Ajuntament de Rubí. Començarà tot seguit una mena de "cacera de bruixes" contra els esquerrans, i es formà un consistori conservador presidit per Francesc Puig.

El febrer de 1936 varen tenir lloc noves eleccions municipals: els elements esquerrans formaren el Front d'Esquerres, mentre que els sectors conservadors integraven el Front Català d'Ordre. Els comicis foren guanyats pels primers, com era d'esperar a Rubí. Pere Aguilera fou una altra vegada alcalde.

 

Rubí durant la Guerra Civil (1936-1939)

El 18 de juliol de 1936 es produí la insurrecció militar del general Franco a l'Àfrica. A Rubí, en sentir les notícies del cop, s'organitzà un nomenat Comitè de Milícies Antifeixistes, que tingueren com a mitjà d'expressió la revista "Combat". Tot seguit elements anarquistes cometeren actes reprobables com l'assassinat de tot el que fes olor de dretes, és a dir, persones d'ideologia conservadora i catòlica, com el Dr. Guardiet. També incautaren terres i edificis com l'església de Sant Pere, que fou cremada i transformada en magatzem.

 

imatge campanes de l'església

Curiosa fotografia de Santiago Grau on es pot veure el moment en què una de les campanes de l'església és llançada

 

La CNT-FAI (Confederació Nacional de Treball-Federació Anarquista Ibèrica) i el POUM (un partit trotskista) entraren a formar part de l'Ajuntament. Entre els mateixos partits d'esquerres varen esclatar violentíssimes lluites de carrer a Barcelona: per una banda els comunistes "oficials" i, per l'altra, els trotskistes del POUM i els anarquistes.

El febrer del 1937 a Rubí la CNT i el POUM varen aconseguir la destitució d'Aguilera (ERC) en favor de Joaquim Mariné, de la CNT. Molts joves rubinencs varen marxar al front a combatre per la República. Cal destacar al bàndol que els franquistes anomenaven "els rojos" el rubinenc Josep Rovira, cap de la 29a Divisió " Lenin". El front de l'Ebre fou el lloc on la majoria dels milicians de Rubí trobaren la mort. Es calcula que fou 116 el nombre de vilatans morts per la guerra.

Sembla ser que es tornà a la nostra població a una economia d'intercanvi de queviures entre els diversos comitès republicans locals.

Les tropes franquistes entraren a Rubí el dia 25 de gener de 1939. Començà el llarg període del règim del general Franco.

 

Rubí a la postguerra (1939-1962)

El primer alcalde de l'Ajuntament franquista fou el monàrquic Miquel Casanoves, al qual seguí, durant un breu temps, Lluís Armengol, també de la mateixa línia ideològica. Luis Iglesias, falangista, assumiria el poder municipal des del 1941 al 1949, i seria substituït per Josep Fortino (1949-1962).

Es practicà una forta repressió de tots els individus i institucions contràries al règim; així, alguns rubinencs serien afusellats al Camp de la Bóta. També s'incautaren el local del Centre Democràtic Republicà, entre d'altres, i es canviaren de nom els carrers.

D'acord amb el nou centralisme del règim, l'idioma català es veuria reduït al camp estrictament familiar i privat i només als anys 60 reaparegué a les publicacions locals i actes culturals, sota la legislatura de Fortino.

També cal dir que foren temps de gran misèria, com és lògic després d'haver passat una cruenta guerra, cosa que aprofitaren algunes persones sense escrúpuls per fer els seus diners (mercat negre).

Al camp econòmic s'aplicaren, amb matissos, les teories nacionalsindicalistes de Ramiro Ledesma i de José Antonio Primo de Rivera, que consistien en una tercera via superadora tant del capitalisme com del comunisme que englobava la patronal i els treballadors en sindicats verticals, però amb una forta càrrega de paternalisme catòlic (és la versió hispànica del feixisme europeu, que era, en molts casos, aconfessional). En realitat, la ideologia oficial del règim fou una barreja entre el falangisme (més feixista, revolucionari i social) i el tradicionalisme reaccionari i nacionalcatòlic (Ismael Saz, España contra España, 2003), encarnat en el partit únic: FET y de las JONS i basat en una obediència absoluta a Franco.

De totes maneres és l'època de l'alcalde Fortino una de les de major esplendor cultural del Rubí del segle XX, llevat dels anys 20: s'inaugura la Biblioteca Popular, l'Escola Municipal de Música, es reinaugura el Museu de Rubí...). Proliferen a la vila les corals i els grups de teatre: la cultura catalana reviu, dins dels escassos marges que deixa el règim.

 

imatge Josep Fortino

L'alcalde Josep Fortino, al centre,durant la inauguració de l'edifici que allotjava el museu entre d'altres institucions.

 

A més del càrrec d'alcalde, els dos altres personatges importants del Rubí franquista eren el Cap Local de Falange i el Delegat Sindical Local.

També es celebraven les festes commemoratives de moments importants ensalçats pel franquisme: 18 de juliol, 25 de gener, 20 de novembre... i, com no, les grans manifestacions de fervor catòlic.

 

Els anys 60 i 70

Els anys 60 a Rubí vénen marcats per dos grans esdeveniments: un puntual, com és la tràgica rierada de 1962, i l'altre, allargat en el temps, com és la gran immigració de persones procedents del sud peninsular, cosa que va comportar un problema seriós d'habitatge. Aquesta afluència de gent va ser a causa, bàsicament, per la instal·lació de noves indústries, però no hi havia a Rubí suficients habitatges per als immigrants meridionals, cosa que va provocar l'aparició de fenòmens nous a la nostra població com el xabolisme als marges de la riera.

La principal vícitima de la gran rierada de 1962, fou, doncs, aquesta gent treballadora i senzilla, que es veié obligada a viure en barraques poc sòlides a les perilloses ribes de la riera. Es calcula un total d'entre 500 i 1000 morts en aquella tràgica nit.

 

imatge rierada de 1962 a Rubí

Els desastrosos efectes de la rierada de 1962 a Rubí

Si voleu veure més imatges d'aquella tragèdia, cliqueu: foto 1, foto 2

 

La rierada també va provocar un canvi d'alcaldia: Miquel Rufé fou destituït i va ser un exacerbat falangista, Manuel Murillo, el seu successor. Durant el seu mandat, Rubí creix de manera molt desordenada i s'implanten encara moltes més indústries. Els immigrants del sud fan doblar el nombre d'habitants de la població. Augmenten les barriades perifèriques sense infraestructura bàsica.

Un problema connex és la manca de places escolars, ja que la població immigrada tenia un alt índex de natalitat. Per solucionar-ho, es construeixen equipaments com l'escola "Grupo Escolar XXV Años de Paz" i la del 25 de Setembre.

Rubí esdevindrà una ciutat eminentment industrial. Per primera vegada a la seva història, el sector secundari és el principal. Sorgeixen alguns sindicats de classe com l'USO o les CCOO, que serà la principal força sindical durant els 70.

També disminueix la gran activitat cultural que havia caracteritzat el Rubí dels anys 50, a causa de l'aparició de tots aquests problemes. El camí cap a la suburbialització del nostre Rubí comença, doncs, a principis dels 60.

 

imatge alcalde Manuel Murillo amb Rodolfo Martín Villa

L'alacalde Manuel Murillo amb l'aleshores governador civil Rodolfo Martín Villa, en la inauguració de l'actual avinguda de l'Estatut. Foto Arxiu Marroyo

 

Tot i així, es constitueixen alguns grups al redós de la parròquia, com el Moviment Infantil, el Grup 64 (organització de festivals de cançó), el Grup 14,40, o bé depenents de la Cooperativa La Rubinense, com la Secció Joventut Rubinenca. Altres grups que practicaven una mena de "resistència cultural" veladament antifranquista eren el Centre d'Activitats Schola, diversos grups d'esplai infantil, el Centre Excursionista de Rubí, la delegació rubinenca d'Òmnium Cultural, els Amics de les Nacions Unides... Finalment, el 1975 es va crear la Comissió de Cultura de Rubí.

Es produí a l'Estat espanyol un fet molt singular, ja que, després de la mort de Franco, el 1975, continuaven encara els ajuntaments franquistes, que no seran substituïts fins a les eleccions municipals de 1979. Per tant, conviurà un govern provisional de transició a Madrid amb les administracions locals encara dominades per consistoris franquistes.

A Rubí, entre 1975 i 1979, hi ha una gran efervescència social, política i cultural. Es creen les associacions de veïns, de caràcter totalment antifranquista, que reivindiquen solucions a problemes crònics, com el de les places escolars, la manca d'infraestructura de les barriades, etc. Sorgeixen i resorgeixen molts partits, com el PSUC, la LCR, l'OCE, el MCC, el PTE, el PORE, tots d'extrema esquerra. L'Assemblea Democràtica de Rubí va coordinar tots els grups i partits contraris al règim franquista.

El 15 de juny de 1977 tenen lloc a l'Estat les primeres eleccions generals després de quaranta anys de partit únic. A la nostra població guanya la coalició Socialistes de Catalunya i Manuel Murillo dimiteix en veure l'evolució política general. Entre el 1977 i el 1979 hi ha un gran desori a l'ajuntament encara franquista, amb contínues dimissions de regidors, fins que el 1979, a les primeres eleccions municipals de la democràcia, guanya el PSUC per majoria relativa.

 

El Rubí democràtic (1979-...)

El primer alcalde de la nova democràcia municipal fou en Miquel Llugany, un joveníssim i il·lusionat arquitecte vinculat al PSUC. En primer lloc, en no aconseguir la majoria absoluta, va pactar amb el PSC i CiU. La tasca més important fou cobrir el dèficit d'infrastructures que venia arrossegant la població des de l'època "desarrollista" de Murillo. Així, es redactà un Pla General d'Ordenació, el 1981, que seria revisat anys després.

 

imatge Miquel Llugany

Miquel Llugany, primer alcalde del Rubí democràtic

 

A les successives eleccions del 1983, 1987 i 1991 guanya el PSUC (que a partir del 1987 es rebatejarà com "Iniciativa per Catalunya", i que s'unirà a "Els Verds" durant els 90) per majoria absoluta. Es continuen fent més equipaments; s'urbanitzaran més i més barriades...

El 1994, quasi per sorpresa, Llugany dimiteix i cedeix el seu lloc al jove Eduard Pallejà, amb unes legislatures més marcades per un aire més tecnòcrata i postmodern. Així, el 1995 es decideix realitzar el Pla Estratègic de Ciutat, que s'aprovarà el 1997, per tal de reflexionar com hauria de ser el Rubí del futur. Una altra de les característiques de l'era Pallejà fou la gran inversió pública (en part mercés a les ajudes dels fons estructurals europeus) en millorar equipaments, i fer-ne de nous, i en ajudes socials. Tot això, unit als elevats sous dels responsables de la gestió municipal i la macrocefàlia de l'Ajuntament, provocaria a mig termini un gran deute públic que es desvetllaria durant la legislatura de Núria Buenaventura (2000-2003). També es començà a produir durant els noranta una gran immigració de contingents humans procedents del nord d'Àfrica i de Llatinoamèrica (sobretot de l'Ecuador). Tot i així, el mateix Pallejà es mostrava satisfet de la seva gestió al front del consistori (el seu ideal era fer de Rubí una ciutat "solidària, multicultural i ecològicament sostenible", tot recollint el lema de la "nova esquerra").

 

imatge Eduard Pallejá

Eduard Pallejà, alcalde de Rubí entre 1994 i 2000. Font: "Rubinencs del segle XX"

 

Aquesta era la ciutat que rebria la legislatura de Núria Buenaventura, quan Pallejà dimití (a l'igual que féu el seu predecessor, sense patir una derrota electoral). El seu mandat ve marcat per una decadència del prestigi que el partit dominant havia tingut en el cos social rubinenc: destapament de l'astronòmic deute municipal, malestarl a les barriades (cas del parc de ca n'Oriol, com a exemple), i per una aliança amb CiU i ERC després de perdre la confiança del PSC, al qual s'havia unit en un principi.

 

imatge Núria Buenaventura

Núria Buenaventura, alcaldessa de Rubí entre 2000 i 2003. Font: "Rubinencs del segle XX"

 

Així, les eleccions municipals de la primavera del 2003, amb l'aparició de noves forces independents i amb un clima de cansanci social després de 24 anys de govern d'Iniciativa, assenyalaren una debacle històrica del partit pel que fa a Rubí. El guanyador seria el PSC-PSOE, amb Carme Garcia Lores com a nova alcaldessa a partir del 14 de juny de 2003.

 

imatge Carme Garcia Lores

Carme Garcia Lores, actual alcaldessa.Foto gentilesa Diari de Rubi

 

Tornar