Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
El sol camina lent vers la muntanya
i puja i puja
i a cada pas reposa.

Com s’ha marcit el món!
Sobre cordes tensades amb fatiga toca
el vent la seva cançó.
L’esperança volà—
el vent se li’n queixa.

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!
Fruita de l’arbre,
tremoles, caus?
Quin secret va ensenyar-te
la nit
que una glaçada esgarrifança cobreix
la teva galta, la galta purpúria?—

És que estàs muda, no respons?
Qui parla encara?—

Aquesta és la tardor:—que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!—
«Jo sóc bella»
—l’estrella de camp parla així—,
«però m’estimo els homes,
i els homes consolo—
els cal encara veure flors,
s’inclinen cap a mi,
i ai las, em trenquen.
En els seus ulls aleshores
esplendeix el record,
el record d’una cosa més bella que no jo:
—ho veig, ho veig—i és així com moro».

Aquesta és la tardor: —que et trencarà un dia el cor!
Vola enllà! Vola enllà!

Ai home! Para esment!
Què diu la mitjanit profunda?
«Jo dormia, dormia—,
d’un somniar profund m’he despertat:—
Profund és el món,
i més profund que el dia no ho pensava.
Profund és son dolor—,
el pler—encar més profund que la sofrença:
El dolor diu: passa!
prô tot pler vol eternitat—,
—vol profunda, profunda eternitat!».
 

Vaig créixer per damunt de l’home i de la bèstia;
i si jo parlo—ningú no parla amb mi.

Massa alt vaig fer-me i massa solitari—
Espero, sí: però de fet què espero?

És massa prop de mi la seu dels núvols,—
Espero caure el primer llamp.

 

ECCE HOMO

Sí! Jo sé d’on procedeixo!
Insaciat com la flama
Cremo i moro consumit.
Llum es fa tot el que agafo,
Carbó esdevé tot el que deixo:
Flama sóc ben certament!

Predestinat a fer la via dels estels,
què t’hi va, estel, en la foscúria?

Giravolta feliç per aquest temps!
Que la seva dissosrt et sigui lluny i estranya!

Al més llunyà dels mons pertany la teva llum!
Compadir-se ha de ser pecat per tu!

Sols un precepte et val: que siguis pur.

 

Allà el patíbul, aquí la corda
i del botxí la barba roja,
gent al voltant, mirades de verí—
res d’això, res no m’estranya.
Per cent folgances m’ho sé bé,
rient us ho crido a la cara:
«Inútil és, inútil és penjar-me!
Morir? Jo no puc morir!»

Desgraciats! Tinc per enveja vostra
el que vosaltres mai no aconseguireu:
Ben cert, pateixo, sí, pateixo—
Però vosaltres morireu!
Després de cent trànsits de mort
sóc alè encar, calitja i llum!
«Inútil és, inútil és penjar-me!
Morir? Jo no puc morir!»