Rainer Maria Rilke
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia alemanya
RAINER MARIA RILKE
(Praga, 1875 – Val-Mont, Vaud, 1926)

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...
TOTS ELS QUI ET BUSQUEN...
EN AQUEST POBLE...
DE VEGADES...
TORS ARCAIC D’APOL·LO
PUJÀ UN ARBRE...
HO POT UN DÉU...
NO ERIGIU CAP ESTELA...
PRIMERA ELEGIA DE DUINO

¯
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

APAGA AQUESTS ULLS MEUS...

 

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.



Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 
 


 
 

TOTS ELS QUI ET BUSQUEN...


 
Tots els qui et busquen et tempten,
i aquells qui et troben et sotmeten
a la imatge i al gest.

Jo, però, vull comprendre’t
com la terra et comprèn;
amb el meu madurar
madura
ton regne.

No vull de tu cap vanitat
que te’m demostri.
Sé prou que el temps
té un nom diferent
del teu.

No facis cap miracle per complaure’m.
Dóna raó a les teves lleis,
que de generació en generació
van fent-se més visibles.



Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 
 


 
 

EN AQUEST POBLE...


 
En aquest poble la darrera casa
està tan sola com l’última del món.

El carrer que el petit poble no detura
s’allunya nit endintre lentament.

El llogaret és sols un lloc de pas
entre dues amplàries, tot por, ple de pressentiments,
un camí ran de cases en lloc d’una sendera.

I els qui deixen el poble molt de temps fan via
i potser molts es moren pel camí..



Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 


 
 
 

DE VEGADES...



De vegades, al vespre, a l’hora de sopar
algú s’aixeca i surt, camina, camina que camina,
perquè en un lloc a Orient hi ha una església.

I els seus fills com si fos mort el beneeixen.

I un altre mor a casa, resta dins,
continua habitant-la i roman a la taula i al vas,
i els fills, en canvi, surten a córrer món
cap a l’església aquella que ell tingué en oblit.
 



Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

TORS ARCAIC D’APOL·LO


 
No vam conèixer el cap prodigiós
on les fruites dels ulls maduraven, però
flameja encara el tors, talment un canelobre,
on el mirar, endinsat en espirals,

es manté i resplendeix. Altrament no podria
la corba del seu pit enlluernar-te i en el gir
suau dels lloms dibuixar-se un somriure
cap al centre que duia la força genital.

Fóra altrament la pedra deforme i escurçada
sota el caient diàfan de l’espatlla
i no lluiria com el pèl de les feres

ni esclataria fora dels seus límits
com un estel: no hi ha punt que no et miri
de fit a fit. Has de fer una altra vida.

 

Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Poesia completa (1937-1975), Ed. Ariel, Esplugues de Llobregat, 1975.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

PUJÀ UN ARBRE...


 
Pujà un arbre llavors. Pur sobrepujament!
Oh, canta Orfeu! Oh gran arbre a l’orella!
I tot callà. P’rò fins en la callada
hi hagué un nou començar, senyal, mutació.

Animals de silenci sortien empenyent-se
del bosc clar deslliurat de coves i de nius
i es va veure llavors que no per arteria
ni no per por restaven en si talment quiets,

sinó perquè escoltaven. Bramar, cridar, rugir,
se’ls feien poc al cor: on fins llavors hi havia
una cabana a penes per dar acollida a això,

un aixopluc del més obscur desig
amb una entrada de muntants tremosos,
tu els erigires temples a l’oïda.
 



Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

HO POT UN DÉU...



Ho pot un déu. Com, però, un home, digue’m,
el seguirà, polsant la pobra lira?
Son esperit és desacord. En la cruïlla
de dos camins del cor no té Apol·lo cap temple.

El cant, diu ta lliçó, no és cobejança
ni afany d’un bé aconseguit a l’últim;
el cant és existència, fàcil cosa al déu.
Quan som, però, nosaltres? Quan decanta

la terra i els estels cap al nostre ésser?
Que estimis, jove, no vol dir que ets,
mal que la veu forci ta boca —aprèn

a oblidar que esclatares en cant. Això passa.
Cantar en la veritat és alenar altrament.
I per a res. Ser un hàlit en el déu. Ser un vent.

 

Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Poesia completa (1937-1975), Ed. Ariel, Esplugues de Llobregat, 1975.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

NO ERIGIU CAP ESTELA...



No erigiu cap estela. Que la rosa
floreixi sols en honor seu cada any.
Que ella és Orfeu. Metamorfosi seva,
en això i en allò. No ens hem de basquejar

per altres noms. D’un cop per sempre
tot és Orfeu quan hom canta. Va i ve.
No és ja molt si a la copa de roses
a voltes alguns dies sobreviu?

Oh! Com ha d’esvanir-se perquè el pugueu percebre!
Tot i que ell també temi la dissipació.
Encar que sa paraula superi l’estar aquí,

ell és on ja no té la vostra companyia.
La reixa de la lira les seves mans no força.
I és obeint que ell passa més enllà.
 


Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

PRIMERA ELEGIA DE DUINO



Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordres
dels àngels? I, fins posat que un d’ells de sobte m’acollís
en el seu pit, m’esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el començ del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.
     I així, doncs, em continc i m’empasso el reclam
del fosc sanglot. Ah, qui, aleshores,
ens pot servir? No els àngels, no els homes,
i les bèsties sagaces ja s’adonen prou
que no ens trobem gaire segurs a casa, al món
interpretat. Ens queda tal vegada
algun arbre al vessant per tal que cada dia
puguem veure’l, ens queda el carrer d’ahir
i la fidelitat aviciada d’un costum
que es va trobar a gust amb nosaltres i per això restà i no va anar-se’n.
     Oh, i la nit, la nit, quan el vent ple d’espai còsmic
ens rosega la cara; per a qui no romandria, l’anhelada,
que dolçament decep, que enfront del solitari cor
àrdua es dreça? És més lleu per als amants?
Ai, ells no fan més que tapar-se l’un a l’altre llur fat.
     No ho saps encara? Llança el buit enfora dels teus braços
cap als espais que respirem; potser els ocells
sentiran l’aire eixamplar-se amb vol més íntim.

Et freturaven, sí, les primaveres. Esperaven
alguns estels que t’adonessis d’ells. En el passat
s’alçava cap ençà una onada o bé,
quan tu passaves vora la finestra oberta,
s’abandonava un violí. Tot això era comesa.
Però tu vas acomplir-la? No estaves constantment
distret per l’esperar com si tot t’anunciés
una estimada? (On vols arrecerar-la
ja que els immensos pensaments estranys
van i vénen en tu i sovint fan parada a la nit?)
Però si et puny l’anhel, canta aleshores les amants;
dista encar molt de ser prou immortal llur sentiment famós.
Aquelles que tu enveges quasi, les abandonades, les que tu
de molt vares trobar més amoroses que les satisfetes.
Emprèn sempre de nou la inassolible llaor;
pensa: l’heroi es manté; fins i tot l’enfonsament li fou
sols un pretext per ser: la seva última naixença.
Les amants, però, les acull novament la natura esgotada,
com si no hi hagués altra vegada forces
per acomplir això. ¿Ja has evocat Gaspara Stampa
a bastament perquè qualsevol noia
deixada per l’amant, davant l’exemple altíssim
d’aquesta enamorada, senti: Pogués jo ser com ella?

No se’ns faran aquests dolors vellíssims
a la fi més fecunds? No és hora que estimant
ens deslliurem de l’estimat i el resistim frements:
tal com la fletxa resisteix la corda per, concentrada tota al salt,
ser més que ella mateixa? Car no és dat romandre enlloc.

Oh veus!, oh veus! Escolta, cor meu, com sols antany
els sants escoltaven: fins al punt que la tremenda crida
els alçava del terra; però ells, impossibles,
continuaven de genolls sense parar-hi esment:
talment eren orella. No pas que suportessis
tu, ni de molt, la veu de Déu. Però escolta l’aflat,
la mai no interrompuda notícia que es forma de silenci.

Ara ve cap a tu un mormol d’aquells morts joves.
On fos que entressis, en esglésies de Roma o bé de Nàpols,
no et va parlar llur destí serenament?
O una inscripció se t’imposà, sublim,
com, a Santa Maria Formosa, aquella làpida, fa poc.
Què pretenen de mi? Com si res, he de llevar
l’aspecte d’injustícia que dificulta a voltes una mica
la límpida embranzida de llurs esperits.

És estrany, certament, ja no habitar la terra,
no fer ús de costums a penes adquirits,
no dar a les roses i a d’altres coses que eren tota una promesa
la significança d’un futur humà;
i allò que fórem entre mans infinitament ansioses
deixar de ser-ho, i fins i tot el propi nom
abandonar com una joguina que s’ha fet malbé.
Estrany no anar desitjant els desigs. Estrany
veure allò que fou travat com voleteja
tan solt dintre l’espai. I l’estar mort és ardu i ple d’inacabables
recobraments per tal d’anar sentint un punt
d’eternitat. — Però els vivents cometen tots
l’error de fer distincions massa tallants.
Els àngels (diuen) sovint no saben si entre vius
o bé entre morts es mouen. L’eternal corrent
arrossega a través dels dos regnes totes les edats
per sempre amb ell i en tots dos el seu so predomina.

A fi de comptes ja no ens necessiten els d’hora arrabassats,
l’home es deshabitua suaument del terrenal tal com dels pits
dolços, materns, en créixer. Però nosaltres, que necessitem
misteris tan grans, nosaltres, per a qui la tristesa tan sovint
és una font de benaurat progrés, podríem existir sense ells?
Diu en va la llegenda que un dia en la complanta per Linus
la música primera ardida penetrà la seca rigidesa,
i que just al moment que en l’esglaiat espai del qual un jove quasi déu
de sobte s’escapava i per sempre, el buit entrà en aquella
vibració que ara ens exalta, ens consola i ajuda?
 


Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯

 
 
 
 
 

ñ