Entre el fullatge roig ple de guitarres
Onegen els cabells grocs de les noies
Vora el tancat on s’alcen gira-sols.
Enmig de núvols passa un carro d’or.

A la pau d’ombres brunes emmudeixen
Els ancians que com lirons s’abracen.
Els orfes canten dolçament a vespres.
En grocs miasmes hi ha un brunzir de mosques.

Al rierol encara fan bugada
Les dones, i flamegen draps estesos.
La menuda que em plau fa tant de temps
Torna a venir per la grisor del vespre.

Del cel tebi es desplomen els pardals
En verds forats tots plens de podridura.
El qui té fam creu trobar guariment
En una olor de pa i acres espècies.

Pletòrica s’acaba així l’anyada,
Amb vi daurat i fruita de les hortes.
Magnífics a l’entorn els boscos callen
I fan costat al qui viu solitari.

I diu el camperol: tot està bé.
Campanes del capvespre, dolces, lentes,
Deu-nos un cor joiós per acabar.
Tot viatjant, un vol d’ocells saluda.

És l’època benigna de l’amor.
Vora el riu blau, tot baixant dins la barca,
Que belles s’arrengleren les imatges
Que en quietud i silenci s’esfondren.
 

Hi ha un camp de rostoll on cau una pluja negra.
Hi ha un arbre fosc que s’alça solitari.
Hi ha el xiulet d’un vent que encercla cabanyes buides.
Que trist aquest capvespre.

Pels termes del vilatge
La tendra òrfena aplega encara unes quantes espigues.
Els seus ulls pasturen rodons i daurats dins la posta
I el seu ventre és a l’aguait del nuvi celestial.

A l’hora del retorn
Els pastors van trobar aquell cos dolç
Podrit al bardisser.

Una ombra sóc allunyada de pobles obscurs.
El silenci de Déu
Me l’he begut a la font de l’arbreda.

Al meu front apareix un metall fred
Aranyes busquen el meu cor.
Hi ha una llum que se m’apaga a la boca.

De nit m’he trobat en un erm,
Tot cobert de deixalles i pols d’estrelles.
Entre els avellaners
Tornaven a sonar àngels de cristall.

 

Durant les hores solitàries de l’esperit
És bell caminar al sol
Seguint els murs grocs de l’estiu.
Sonen tènues les passes dintre l’herba; però sempre dorm
El fill de Pan al marbre gris.

Al vespre, a la terrassa, ens ha embriagat el vi fosc.
Rogenc guspireja el préssec entre el fullatge;
Dolça sonata, riure alegre.

Bella és la calma de la nit.
A l’alta plana ombrívola
Ens topem amb pastors i blanques estrelles.

Quan la tardor ha arribat,
Es mostra dins el bosc una claredat sòbria.
Apaivagats errem vora parets vermelles
I els ulls rodons segueixen el vol dels ocells.
De nit cau l’aigua blanca en urnes mortuòries.

El cel fa festa en els brancatges nus.
Amb les mans netes, el camperol porta pa i vi
I pacífics maduren els fruits al cambró assolellat.

Oh, que greu és el rostre dels morts estimats.
Mes l’ànima es complau en la justa visió.
 

                                   *

Puixant és el silenci del jardí devastat.
El jove novici s’hi corona el front de fulles brunes,
El seu alè beu or glacial.

Les mans toquen l’edat d’aigües blavoses
O en la nit freda les galtes blanques de les germanes.

Lleu i harmònic és el trajecte per amables estances,
On hi ha la solitud i el remoreig de l’auró,
On potser el tord encara canta.

És bell l’ésser humà i com sorgeix de l’ombra,
Quan mou amb estupor braços i cames
I rodolen els ulls en silenci dins òrbites de porpra.

A les vespres es perd el foraster dins la negra desferra de novembre,
Entre brancam podrit, vora murs plens de lepra,
On passà en altre temps el germà sant,
Abismat en els dolços records de la seva demència,

Oh, que solitari expira el vent de la tarda.
Morent s’inclina la testa en la foscor de l’olivera.
 

                                   *

Commou l’esfondrament del llinatge.
En aquesta hora s’omplen els ulls del qui contempla
Amb l’or dels seus estels.

Al vespre s’ensorra un carilló que ja no sona,
Els murs negres s’enrunen a la plaça,
El soldat mort convoca a la pregària.

Àngel lívid
El fill entra a la casa buida dels seus pares.

Les germanes han anat a veure lluny blancs ancians.
De nit les va trobar el dorment sota les columnes de la llinda,
Vingudes de tristos romiatges.
Del cos pútrid que desclou, blavosos, els ulls.
Oh, que trist és aquest tornar-se a veure.
 

                                    *

Els graons de la follia en negres cambres,
Les ombres dels avis sota la porta oberta,
Quan l’ànima d’Helian es contempla al mirall rosa
I neu i lepra li baixen del front.

A les parets s’han apagat els astres
I les blanques figures de la llum.

A la catifa es drecen esquelets de les tombes,
El silenci de creus desfetes al turó,
La dolçor de l’encens dins el purpuri vent nocturn.

Oh, ulls trossejats dins negres boques,
Que quan el nét, en dolç trànsit a la nit,
Mediti solitari el fosc desenllaç,
El Déu callat abaixi damunt seu les blaves parpelles.
 
 

Al vespre calla el lament
Del cucut dins el bosc.
S’inclina més el gra,
La roja rosella.

Negra tempesta amenaça
Dalt del pujol.
La vella cançó del grill
S’apaga al camp.

Ja no es mou més el fullam
Del castanyer.
Escala de cargol amunt
Cruix el teu vestit.

Callada brilla l’espelma
A la cambra fosca;
Una mà de plata
L’apagava.

Nit sense vent, sense estels.
 

Ets potent, boca obscura
A l’interior, forma plasmada
De núvols de tardor,
D’àuria calma capvespral;
Un torrent muntanyenc que fosquejant
Verdeja dins el cercle d’ombra
De pins esberlats;
Un vilatge
Que pietós en imatges brunes expira.

I salten els negres cavalls
De prades emboirades.
Oh soldats!
Del pujol, on el sol morent rodola,
S’esbalça la sang rient...
Sota alzines
Sense mots! Oh exasperada melangia
De l’exèrcit; un casc centellejant
Caigué brunzent d’un front purpuri.

La nit de tardor arriba tan freda,
Guspirejant d’estels
Damunt ossos humans trossejats
La monja silenciosa.
 

Al vespre ressonen els boscos tardorals
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L’ombra de la germana fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.