Matthew Arnold
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia anglesa
MATTHEW ARNOLD
(Lakham, Middlessex, 1822 – Liverpool, 1888)

LA BADIA DE DOVER
FER-SE VELL

¯
 
 
 
 
 
 
 
 



 
 
 

LA BADIA DE DOVER



Aquesta nit hi ha una mar tranquil·la
i és alta la marea; s’alça la lluna clara
damunt l’Estret. La costa francesa s’il·lumina,
s’apaga; resplendents, les roques d’Anglaterra
són vastes en la pau de la badia.
Vine ací, a la finestra: quina dolçor té l’aire!
Només en la gran línia de l’escuma
on l’aigua toca les arenes blanques
de lluna, sentiràs l’agre bruel dels còdols
xuclats per les onades, que de retorn es llancen
enlaire, a l’altra riba;
comença, calla, torna
a poc a poc, amb trèmula cadència
i amb un dring de tristesa perdurable.

Ja fa molt temps que Sòfocles
el sentia a l’Egeu, i li venia
al pensament la tèrbola marea
de la humana misèria; i ara també nosaltres
en aquest so trobem un pensament, sentint-lo
vora una mar del Nord, en llunyania.
En altres temps fou plena
la fe com una mar, voltant les ribes
de la terra, cinyell que, ben lligat, fulgura;
i ara només escolto
el llarg, melangiós bruel perdent-se,
fugint de l’alenada
del vent nocturn, cap a les vores tristes
i vastes de la Terra.

Ai amor! L’un a l’altre
mantinguem-nos fidels. El món, que sembla
als nostres ulls com un país de somni,
tan nou i tan divers en la bellesa,
no té amor, alegria,
claror, certesa o pau, ni ens aconhorta;
i som talment en una fosca plana,
entre alarmes confuses de pugnes i fugides,
on de nit, encegades, les tropes s’escometen.



Traducció de Marià Manent
Marià MANENT, Poesia anglesa i nord-americana, Ed. Alpha, Barcelona, 1955.

¯


 
 
 
 
 
 
 



 
 
 

FER-SE VELL



Què és fer-se vell?
¿Perdre, potser, la glòria de la forma,
la brillantor de l’ull?
¿És que la bellesa perd els seus llorers?
Sí, però no és sols això.

¿És notar la nostra força
—no sols l’esclat, sinó la força— decaient?
¿És sentir com s’encarcara
cada membre, perd exactesa cada funció,
cada nervi més desballestat?

Sí, és això, i més; però no,
ah, no és el que somiàrem en la nostra joventut!
No és veure la nostra vida
assuaujada i endolcida pel capaltard,
com el capvespre d’un crepuscle daurat.

No és contemplar el món
com si fóssim a un cimal, amb ulls profètics, extasiats,
i el cor pregonament commòs;
i sanglotar, sentint la plenitud d’ahir,
dels anys que ja no tornaran.

És passar llarguíssims dies
sens recordar un sol cop que fórem nois;
és afegir, emparedats
en la presó roent d’avui, mes
rere mes amb fatigant dolor.

És haver de sofrir així,
i mig sentir només, amb feblesa, que sentim.
Amagat al fons del nostre cor
es cova l’amarg record d’un canvi,
però no hi ha cap emoció, ni una.

És, i aquest és el pas darrer,
quan ens sentim glaçats per dins, com
un fantasma del que fórem, gairebé.
Sentir l’aplaudiment del món al buit espectre,
quan en vida fou blasmat.



Traducció de Francesc Parcerisas
Poesia anglesa i nord-americana, MOLU, Ed. 62 i «la Caixa», Barcelona, 1985.

¯