Mira aquesta puça, i repara
la nimietat del que tu em negues ara.
Primer em xuclà a mi, ara a tu;
de sang de dos, la puça n’ha fet un.
Saps que això no pot pas haver estat
pecat, vergonya, pèrdua de virginitat.
                    Gaudint abans de noces, la puça,
                    mimada, s’infla de sang feta de dues.
                    I nosaltres, ai, no obrim quan l’amor truca.

          Oh, detura’t. Perdona tres vides en l’insecte
en qui, quasi, què dic, més que de casats tenim afecte.
Aquesta puça és tu i és jo, essent
ensems el tàlem i el temple del casament.
No hi fa res que els pares remuguin, ni tu;
tu i jo ens enclaustrem dins l’animal menut.
                    Si l’instint t’inclina a matar-la, i a matar-m’hi a mi,
                    no vulguis pas afegir-hi el teu suïcidi,
                    pecat que, en matar-ne tres, és sacrilegi.

 ¿Ja t’has, sobtada i cruel,
emporprat l’ungla amb sang innocent?
Aquesta puça, ¿com la pots haver culpat
sinó d’aquella gota que et xuclà?
Però tu triomfes, i dius encara
que no et trobes pas —ni a mi— més feble ara.
                    Aprèn, doncs, que falses poden ser les pors;
                    perdràs igual d’honor, donant-me el cos,
                    que ànsia m’ha donat la puça que tu has mort.
 

A qui vingui a amortallar-me: No rebreguis
          ni preguntis res
de la lleu garlanda de cabells que em corona el braç;
el misteri, el senyal, no el toquis pas,
          perquè és la meva ànima visible,
virreina d’aquella que, havent pujat al cel,
          deixa aquesta per controlar
i salvar aquests membres, províncies seves, de dissolució.

Perquè si el fil vital que baixa del meu cap
          i s’estén per tot el cos
arriba a lligar aquelles parts i fer-me’n un de totes;
aquests cabells, adés puixants, que tenen força i art
          d’un cap millor que el meu,
millor ho han de fer; a no ser que ella hagi volgut que jo
          amb això conegui el meu dolor:
com van emmanillats els presos condemnats a mort.

No importa el que ella hi hagi volgut dir. Enterra-la amb mi.
          Perquè si sóc
màrtir d’amor, podria péixer idolatria,
aquesta relíquia, vinguda a mans d’un altre.
          Així com era humilitat
concedir-li els poders d’una ànima,
          és també valor,
si tu no hauries salvat res de mi, que jo enterri això de tu.
 

Em pregunto, pel bon Déu, el que tu i jo
fèiem, fins que ens estimàrem. ¿Potser no ens deslletàrem fins

I ara bon dia als nostres esperits que es lleven,
que no es miren l’un a l’altre amb temença.
Perquè l’amor controla tot l’amor d’altres cares
i fa d’una petita cambra un món sencer.
Que vagin els mariners a altres mons.
Que els mapes mostrin mons i mons a altres.
Posseirem un món; cadascú en té un, i n’és un.

La meva cara en el teu ull, la teva en el meu apareix
i els cors honestos i senzills reposen a la cara.
¿On trobarem dos millors hemisferis
sense Nord agut, sense Oest que declina?
Mor allò que no està fet de parts iguals;
si els nostres dos amors són un, o tu i jo
anem de tan igual manera, no fallarem, ni cap dels dos podrà morir.
 

Masega’m el cor, Déu de tres persones; que Tu
fins ara piques, alenes i brilles, mirant d’esmenar-me.
Perquè em pugui dreçar, tira’m a terra, torç
la teva força i trenca, venta, crema, i fes-me nou.

Com ciutat usurpada, que es deu a un altre,
m’esforço per admetre’t, però, ai, debades.
La Raó, virreina teva en mi, em defendria
però jau captiva: o massa dèbil o poc fidel.

I tanmateix t’estimo, i desitjo que m’estimis,
però estic promès al teu enemic.
Dóna-me’n divorci, deslliga’m, torna a trencar aquell nus.
Porta’m a Tu, empresona’m; que jo,

si no em captives, no podré ser lliure,
ni cast, a no ser que m’estupris.