Sylvia Plath
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d'arreu del món
Poesia anglesa
SYLVIA PLATH
(Boston, 1932 - Londres, 1963)

INFANT
ARBRES D'HIVERN
EL CORATGE DE CALLAR
MÍSTIC
LESBOS
L'EIXAM
CANÇÓ DE BRESSOL D’ALACANT

ť
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

INFANT


El teu ull clar és l'única cosa absolutament bella.
Vull emplenar-lo de colors i d'ànecs,
el zoo dels nous

Els noms dels quals mediteu.
Lliri de neu d'abril, pipa índia,
petita

tija sense cap arruga,
estany on les imatges
haurien de ser grandioses i clàssiques,

no aquest dolorós
retorçar-se de mans, aqsuest sostre
fosc sense cap estrella.



Traducció de Montserrat Abelló
Sylvia PLATH, Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

ť


 
 
 
 
 
 
 


 
 

ARBRES D'HIVERN


Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.

No saben res d'avortaments ni de mesquinesa,
més fidels que les dones,
lleven sense esforçar-s'hi!
Tasten els vents, que no tenen peus,
ben endinsats en la història,

plens d'ales, d'altres coses mundanes.
En això són Ledes.
Oh mare de fulles i dolcesa,
qui són aquestes pietas?
Ombres de tudons que canten, però no mitiguen res.
 


Traducció de Montserrat Abelló
Sylvia PLATH, Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

ť


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

EL CORATGE DE CALLAR



El coratge de la boca closa, malgrat l'artilleria!
La ratlla rosa i quieta, un cuc, assolellant-se.
Hi ha discs negres al darrere, els discs de l'ultratge,
i l'ultratge d'un cel, el del seu cervell folrat.
Els discs giren, demanen que se'ls escolti

carregats, com ho estan, amb històries de bastardies.
Bastardies, costums, desercions i falsedats,
l'agulla fa camí en el seu fondal,
bèstia de plata entre dues fosques gorges,
un gran cirurgià, que ara tatua,

tatua un i un altre cop els mateixos blaus greuges,
les serps, els infants, els pits
a sirenes i a noies de somni amb dues cames.
El cirurgià està callat, no parla pas.
Ha vist massa mort, en té les mans plenes.

Així els discs del cervell giren, com boques de canó.
Després hi ha aquells antiga podadora, la llengua,
infatigable, purpúria. Caldrà tallar-la?
Té nou cues, és perillosa.
I el brunzit que arrenca de l'aire, un cop s'engega!

No, la llengua, també, ha estat desada,
l'han penjada a la biblioteca amb els gravats de Rangoon
i els caps de guineu, els de llúdria, i els caps de conills morts.
És un objecate meravellós:
les coses que ha foradat en el seu temps!

I què me'n dieu dels ulls, els ulls, els ulls?
Els miralls poden matar i parlar, són cambres terribles
on hi ha una tortura contínua que tan sols es pot mirar.
El rostre que vivia en aquest mirall és el rostre d'un mort.
No us preocupeu dels ulls:

poden ser blancs i tímids, no són pas delators.
Els seus raigs letals plegats com banderes
d'un país del qual ja no se'n sap res,
una obstinada independència,
insolvent entre les muntanyes.
 


Traducció de Montserrat Abelló
Sylvia PLATH, Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

ť


 
 
 
 
 
 
 


 
 

MÍSTIC



L'aire és un molí d'hams.
Preguntes sense resposta,
lluents i embriacs com mosques
que petonegen amb fiblada insofrible
dins fètids úters d'aire negre sota els pins a l'estiu.

Recordo
l'olor morta del sol sobre cabanes de fusta,
la rigidesa de veles, els llargs llençols de sal ondulants.
Un cop s'ha vist Déu, quin remei hi ha?
Un cop t'han inutilitzat

fins que no en queda res,
ni un dit del peu, ni de la mà, i consumida,
consumida del tot, en les conflagracions del sol, en les taques
que s'allarguen des d'antigues catedrals,
quin remei hi ha?

¿La píndola de l'hòstia de combregar,
el caminar prop de l'aigua quieta? La memòria?
O recollir els trossets vius
de Crist en els rostres dels rosegadors,
els mansuets mossegaires de flors, aquells

amb anhels tan baixos que són còmodes:
la geperuda en la seva petita cabana polida
sota els peduncles de les clemàtides.
No hi ha cap gran amor, sols tendresa?
¿És que el mar

recorda el qui hi camina per damunt?
El significat degota de les molècules.
Les xemeneies de la ciutat respiren, sua la finestra,
els infants salten dins el bressol.
El sol floreix, és un gerani.

El cor no s'ha parat.
 


Traducció de Montserrat Abelló
Sylvia PLATH, Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

ť


 
 
 
 
 
 
 


 
 

LESBOS



Depravació a la cuina!
Les patates borbollen.
És tot Hollywood, sense finestres,
el llum fluorescent hi parpelleja com una terrible migranya,
coquetes tires de paper per portes,
teló escènic, rulls de vídua.
I jo, amor, sóc patològicament mentidera,
i la meva filla: mireu-la, bocaterrosa,
petit titella deslligat, forceja per desaparèixer.
Però si és esquizofrènica,
la cara vermella i blanca, fa pànic,
has ficat els seus gatets fora la teva finestra,
en una mena de pou de ciment,
on s'embruten, vomiten i ploren, i ella no ho sent.
Dius que no pots suportar-la,
la maleïda és una noia.
Tu que has fet sonar els teus conductes com ràdio espatllada
orfe de veus i d'història, l'estàtic
so d'allò que és nou.
Dius que hauria d'ofegar els gatets. La seva olor!
Dius que hauria d'ofegar la meva filla.
Si és boja als dos anys, als deu es tallarà el coll.
L'infant somriu, gras caragol,
des de les enllustrades rajoles de linòleum taronja.
Podries menjar-te'l. És un noi.
Dius que el teu marit ja no et serveix.
La mamà jueva li guarda el dolç sexe com una perla.
Tu tens un infant, jo en tinc dos.
Hauria d'asseure'm sobre una roca prop de Cornualla i pentinar-me.
Hauria de dur pantalons tigrats, i tenir un amant.
Retrobar-nos en una altra vida, retrobar-nos a l'aire
jo i tu.
Mentre hi ha pudor de greix i d'excrements d'infant.
Estic drogada i espessa per culpa del somnífer.
El fum de la cuina, el fum de l'infern
ens fa surar els caps, dos contraris verinosos,
els ossos, els cabells.
Et dic orfe, orfe. Estàs greu.
El sol et du úlceres, el vent et du tisis.
Un cop fores bella.
A Nova York, a Hollywood, els homes deien: «Ja està?
apa, nena, ets especial.»
I actuava així, així, per diversió.
El marit impotent s'esmuny cap al cafè.
Tracto de retenir-lo,
un vell màstil pels llampecs,
els banys àcids, les teves falòrnies.
S'esllavissa avall del turó empedrat de plàstic,
tròlei apallissat. Les espurnes són blaves.
Les espurnes blaves vessen,
s'esmicolen com quars en milions de bocins.

Oh joiell! Oh valuós!
Aquella nit la lluna
arrossegà la seva bossa de sang, bèstia
malalta
amunt sobre els llums del port.
I aleshores es féu normal,
dura i llunyana i blanca.
La lluentor d'escata sobre l'arena m'espantà de mort.
N'arreplegàvem grapats, estimant-la,
pastant-la com farina, un cos de mulato,
macolins de seda.
Un gos arreplegà el teu marit fatxenda. Ell va seguir.
Ara callo, odio
fins al coll,
espès, espès.
No parlo pas.
Empaqueto les patates dures com roba bona,
empaqueto els infants,
empaqueto els gats malalts.
Oh vas d'àcid,
és d'amor que ets ple. Tu saps qui odies.
Ell abraça la seva bola i cadena prop la porta
que s'obre al mar
on hi entra, blanca i negra,
aleshores la gita enrere.
Cada dia l'omples amb coses soul, com un pitxer.
Et sents tan esgotada.
La teva veu la meva arracada,
branda i xucla, rat-penat assedegat de sang.
Ja està. És així.
Sotges des de la porta,
vella bruixa. «Tota dona és una meuca.
No puc comunicar-me.»
Veig el teu bell decorat:
t'apreta com al puny d'un infant
o una anemone, aquell mar,
amor meu, cleptomaníac.
Encara sóc immadura.
Dic que potser tornaré.
Ja saps per què són les mentides.

Ni en el teu cel Zen no ens retrobarem.
 


Traducció de Montserrat Abelló
Sylvia PLATH, Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

ť


 
 
 
 
 
 
 


 
 

L'EIXAM



Algú està disparant sobre alguna cosa a la nostra ciutat:
un bum sord, bum en el carrer de Diumenge.
La gelosia pot obrir la sang,
pot fer roses negres.
Contra qui disparen?
És contra tu que han tret els ganivets
a Waterloo, Waterloo, Napoleó,
el gep de l'Elba sobre l'esquena curta
i la neu, desplegant la seva brillant coberteria
munt rere munt, dient xit...!

Xit...! Aquesta és gent d'escacs amb qui jugueu,
quietes figures d'ivori.
El fang bull ple de gorges,
passeres per a botes de França.
Les cúpules rosa i or de Rússia es fonen i suren

dins el forn de cobdícia. Núvols, núvols.
Així l'eixam s'apilota i deserta
vint metres enlaire, en un pi negre.
Ha d'ésser abatut. Bum! Bum!
Tan estult es pensa que les bales són trons.

Pensa que són la veu de Déu
que condona el bec, les urpes, les dents del gos
d'anques groguenques, un gos de presa,
gruny satisfet amb el seu os d'ivori
com la gossada, la gossada, com tothom.

Les abelles han anat tan lluny. Vint metres enlaire!
Rússia, Polònia i Alemanya!
Els puigs suaus, del mateix vell magenta
camps encongits com un penic
llençat dins un riu, el riu travessat.

Les abelles discuteixen dins la seva bola negra,
un eriçó que vola, tot punxes.
L'home de les mans grises està dret sota la bresca
dels seus somnis, l'estació del rusc
on trens, fidels als seus arcs d'acer,

arriben i marxen, i és un país sense fi.
Bum! Bum! Cauen
desmembrats, com un garbuix d'heura.
Fins aquí quant als aurigues, als escoltes, al Magne Exèrcit!
Un esquinçall vermell, Napoleó!

L'última ensenya de victòria.
L'eixam cau destruït dins un tricorni de palla.
Elba, Elba, butllofa en el mar!
Els bustos blancs de mariscals, almiralls, generals
arrossegant-se com cucs cap als nínxols.

Que n'és, d'instructiu, això!
Els cossos estults plens de bandes
marxen encegats, coberts de draperies de la mare França,
cap a un nou mausoleu,
un palau d'ivori, una granada de mà.

L'home de les mans grises somriu:
el somriure d'un home de negocis, intensament pràctic.
No són mans en absolut,
sinó receptacles d'asbest.
Bum! Bum! «M'haurien mort a mi.»

Picades grosses com xinxetes!
Sembla que les abelles tenen un punt d'honor,
una fosca ment intractable.
Napoleó està content, està content amb tot.
Oh Europa! Oh tona de mel!
 


Traducció de Montserrat Abelló
Sylvia PLATH, Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona, 1985.

ť










 
 

CANÇÓ DE BRESSOL D’ALACANT



A Alacant tiren d’esma els barrils
Sobre els bonys de les llambordes,
Al davant dels restaurants, grocs com les paelles,
Sota els balcons atrotinats dels últims carrerons,
             Mentre als terrats
             Els galls i les gallines
Espatllen el descans amb cops de testa i amb cloqueigs.

Tramvies de color taronja dringuen mentre feixugament
Empenyen els passatgers davall xiulets blaus indi
I fan repunts des dels cables com l’escuma:
Vora el moll brunzent els amants
             Senten als altaveus retrunyir
             Des de cada palmera de llums de neó
Rumbes i sambes que cap orellera no pot apaivagar.

Oh cacofonia!, deessa de bregues i romanços,
Dama de gola esqueixada de gaites i platerets;
Que els teus con brios, els teus capricciosos,
Els crescendos, les cadenzas, els prestos i prestissimos,
             Siguen el meu cap sobre el coixí,
             (Piano, pianissimo),
Bressolat pel murmuri de lires i violes.
 


Traducció d’Isidre Martínez Marzo

ť