Era el meu any trenta cap al cel.
Vaig despertar a les presències del port i del bosc pròxim,
          i els musclos s’arreceraven i el bernat pescaire
                              sacralitzava les costes
                    per a la crida del matí
amb el rés de l’aigua i el xiscle de graules i gavinesi el tràfec de les barques que es feien a la mar, salpaven del moll enteranyinat de xarxes,                    encaminant-me
                              en aquell moment
          vaig eixir pel poble encara adormit.

          El meu aniversari començà amb les aus
aquàtiques i els ocells dels arbres alats sobrevolant el meu nom
          damunt dels cavalls blancs i de les granges,
                              i em vaig posar dret
                    davant la tardor plujosa,
i vaig marxar de casa sota el devessall de tots els meus dies.
Es capbussava la garseta blanca amb l’onada, mentre jo feia via
                    fins a la fita,
                              i les muralles
          de la vila anaven tancant-se en deixondir-se.

          Un salt d’aloses fins un núvol
ondulat, i els arbustos de les sendes curulls de merles
          refiladores, i el sol d’octubre
                              estival
                    a sobre el llom del turó.
Ací hi hagué l’oratge falaguer i les dolces cantúries de sobte
aplegades al matí per on jo vagarejava i escoltava
                    la pluja mullant
                              el vent que fredament bufà
          al llarg de la llunyana foresta davall meu.

          Tènue pluja damunt del port minvant
i damunt la humida església de la mar, petita com una petxina
          amb els seus caragols al voltant de la boira i el castell
                              burell com els ducs;
                    tots els jardins de la primavera
i l’estiu florien, tanmateix, a les rondalles increïbles
enllà de la muralla i davall el núvol ple de terroles.
                    Allí podia haver pres l’encís
                              al dia que vaig nàixer,
          però el temps canvià.

          Va renunciar a la prada en festes
i tirà a terra l’altre vent, i el cel mudat de blau
          féu rajar de bell nou un prodigi d’estiu
                              amb pomes,
                    peres i ribers vermells,
i vaig veure clarament en aquell canvi els oblidats 
matins d’un xiquet quan passejava amb sa mare
                    per les paràboles 
                              dels rajos del sol
          i les llegendes dels verds temples.

          I, la segona vegada, camps d’infància digueren
 que les seues llàgrimes m’abrasaren les galtes i el seu cor va batre en clau de mi;
           aquests foren els boscos, la mar i el riu
                              on una criatura
                    en els mesos atents
de l’estiu dels morts murmurava la veritat de la seua gran joia
als arbres i les pedres i als peixos de l’oceà.
                    I el misteri
                              sonà ben viu
          encara dintre l’aigua i els ocells melodiosos.

          I allí podia haver pres l’encís al dia que vaig nàixer,
però el temps va canviar. I la joia
          vertadera de l’infant que feia temps morí, s’hi deixà sentir
                              amb l’escalfor del sol.
                    Fou el meu any trenta
cap al cel quan m’hi vaig estar, al migdia estival,
per mal que el poble jagués a baix, amb la virosta de l’octubre i la sang.
                    Ah, que encara es puga deixar sentir
                              la veritat del meu cor
          sobre d’aquest turó rost en el tomb d’un any.
 

EN LA SON DELS PRATS

Mai per mai, criatura meua, tu que cavalques pertot
del país de les rondalles vora llar, quan de l’encís t’adorms,
mai no temes o cregues que el llop ataque la pleta blanca d’ovelles
que belen alegres i en fugen feixugues, 
                                                              amor meua, estimada,
lluny de l’amagatall de les fulles a patolls en l’any xop de rosada,
per a menjar-se el teu cor dins la casa del bosc rosat.

Dorm tendra a poc a poc, per sempre profunda, sàviament fetillada i estranya,
criatura meua, tu que poses la nit dintre la rosa dels comtats
de les contalles clavetejades: cap ramat d’oques ni de porcs
no s’ha de convertir en llogaret de foc, ni en el rei d’una cort,
                                                                                                  o en un príncep de gel
que et faça festes al cor melós abans d’alba,
en un bosqueró d’ocs o de xiquets en rogle, espiga o deu.

No plores tampoc, genet meu, per la innocent mentida que és en la petita vall
de les arrels dels arbres tallats i esquerdats entre plomes.
Des de l’escuma de la bruixa damunt la granera, tu ets fora de perill,
a l’empar de les falgueres i les flors de la son dels prats, i dels recaptes del verd.
                                                                                                                              Jau tranquil·la
i de pressa, sana i estàlvia, tersa pel gemec de les llorigades dels joncs.
Mai, filla meua, tingues por ni cregues, fins al toc

d’anar a jóc, auster, de la campana, que l’encant o l’ombra agrest
clouran a graons la sang, mentre tu cavalques, d’ací d’allà,
car ¿qui embruixarà covard les faldes desvariades de la muntanya
o sotjarà la lluna dels camps, si no és la mateixa lluna ressonant nítida
                                                                                                         des dels pous de la celístia?
Un turó toca un àngel. Fora de la cel·la d’algun sant
s’alegra l’au de la nit pels convents i les criptes de les fulles

de l’arbre atrevit de pit-roig, les tres Maries entre els rajos.
Sanctum sanctorum, l’esguard salvatge del bosc
que resa el rosari de la pluja, i el brúfol, solemne fantasma
del toc de difunts. El guillot i la llúdriga s’agenollen davant la sang.
                                                                                                            Ara, cada rondalla
celebra l’estel que, en eixir, pastura, i els contes peixen tota la nit
sobre la comunió de l’altar de l’herba cerimonial. Si tens por, que no siga

mai del llop quan entra a la pleta tot belant,
ni del príncep de la teua primera dent, de la granja en zel, al fang
i la crosta de l’amor, tu tingues por del gran Lladre, dòcil com el rou.
Sagrat és el camp: ah, espera en la bonança del prat, coneix
                                                                                                verda la quietud,
sota l’oronejant lluna pietosa de l’arbreda rosada,
que et protegesca el càntic i la flor, i pugues així

dormir agraciada. Descansa amb l’encís de la casa senzilla
de la forest dels lleugers esquirols, davall les estrelles,
sota la palla i el lli: valenta i consagrada, mal que regires els quatre vents
en l’altura, des de l’ombra candint-se i la fúria de la baula,
                                                                                             freda a les teues promeses.
Encara lluny de la burxant fosca a xarxes i de la branca amb l’ocell,
estigues segura que el gran Lladre cercarà astut un camí

i serà furtiu com la neu i dòcil com el rou que esclata a l’espina,
aquesta nit i cada nit descomunal fins que austera la campana parlarà
al cloquer i repicarà a jóc per dormir dalt de l’estable
de les rondalles vora llar, amor meua perduda; que l’ànima trepitge
                                                                                                           les aigües feses.
Aquesta nit i totes les nits, des de l’estel fugaç d’on nasqueres,
sempre, tothora, ell troba el camí, mentre cau la neu,

mentre cau la pluja, ruixat sobre llana, mentre la boira de la vall
solca els estables daurats de fenc, mentre cau la rosada
damunt de la pols mòlta pel vent del pomer i les illes batudes
de les fulles del matí, mentre cau l’estel, i mentre l’alada
                                                                                          llavor de la poma s’esmuny
i cau en cascada, com les flors de la gran ferida del nostre costat,
mentre cau el món, silenciós com un cicló de silenci.
 
 

La nit i el ren als núvols, sobre el ferratge,
i les ales del poderós roc mitològic, encintades per a la fira!
L’epopeia saltaire de l’oració! I allà dalt, 
                                                                 damunt de l’oreig de potes de llebre, les graules
grallant des de la pujada dels seus betels negres, els llibres sagrats
dels ocells! Entre els galls rojos de foc, el guillot

vermell crema! La nit, i la vena de les aus en el canell del prunyó celest
del boscatge! Batec pastoral de la sang al llarg de la randa de les fulles!
El rierol, nascut del boscany sacerdotal de puny fosc, 
                                                                                     i les mànigues del gebre punxegut
de l’esvalot del rossinyol i la faula! El fantasma prostrat
de la fondalada, romput al cant, i el turó

del sobrepellís dels xiprers! L’esvalot i la faula
dins la iarda cremosa de la pluja com llet de mantega al poal! El sermó
de la sang! La vena sorollosa del moixó! La saga que va dels tritons 
                                                                                                  fins als serafins que s’enlairen! 
Les graules evangèliques! Tot, aquesta nit, parla d’ell,
que arriba tan roig com el guillot, tan furtiu com l’aire encalçat.

Clarividència de la música! La gavina d’esquena fosca,
quieta sobre l’ona, amb l’arena als ulls! I el poltre passa ran de l’estany
de gespa agitat, taciturn, amb les peüngles ferrades de lluna,
                                                                                                a dins dels solcs del vent.
Música dels elements, que fan possible el miracle!
Terra, aigua, vent i foc, cantant a la blanca presència.

Amor meua estimada, has despertat, cabells rossos com l’or, ulls d’un blau
de clariana, en aquesta casa aureolada, amb la teua raresa i l’escalada altíssima
de turons, tan franca, tan valenta i consagrada, i tan calma, tan estesa al cel,
                                                                                                                         que podries quasi
encreuar els planetes, les queixes de la campana, i ara la nit t’acurulla l’esguard,
i el gran Lladre topeta amb la mort com un rou del tant si vols com si no vols,

només que la terra volte endins del teu cor benaurat! 
Furtivament, de mica en mica, sentint com la ferida del teu costat 
encercla el sol, véns fins al meu afecte
                                                              talment la neu que dibuixes i, en veritat,
degota cap a la platja de les flors, igual que un mar de gebre sobirà,
i segurament salpa com aquell núvol que sembla un navili.

Ell arriba, amor meua, decidit a no robar-te la ferida de marea veloç,
ni la teua escalada, ni els teus ulls, ni el teu cabell benigne, arriba decidit
a no robar-te la fe que vinga, en totes les nits immenses
                                                                                         i en les llegendes del prec,
per llevar-te la creença que aquesta última nit, amb avolesa,
vinga a deixar-te il·lícitament desperta al sol,

nua i abandonada, a punt de plorar que no vindrà
mai de la vida, estimada; per les teues promeses, creu i tem
que aquesta nit sí que arribarà, amor meua, i totes les nits 
                                                                                             des que nasqueres:
i et despertaràs de la son dels prats en aquesta aurora, i en cada aurora primera,
i la teua fe serà immortal, com el crit del sol submís..