Derek Walcott
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia anglesa
DEREK WALCOTT
(Saint Lucia, 1930)

OMEROS, LLIBRE TERCER, CAP. XXV, III
OMEROS, LLIBRE SETÉ, CAP. LXIV, I

¯
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 



 
 
 

OMEROS, LLIBRE TERCER, CAP. XXV, III


Va cercar els seus trets en els d’aquells que els donà la vida,
i va veure dos mons allí reflectits: el cabell era escuma
cargolant a l’entorn d’una roca del mar, el front un riu arrufat,

mentre ells s’arremolinaven a l’estuari d’un amor atordit,
i el Temps s’alçava entre ells. L’únic intèrpret
del murmuri dels seus llavis junts, el riu amb l’escuma,

i les rialletes d’aigua sota els pals del moll,
on la tribu esperava com pals també ells, invertits
pel reflex. Després van pujar al poblat,

i va semblar, mentre xerraven, que tot s’havia assajat
per segles abans d’ara. Podia predir la intenció
dels gests de son pare; estava movent-se amb els morts.

Les dones s’aturaven al seu treball, després somreien al guerrer
tornant de la batalla amb el fum, del regne
on l’havien capturat, ploraven i eren felices.

Llavors els pescadors van seure prop d’un gran arbre sota la catedral del qual
les pedres se situaven en cercle. Son pare va dir:
                                                                               «Afo-la-be»,
tocant-se el cor.
                          «Al lloc d’on tu véns

com te diuen?»
                          El Temps tradueix.
                                                          Colpejant-se el pit,
el fill contesta:
                         «Aquil·les.» La tribu xiuxiueja, «Aquil·les.»
Llavors, com els cedres a l’alba, els murmuris s’apaguen.

AFOLABE

Aquil·les. ¿Què vol dir aquest nom? He oblidat aquell
que et vaig donar. Però va ser, crec, fa molts anys.
¿Què vol dir?

AQUIL·LES

                       Bé, jo també he oblidat.

Tot s’ha oblidat. Tu també. Jo no sé.
La mar sorda ha canviat cada nom que ens vas
donar; arbres, homes, sospirem per un so que s’ha perdut.

AFOLABE

Un nom significa quelcom. Les qualitats desitjades en un fill,
àdhuc en una filla; així, fins i tot les ombres que l’anomenaren
esperaven una virtut, perquè cada nom és una benedicció,

perquè estic recordant l’esperança que en tu tenia de xiquet.
Llevat que el so no signifique res. Llavors tu no series res.
¿Creien que tu no eres res en aqueix altre regne?

AQUIL·LES

No sé què significa el nom. Significa quelcom,
potser. ¿Què més dóna? En el món d’on vinc
acceptem els sons que ens van ser donats. Homes, arbres, aigua.

AFOLABE

I per tant, Aquil·les, si jo assenyalàs i digués, Heus
ací el nom d’aquell home, aquell arbre i aquest pare,
¿seria cada so una ombra que creuàs la teua oïda,

sense la forma d’un home o un arbre? ¿Què seria?
(I igual que les branques oscil·len al capvespre per por
de l’amnèsia, de l’oblit, la tribu es va començar a entristir.)

AQUIL·LES

¿Què seria? Només puc dir-te allò que crec,
o vaig haver de creure. Va ser el presagi, i la memòria,
de tornar enrere, de ser portat ací per un falciot,

o l’ombra d’un falciot fent la travessia sobre l’aigua,
amb el mateix signe amb què vaig ser beneït, amb el regal
d’aquest so amb un significat que no em preocupa conéixer.

AFOLABE

Cap home no perd l’ombra llevat que siga de nit,
i àdhuc llavors l’ombra hi està amagada, no perduda. A la resplendor
de l’alba, s’alça sobre el seu nom amb eixa llum.

Quan descendeix al riu amb els altres pescadors
l’ombra es desempereseix pel matí, i badalla, però tu,
si t’acontentes amb no saber què volen dir els nostres noms,

llavors jo no sóc Afolabe, ton pare, i tu guaites pel
meu cos com la llum guaita per una fulla. Jo no sóc ací
ni una ombra. I tu, fill sense nom, ets només l’espectre

d’un nom. ¿Per què mai no et vaig enyorar fins que vas tornar?
¿Per què no t’he enyorat, fill meu, fins que et vas perdre?
¿Ets el fum d’un foc que mai no es va cremar?

No hi hagué cap resposta a això, com en la vida. Aquil·les assentí,
les llàgrimes enllustrant-li els ulls, on es reflectia el passat
com també el futur. L’escuma blanca abaixà el cap.



Traducció de Ferran Estellés
Derek WALCOTT, Omeros, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1993.

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 



 
 
 

OMEROS, LLIBRE SETÉ, CAP. LXIV, I


Vaig cantar el tranquil Aquil·les, fill d’Afolabe,
que mai no va pujar en ascensor,
que no tenia passaport, perquè l’horitzó no en necessita cap,

que mai no va demanar ni prendre prestat, no era el cambrer de ningú,
i el final del qual, quan arribe, serà la mort en l’aigua
(que no pertany a aquest llibre, que romandrà desconegut

i ell no llegirà). Vaig cantar l’únic sacrifici
que li portava plaer, i això per necessitat—
el del peix, he cantat els canals de la seua esquena al sol.

Vaig cantar el nostre país ample, el mar Carib.
Que odiava les sabates, de soles escretllades com una pedra,
que era amable amb les cordes, que només tenia un tern,

a qui cap home no gosava insultar i que no insultava ningú,
de somrís com la cresta d’un rompent blanc, però arrufada
com una nuvolassa creixent, de puns de ferro

que em farien un honor més gran si es tancaven
a l’entorn bagul de les meues escalemeres que si jo alçava
els seus quan les dues àncores s’abaixaven a una illa,

però ara l’idil·li mor, el veire s’ha trencat,
i l’aigua de la pluja s’escola per la galta marró d’un pot
de l’argila de Choiseaul. Tant que li resta per dir

al meu plomí xerricant! I la meua porta de la terra resta oberta.
Jac envoltat en una vela de sac de farina. Els terrossos colpegen
la meua canoa baixada per cordes. Aspres pales freguen

una seca pluja de brutícia al celler, mes gira el cap
quan l’ametller de la mà sona o el raïm de fulles rovellades
de les closques de la meua piràmide gens faraònica

cap al paper tallat pel vent i espargit
com les gavines blanques que separen els seus noms de l’escuma
i saluden un pescador amb un gos caqui

que s’espanta del colp de les ones, llavors alça les celles
davant la seua forma, un instant. Al clot de la terra, la meua piragua
d’escalemeres amb mànecs de bronze navega. No des de,

sinó amb ells, amb Hèctor, amb Maud, amb el ritme
dels seus llits cavats, amb un tronc que d’un remolí
aixeca el cap molsós de la maregassa; que l’himne profund

del Carib continue el meu epíleg;
que les ones es despullen de xals quan els meus ploramorts
se’n vagen a casa, als pobles rovellats, amb les sabates bones a la mà,

passant vora un nen que caminava per l’escuma ignorant,
i va veure una vela que se n’anava o tornava,
i va guaitar els asteriscs de la pluja tavellant l’arena.



Traducció de Ferran Estellés
Derek WALCOTT, Omeros, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1993.

¯