Oscar Wilde
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia anglesa
 

OSCAR WILDE
(Dublín, 1854 – París, 1900)


BALADA DE LA PRESÓ DE READING

¯
 
 
 
 
 
 
 
 
 



 
 

BALADA DE LA PRESÓ DE READING


(IN MEMORIAM C. T. W., un temps soldat de la Guàrdia Reial Muntada, Obiit H. M. Presó Reading, Berkshire 7 Juliol, 1896)

                         I

No porta ja roba escarlata,
no du vermell vestit,
car el trobaren amb la morta
de sang i vi tenyit:
la pobra dona que estimava
i ell va matar en son llit.

Entre altres presos caminava,
de vil grisor abillat;
portava al cap gorra de crícket,
son pas era animat
i amb gran anhel brillar mirava
del cel la claredat.

Jamai no he vist al món cap home
amb ulls tan plens d’anhel,
esguardar amb tanta persistència
el petit tros de cel
i el nuvolet que el vent movia
com fúlgid navicel.

Jo amb altres presos caminava
pel pati desolat,
considerant quina seria
la seva malvestat,
quan vaig sentir que murmuraven:
«A forca és condemnat.»

Oh Crist! Semblava que voltessin
els murs, sobtadament
i fos el cel damunt nosaltres
jun casc d’acer candent.
I, de l’horror, jo no sentia
mon propi patiment.

Sa obsessió torturadora
només viag pressentir
i per què amb tanta d’avidesa
guaitava el cel lluir:
Matà la dona que estimava,
i havia de morir.

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual:
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.

Mata un l’amor en la vellesa,
l’altre en la vida en flor;
un l’estrangula amb la Luxúria,
l’altre amb les mans de l’Or:
el més benèvol mata amb eines
per abreujar la mort.

Un ven l’amor i l’altre el compra,
estimen massa o gens;
maten els uns amb moltes llàgrimes,
els altres indolents;
però no van tots els qui occeixen
al pal dels delinqüents.

No tothom mor a dalt la forca
un dia esglaiador;
la faç tapada, no l’ofega
pel coll nus corredor,
ni del trespol es precipiten
sos peus dins la buidor.

No resta amb homes que el vigilen
silenciosament,
que espien sempre la pregària,
son plor o son lament,
perquè ell mateix robar no pugui
la presa al sofriment.

Mai no es desperta quan clareja,
d’espectres rodejat:
el Capellà veu blanc i trèmul,
veu l’Inspector tibat
i el Director vestit de negre,
amb faç de condemnat.

Ni amb trista pressa ha de vestir-se
d’un infamant burell
mentre el Doctor anota cada
reflex de son cervell
amb un rellotge del qual semblen
els tics, cops de martell.

Ni fa la set com una arena
sa gola comprimir
ans que la porta encotonada
amb guants obri el botxí
i el lligui fort perquè no pugui
la set mai més sentir.

Ni el cap acala quan escolta
el funerari rés
ni, mentre sap que és viu encara
pel seu espant només,
amb son taüt topa a la porta
del maleït recés.

Ni el darrer esguard al cel aixeca
entre els vitratges clars,
ni els llavis secs de Déu imploren
que allunyi el seu traspàs,
ni sent tremir damunt ses galtes
el bes de Caïfàs.
 

                         II

Va passejar-se sis setmanes
de vil grisor abillat;
portava al cap gorra de crícket,
son pas era animat
i amb gran anhel brillar mirava
del cel la claredat.

Jamai no he vist al món cap home
amb ulls rublerts d’anhel
esguardar amb tanta persistència
un petit tros de cel
i el nuvolet que arrossegava
el seu toisó rebel.

Ell no crispava ses mans febles,
com fa, foll de dolor,
l’home que encara té esperança
dins l’infernal negror:
Només mirava el sol, bevia
la matinal frescor.

Ell no crispava ses mans febles,
no el vèiem defallir:
Bevia com un analgèsic
l’aire del dematí;
els raigs de sol, la boca oberta,
bevia com un vi.

I els presoners que caminàvem
pel pati desolat,
ens oblidàvem de quina era
la nostra malvestat
i amb ulls d’horror miràvem l’home
a forca condemnat.

Que es passegés ens estranyava
amb tanta serenor,
esguardant sempre amb tanta d’ànsia
del dia la claror,
i ens estranyava que de pena
de forca fos deutor.

A l’om i al roure belles fulles
la primavera ha duit;
però les víbores roseguen
les rels de l’arbre buit
on morirà penjat un home
abans que doni fruit.

El Lloc més alt de pau i gràcia
dels homes és l’anhel:
mes ¿qui voldria amb una corda
penjat d’un pal cruel,
llençar amb l’horror de l’homicida
el darrer esguard al cel?

Amb violins dolça és la dansa
d’amor i joventut;
bella és la dansa al so de flautes,
plaent amb el llaüt;
però no és dolç dansar en l’aire
amb peu esmaperdut!

I cada dia l’esguardàvem
fent el mateix camí,
recelant sempre si seria
igual nostre destí,
car ningú sap l’infern on l’ànima
orba el podrà sumir.

Mes l’home mort entre altres homes
per fi aturà el seu pas:
Vaig saber sols que en gàbia horrible
dempeus era romàs
i en aquest món de Déu benigne
no reveuré sa faç.

Com dos vaixells que en la tempesta
es creuen fent camí,
no vàrem fer-nos ni un sol signe,
cap mot no ens vàrem dir,
que en la nit santa no ens creuàrem
sinó en el jorn mesquí.

Proscrits del món tots dos estàvem,
pel mateix mur tancats,
i lluny del cor de tots els homes,
de Déu desemparats,
i ens oprimia el ferri cèrcol
fet per punir els pecats.
 

                        III

Té el pati dels Deutors humides
parets i rònec pis,
i allà els matins prenia l’aire
sota la volta gris,
amb guardians que el vigilaven
per por que no morís.

O seia amb altres que espiaven
el seu defalliment,
que vigilaven sa pregària,
son plor o son lament
perquè ell mateix no es pogués treure
la vida del turment.

El Director sempre tenia
del Reglament suport;
sols un fenomen científic
pel Metge era la mort,
i el Capellà li duia màximes
perquè trobàs confort.

Dos cops al jorn treia sa pipa
molt reposadament:
Son vas bevia de cervesa
i, amb cor mai defallent,
deia sovint que ja voldria
tenir el botxí present.

Ningú raons li demanava
pels mots insospitats,
perquè tothora els qui vigilen
els pobres condemnats,
sobre llur faç han de dur màscara
amb llavis ben tancats.

Car compadits qualque vegada
voldrien dar consol:
mes, ¿com envers els homicides
la Pietat es dol?
¿Quines paraules de llurs ànimes
serien agombol?

Fèiem dels Folls la Desfilada,
entorn del clos central.
Prou bé sabíem que la nostra
Brigada era infernal:
Peus de plom, testes rasurades,
magnífic Carnaval!

Desfèiem bri per bri les cordes
amb ungles sangonents
i netejàvem trespols, portes
i reixes ben lluents
mentre els poals altres portaven,
fent-los xocar estridents.

Cosíem sacs, picàvem pedra,
fèiem rodar el volant,
i dringar els nostres plats, cantàvem
en el molí, suant;
mes dins el cor de tots restava
endormiscat l’espant.

I així com ona plena d’algues
s’arrossegava el jorn
i s’oblidava el foll i el frèvol
d’aquell amarg sojorn.
Fins que una tarda, oberta tomba
trobàrem al retorn.

Badava el clot la boca groga,
de fam i set malalt;
el fang volia sang humana
del sec i dur asfalt:
Abans de l’auba, un de nosaltres
penjat seria al pal.

Al punt vegeren nostres ànimes
la Mort, l’obscur Destí:
Amb el seu sac, dins les tenebres,
passà el ferest botxí,
i en penetrar en les nostres cel·les
la por ens feia estremir.

Els corredors de nit s’ompliren
d’imatges de terror;
per la ciutat de ferro, muda,
cap passa ni remor:
Guaitaven blanques per les reixes
que oculten la claror.

I el trist dormia i somiava
com el qui dins un prat
dorm i s’envolta de dolcesa,
i el somni reposat
els guardians no comprenien
amb el botxí al costat.

Però no dorm el qui deuria
vessar tothora el plor:
Així els dolents, els folls, els lladres
férem la vetlla a cor
i en nostres testes turmentades
d’un altre entrà la por.

Ah! És espantós sentir d’un altre
la trista malvestat:
travessa el cor tota sencera
l’espasa del Pecat
i de plom fos semblen les llàgrimes,
per sang que no hem vessat.

Els guardians calçats de feltre,
guaitant pel tancador,
veien dels presos l’ombra grisa
pregant en un racó:
Agenollats els qui no feien
jamai oració!

Pregant de nit, d’un mort semblàvem
foll acompanyament:
Ses plomes fúnebres movia
la mitjanit silent
i de vinagre el gust tenia
el greu remordiment.

Els galls cantaven, mes el dia
no començava mai:
Jeien al fons de nostres cel·les
les ombres de l’Esglai
i els esperits de les tenebres
jugaven per l’espai.

Com caminants per dins la boira,
passaven vagament:
feien ganyotes a la lluna
un rigodó estrafent
i fastigosos, l’aquelarre
tenien tibantment.

La mà es donaven i passaven,
fantasmes esllanguits;
amb sarabanda s’animava
la ronda d’esperits
deixant, com vent damunt l’arena,
llurs arabescs escrits.

Marionetes pareixien
fent saltirons a cor
i per marcar llur pas sonaven
les Flautes de la Por,
cantant molt fort, cantant tothora
per despertar aquell mort.

«Oh! El món és ample, mes coixeja
el qui té el peu lligat!
El joc de daus —a cor cridaven—
és joc molt delicat:
mes sempre perd, en Lloc d’Afronta,
qui juga amb el Pecat!»

Ombres aèries no eren
de gais divertiments,
pels qui en els peus porten cadenes,
i els jorns els són turments.
Nafres de Crist! Terribles eren
i vers éssers vivents.

Entorn anaven i venien
aparellats valsant,
o en pas menut de cortesanes
pels esglaons pujant,
i els nostres precs acompanyaven
amb llur sarcàstic cant.

Ja gemegava el vent de l’alba.
La nit duia encar dol:
Filant anava la tristesa
el seu gegant llençol
i suplicants, temíem l’hora
que fes Justícia el Sol.

Els murs voltava la ventada
de la presó gement
i els minuts eren una roda
d’acer en moviment:
¿Què havíem fet perquè ens guardasses
amb tos gemecs, oh vent?

Per fi vaig veure projectar-se,
des del meu rònec banc,
l’entrellat d’ombres de ma reixa
cendrós, sobre el mur blanc,
i vaig saber que es descloïa
l’alba color de sang.

Les nostres cel·les netejàrem
a les sis del matí;
les set: d’una ala el vol sinistre
dins la presó es sentí:
La Mort glaçant amb sa alenada
entrava per occir.

No va passar amb pomposa púrpura
ni sobre blanc cavall:
Sols un tauló de corredora
i uns metres de fermall.
El seu Herald així amb la corda
feia el secret treball.

Com si avençàssem a palpentes
per aiguamoll obscur,
llavors pregar ja no podíem
ni dar a l’angoixa atur:
Havia mort nostra esperança
i horrible era el futur.

Car la Justícia dels homes
fér dret i sense cor:
Occeix el fort, occeix el feble,
i amb son daler de mort,
la monstruosa parricida
xafa amb la planta el fort.

Tothom les vuit així esperava
amb llengua aspra de set.
Per aquell home el toc de l’hora
del Fat era el decret,
que el més pervers i el més bo ferma
amb una corda, estret.

Sense fer res, sols esperàvem
el toc esglaiador;
com dins la vall pedres immòbils
sèiem, en la tristor;
mes nostres cors batien ràpids
com foll sobre un tambor.

Sobtat les vuit tocà el rellotge
i un paorós lament
de la presó va estremir l’aire
de còlera impotent,
com el so d’una llebrosia
que la llacuna sent.

Com veim en el cristall d’un somni
imatges de neguit,
la corda untada vàrem veure
penjar al pal ennegrit
i el prec oírem que la soga
va estrangular en un crit.

El sofriment que li arrencava
el crit de desconhort
i sa suor de sang, cap altre
com jo sentí tan fort,
perquè el qui viu més d’una vida,
tendrà més d’una mort.
 

                        IV

No hi ha ofici el jorn que un home
en la presó és occit:
El Capellà és ple de sofrença,
té el rostre empal·lidit
i allò que hi ha dins sa mirada
ningú pot veure escrit.

Fins al migdia romanguérem
tancats en nostre lloc;
fins que ens tragueren de les cel·les
de la campana al toc,
i des del nostre infern, baixàrem
l’escala a poc a poc.

Sortírem tots a l’aire lliure,
no al pas acostumat,
perquè una cara era d’angoixa,
l’altra de feredat
i amb gran anhel brillar miràvem
del jorn la claredat.

Jamai no he vist al món uns homes
mirar tan plens d’anhel,
el tros de blau en llunyania
del firmament fidel
i el nuvolet que s’allunyava
en llibertat pel cel.

Entre nosaltres, alguns feien
amb el cap baix, camí,
perquè ben bé sabien que eren
deutors d’igual destí:
matàrem una cosa morta
i una viva ell n’occí.

El qui segona volta peca,
un mort fa despertar:
l’esperit treu del seu sudari,
de nou el fa sagnar;
de grosses gotes de sang l’omple
i el fa sagnar en va.

I talment simis o pallassos
voltàvem amb vestits
ornats de fletxes sinuoses,
callats i compungits
pel relliscós asfalt del pati,
i en la tristor sumits.

Anàvem muts i consirosos
sempre seguit voltant,
i en els cervells buits, les imatges
eren un vent d’espant,
amb el Terror darrera nostre
i el foll Horror davant.

Els guardians que pasturaven
aquell ramat oiós,
amb l’uniforme dels diumenges,
mostraven les blancors
que la calç viva de la fossa
deixà al calçat polsós.

No es veia clot allà on cavaren
la fossa, extensament:
només un poc de fang i arena
arran del mur potent,
i perquè el mort tingués sudari,
un munt de calç, ardent.

Car aquell home té un sudari
com ningú el té semblant:
Nu l’enterraren dins el pati
de la presó infamant
i, encadenats els peus, el drapa
mortalla flamejant.

Mes la mortalla de calç viva
refà en tot temps son llit:
Rosega flonja carn de dia
i fràgil os de nit.
Si alterna carn i os, rosega
son cor sempre seguit.

Durant tres anys a dins la fossa
no hi entrarà cap rel:
No sembraran cap flor ni planta
en aquell lloc cruel,
que esguarda estèril, impassible,
l’astorament del cel.

Hom creu que el cor d’un homicida
faria podrir el gra.
No és ver! La terra més benigna
que l’home es mostrarà,
i allà la rosa, més vermella,
més blanca, florirà.

La rosa roja de sa boca!
La blanca del seu cor!
¿Qui del Voler de Crist sabria
endevinar el tresor?
¿Del pelegrí, no vegé el Papa
la vara seca en flor?

Mes rosa blanca ni vermella
no es veu jamai florir:
Sílex només, còdols i reble
són espargits aquí,
que el desesper humà podrien
potser les flors guarir.

En aquest lloc mai no s’esfulla
cap pètal rosa o blanc
al peu del mur, damunt l’horrible
trespol d’arena i fang
per dir que un jorn per tots vessava
el fill de Déu sa sang.

Però malgrat que entre murs resti
oprès son esperit
i encadenat vagar no pugui
per l’aire de la nit;
encar que el plor només es vessi
en son horrible llit;

ja dorm en pau el miserable,
o prest tendrà consol
car no hi ha res que l’enfolleixi
ni surt a fora el dol
ni dins la terra a on reposa
hi ha lluna ni sol.

Com una bèstia el penjaren,
sens que en el seu traspàs
el so amorós d’una campana
un rèquiem demanàs:
A corre-cuita el se’n dugueren
per soterrar-lo al vas.

Tot nu el donaren a les mosques
esparses dins el vent.
Sa gorja inflada i sos ulls fixos
varen mirar rient
i el munt, amb més rialles feien
per sa mortalla ardent.

Vora sa tomba deshonrada
no prega el Capellà,
ni una Creu, negra, beneïda
el lloc senyalarà,
i tanmateix era un dels homes
que Crist vingué a salvar.

Tot està bé! Tengué sa vida
els termenals prescrits;
la Pietat, urna trencada,
tendrà dies i nits,
plors aliens en la perenne
complanta dels proscrits.
 

                         V

Jo no sé si les Lleis humanes
tenen o no raó;
jo només sé que és alt i sòlid
el mur de la presó,
que com un any és llarg el dia,
com any ple de dolor.

Sols sé que tota Llei que els homes
pels homes han dictat,
des que Caín tragué la vida
a Abel amb crueltat,
dins el garbell guarda l’aresta
i llença tot el blat.

D’infames pedres s’edifiquen
els murs de les presons;
amb fortes reixes apareixen
barrats els finestrons
perquè els esguards de Crist, dels presos
no vegin els afronts.

Amb els reixats tapen la lluna,
ceguen la llum del sol,
i d’amagar fan bé, com poden,
l’infern de desconsol,
perquè ni Déu deuria veure-ho
ni l’home veure-ho vol.

Els fets més vils, com males herbes
tenen al clos recer;
sols la bondat que hi ha en els homes
en l’aire es veu desfer.
Vetlla el portal l’Angoixa pàl·lida,
i el guarda el Desesper.

Té fam el nen que aterroritzen,
en plor de dia i nit;
al foll i al feble fuetegen,
el vell és escarnit,
s’acreix el mal i la follia
i ni un sol mot n’és dit.

Una latrina és cada cel·la,
i ofega en l’enreixat,
el fètid baf d’una Mort viva.
Fora el Desig orat,
tot s’espoltreix a dins la màquina
vil de la humanitat.

L’aigua lletosa i salabrosa
aquí té mal bevent.
El guix, la calç del pa que ens pesen
es mescla amb l’aliment,
i amb ulls ferests, camina el Somni
i implora el Temps clement.

De la Fam magra i la Set lívida
tothom és consumit,
mes d’aliments no prenen cura,
car mata tot seguit
la pedra que aixequem de dia,
i es torna cor, de nit.

Amb el crepuscle dins la cel·la,
la mitjanit al cor,
desfeim la corda, donem voltes
al torn tot plens de por
i és el silenci més sinistre
que de campana el so.

I un mot d’humana gentilesa
mai no travessa el mur:
L’ull que us esguarda per la reixa
és inflexible i dur
i així oblidats se’ns podreix l’ànima
ensems que el cos impur.

I la cadena de la vida
rovella la dissort:
Uns maleeixen, altres callen
i altres remulla el plor;
però la Llei de Déu benèvola
la pedra romp del cor.

I cada cor humà que es trenca,
dins aquell clos covard,
és l’alabastre que es trencava
al divinal esguard
i del llebrós la casa omplia
amb son perfum de nard.

Ah! Benaurats els cors que es rompen
i guanyen el perdó!
¿Com rentaria la seva ànima
impura el pecador?
Sols pels clivells d’un cor en dernes
podria entrar el Senyor.

L’home de gorja inflada i púrpura
i esguard espaordit,
les Mans espera que salvaren
el Lladre penedit,
que el Senyor no rebutjaria
el pecador contrit.

El qui llegeix la Llei, amb vesta
vermella, li donà
sols tres setmanes per la lluita
dels seus dos cors curar,
i per rentar de sang les taques
de l’homicida mà.

I amb plor de sang, purificava
la mà que alçà el coltell,
car sols la sang, la sang esborra,
i de Caín el vell
senyal, les llàgrimes mudaven
de Crist en blanc segell.
 

                        VI

A la presó de Reading, sense
nom, vora la Ciutat,
hi ha una tomba on jeu un home
de flama amortallat
i és el seu cos de nit i dia
per dents de foc menjat.

Ah! Fins el dia del Judici
deixeu-lo en pau dormir:
No vesseu llàgrimes inútils
ni llenceu cap sospir:
Matà la dona que estimava
i havia de morir.

I tothom mata allò que estima,
amb crueltat igual.
Un amb paraula aduladora,
l’altre amb esguard fatal;
mata el covard amb la besada;
el fort, amb un punyal.



Traducció de Miquel Forteza
Miquel FORTEZA, Rosa dels vents, Ed. Moll, Palma de Mallorca, 1960.

¯