CANÇÓ

Damunt del verge corriol,
prop de les fonts del rierol,
era una noia gens lloada
i molt poc amada.

Viola vora l’aspre roc,
a tot esguard un poc
oculta-clara com un solitari estel
que tremola en el cel.

Desconeguda fou, i poca cosa
es sabé de sa mort; mes, a la fi,
ella en sa tomba reposa.
Quina diferència amb mi!

CANÇÓ

          Vés, rosa bella.
Digues-li que perd son temps.
          Ha sabut suara ella,
quan us comparava ensems,
com és dolça i com és bella.

          Digues-li sa joventut,
ella que serva sa gràcia escondida,
          que si tu fossis eixida
en desert on cap home és nascut
ningú diria ta gràcia exquisida.

          Poc valiment
té la bellesa a la llum amagada;
prega-li sia a l’esguard amatent
i no refusi el desig, altrament
tanta rubor no don l’ésser lloada.

          Llavores mort; i,
si ella ta lleu existència compara,
          en tu pot llegir
el Fat comú de tota cosa rara
meravellosa i subtil i dolça i clara.