Andolin Eguzkitza
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia basca
 

ANDOLIN EGUZKITZA
(Santurtzi, 1953 – 2004)

ENGANXA’T A MI COM SI FOSSIS HEURA!
SEGONS DYLAN THOMAS
L’ARA
DOS ANYS DES DE LA MORT DELS PARES
SOUTHERN COMFORT

¯



























 
 
 

ENGANXA’T A MI COM SI FOSSIS HEURA!



Per no desfer-me com el salnitre
dissolt amb set de mar,
enganxa’t a mi com si fossis heura!

A mesura que avanço per la vida
et necessito, oblidat pel cel fred
per no desfer-me com el salnitre.

Perquè aquest cos prim
no se’m podreixi envellit,
enganxa’t a mi com si fossis heura!

No vull ser tarda clara engolida
per la foscor, per no desfer-me,
torturat per la fam, com el salnitre.

Perquè el desig no es converteixi en ombra,
morts per la mútua necessitat,
enganxa’t a mi com si fossis heura!

Amb la bella pell del teu cos
pel teu pit cru embogit
per no desfer-se com el salnitre
enganxa’t a mi com si fossis heura!

 

Traducció de Manel Alonso i Andolin Eguzkitza
Andolin EGUZKITZA, Quan plou en les entranyes, Ed. Brosquil, València, 2001

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 

 
SEGONS DYLAN THOMAS



                                                         Do not go gentle into that good night,
                                                         Old age should burn and rave at close of day;
                                                         Rage, rage against the daying of the light.
 

No siguem cortesos ni amables,
sinó durs i iracunds!

Hem de venjar-nos
contra els que han tret la llum,
contra la mort que ens ha dut el sofriment,
contra els amargs esperits que volen deixar-nos sense alè.

Car sóc l’abre que vol viure,
falguera que vol estimar
i odiar de tant en tant.

Perquè cansat en aquest capvespre,
mortificat,
sense poder moure’m
sóc l’home que vol viure.

L’home que es busca en buits pregons,
que vol sentir sota els peus
l’herba suau,
l’home que ha de venjar-se
contra els que han convertit en dolor les ganes de viure.

No siguem cortesos ni amables,
sinó durs i iracunds.

 

Traducció de Manel Alonso i Andolin Eguzkitza
Andolin EGUZKITZA, Quan plou en les entranyes, Ed. Brosquil, València, 2001

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 

 
L’ARA



Com el calor ardent
dels deserts.
Com el fred fins a trenc d’alba
de mitjan febrer
als camps de Nebraska
inamovible i sense límits.
A tall d’arbres esvelts
abatuts per esmolats llampecs,
llançats en terra, mancats de saba,
morts per la fam.

I així i tot, et tinc tan sols a tu,
car l’avenir encara no ha arribat
i ja ens ha abandonat el passat,
a tu, estimat,
única llum de l’horitzó,
móra negra
que pot humitejar-me els llavis,
a tu, estimat,
única herba medicinal.

Permet-me que estimi el teu bell cos,
permet-me que unim els nostres cors
perquè puguem ser feliços,
per poder sadollar-nos de plaer,
d’anhels, de figues tendres, de maduixes fresques,
perquè sense passat i sense futur
puguem morir de fam de l’un per l’altre.

 

Traducció de Manel Alonso i Andolin Eguzkitza
Andolin EGUZKITZA, Quan plou en les entranyes, Ed. Brosquil, València, 2001

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 

 
DOS ANYS DES DE LA MORT DELS PARES



Han passat ja dos anys
des que moriren, l’un rere l’altre,
els meus pares,
en silenci,
com si el temps d’aquests dos anys anàs fugint-se’n,
llarg, ple d’oblits,
i a un el deixàs anorreat
com un fort colp de vent.

Han passat ja dos anys
i quants més n’hauran de passar no ho sé,
tants com els de la meua vida,
i com els de la nostra germana gran,
i els del nostre germà petit,
per tal com ells són l’alfa i l’omega
del nostre temps.

Han passat ja dos anys
des que caigueren els murs que ens voltaven
i moriren els pares,
a poc a poc, amablement,
com era el seu costum,
i gràcies a Déu
sense massa dolor,
igual que a la tardor se’n van les fulles
o es donen comiat els amics
després d’haver passat plegats
un vespre memorable.

Han passat ja dos anys
des que els pares moriren
i des que ens mantenim vivint
amb tota l’energia de la mort.

 

Traducció de Vicent Berenguer i Eduard J. Verger (2002)

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

SOUTHERN COMFORT
 
Visc
com a les tavernes
plenes de fum de Nova Orleans,
humit de suor,
cançons i música,
i d’amors impossibles.

Com si un bell xicot negre
se m’hagués apropat
després d’haver-me observat
des de l’altre costat de la taverna
i m’hagués preguntat
si voldria una copa d’aquest bourbon,

i com si estigués ofegat
en el seu cos,
i havent-me eixugat amb la seua llengua,
i enredat en aquelles cames fortes i els bells braços
davall de mi,
com si hagués vessat
tot al llarg de la meua esquena
la dolça copa de bourbon..

 

Traducció de Vicent Berenguer i Eduard J. Verger (2002)

¯