TEORIA DE LA TEORIA

En la petita geografia del meu cor
Volen les grues a l’octubre,
Amb set de llum i vent cap a contrades llunyanes,
Els cavalls troten en fer-se de dia, els rius corren,
El cucut canta en un niu que no és el seu,
La molsa dorm apinyada en el roure.

Els somnis sempre són més alts que les muntanyes.
Pensaments que es gronxen, humits de dolor.
Les arrels dels arbres són com els dits del cel.
El mar que truca a la porta amb les mans ferides.
Nosaltres som el tronc format per tots els jos.
Ferms en el bosc, sentim l’aleteig d’una ombra.

Sona la meva flauta d’os
I em porta a la memòria un paisatge de fa temps,
Una simfonia de colors i olors amagats.
Neix a ponent un sol feble.
Cegues paraules, sords sons, nits sense fi.
Dones de coure amb sal als llavis.

Tots som u en l’espai i el temps.
I quan un de nosaltres se’n va
Alguna cosa es desfà en els qui resten,
El silenci esdevé més profund, la tristor s’escampa.
Perquè la flor més petita fa bonic el jardí,
I l’ocell més lleuger canta per a tots.

Dins nostre reposa el que és i el que no és.
El mar i la terra, l’aigua i el foc,
Les pluges inacabables de la infantesa,
Anys que han madurat com el blat,
En crus hiverns, en estius ardents,
Perduts entre núvols que crèiem eterns.

Nosaltres som la fèrtil terra de tots els jos,
Alguna cosa mata qui fuig i abandona els altres,
Alguna cosa que és i ha estat de tots.
Els altres jeuen en l’ésser que som.
I quan desapareixen,
llavors ens quedem sols de debò.

Tancats en nosaltres mateixos, atents.
En la fràgil i gelada presó del jo.

 
 

EL SO DEL MÓN

 
Abans la ciutat era una font.
En tenen memòria els bedolls i els pollancres.
Un vent mandrós toca una trompeta de plata
—La rosada, en el matí tremolós, la melodia del tro—

Pianos vells pels turons
Vessen el seu cant de sempre
Un DO-RE-MI-SOL cansat.
Estrofes d’aire a les ales dels ocells.

Himne que oblidà la tardor
En un concert inacabat
—Desena simfonia de l’aigua—
El cel s’esquinça les vestidures.

Cauen a terra les fulles i el terrabastall
Treu les portes de polleguera.
Es trenquen en mil bocins els cristalls afinats.
El cavall, violí de cordes enfangades.

El ritme dolç de l’aigua
Quan amb gran esforç s’ajunta al mar peregrí.
Al capvespre sense somnis els seus dits són
apressats i daurats.

Però digues tu, multitud,
Que potser el Pacífic canta com el rossinyol mut?
Se sent cap cor de princeses a la Mediterrània?
Quin és l’aire deliciós dels Atlants?

Va i ve la melodia del jonc
Les seves branques són arpes líquides.
Dolgudes per l’hivern que mai no arriba
voltegen i voltegen les campanes de la terra.

MÍTICA

Hem comprat el present a un estrany, massa car.
A costa de la llum dels nostres ulls.
Ens hem trobat un lloc propi en el silenci.
Entre el cel i la terra, enlloc.
Les mans no fan olor de sal.
Ni la boca té gust de rosa boscana.
Són estranys els nostres somnis en la fosca.
N’hem esborrat la mar.
Els vaixells no ens portaran al futur.
Els cavalls no miren enrere.
Els núvols fugen del regne de la pluja.
Res de veritats, només promeses.
Són lluny, com la lluor dels estels.
Ens hem jugat el passat als daus,
Assumint que sempre hem estat perdedors.
El fracàs és un vi amarg.
El son fon els flocs de neu.
¿Què serà de nosaltres sense passat?
Nosaltres ja no som nosaltres, sinó els altres.
L’ocell mort no vola.

MODERN LOVE 2

Gran dolor és sentir massa,
No sentir res, però, és un mal pitjor.
Qui per temor o vergonya es queda enrere
Perd en valor el que li manca.
Però aquell qui ardent s’arrisca
Guanyarà allò que n’haurà de sobrer.
Més enllà o més ençà del límit,
Mai més pel camí del mig.
Molt se li perdona a qui molt ha estimat.
Pel pas del temps i el record
És més tendra la nostàlgia d’allò que fou;
Més cruel i perible la d’allò que no va ser.
Amb tot, res d’això no pot servir d’exemple
Perquè l’ésser humà no aplega
Els tres temps en un temps únic.
Qui va ser generós en el passat
acariciarà el futur amb els sentits.