Jon Mirande
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia basca
 

JON MIRANDE
(París, 1925 - 1972)


EN EL SOMNI
PIGALLE
RECORDANT
ELEGIA
AL DÉU DEL LLOC
VESPRADA DE DISSABTE
PARÍS BEURET

¯































 
 

EN EL SOMNI


Anit, a mitjanit,
          El cor fred com la neu,
Per les sendes del somni
          Em perdia, estimada.

S’acostà la teua ànima
          Al meu cos adormit.
En el somni, els teus ulls
          Blaus veia que em miraven.

Vaig sentir en els llavis
          El teu bes. Deixondia’m.
Tornava a ser qui era.
          Mai no hagués despertat!
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

PIGALLE
 
                                    Per a Raymonde
La nit lluïa,
en el cel de Pigalle
ardien les estreles
—al ventre de les putes canta el joiós vi negre.
Ningú al carrer
sinó jo, encara sobri, i l’alegre
cançó del vi de les putes...
...assedegat
et cercava, Raymonde,
de bar en bar.
Raymonde, la més dolça de les meuques,
raïm madur entre els ceps de Pigalle,
vessa el teu vi en la meua boca
i fes-me veure el cel
i les estreles!
 

Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

RECORDANT



Renillaven els cavalls negres,
Ardia el camp tot al voltant.
Gaudim en calma del lament
De les viudes, agradós cant.

Cofois els voltors es miraven
La carn humana, ja ben farts.
Entre falgueres, noies gràvides
Per les ferides ploren sang.

En la nit freda, els nostre cor
Afadigat serva el record
D’aquesta gran felicitat.

Els qui sols travessem, fent via,
Jardins de mort sota la lluna,
Tornarem mai al ple Migdia?
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ELEGIA


M’arribe la mort un matí,
Estant armat, dret, en silenci,
En lluita per aquesta terra,
Al mont, a mans dels enemics.

M’arribe la mort, jove encara,
Tot nu de banderes i símbols,
Cap prec ni blasfèmia als llavis,
Impàvid, cofoi, valerós.

I perda l’alé, i la sang tota,
Per tu, pel meu déu inventat,
Lluitant, vella terra, pels monts,

I jaga el meu cos adormit
en tu, mentre espera que el sol
l’anime amb ardent flamarada.
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

AL DÉU DEL LLOC



                                                                                            Eli, Eli,
                                                                                            lamma-sabakthani?
 

Josu bar-Joseph, que a Natzaret t’estaves
          I parlaves i forjaves la teua fama en el pòrtic del Temple,
Llàstima és que no hi hagués un vell jueu que et colpejàs
          I que estroncàs de soca-rel el jove i prometent tronc de Judà.

Josu bar-Joseph, jo que he freqüentat les esglésies teues,
          Aconhortant a l’escalfor de les candeles aquest meu
Cor fred, Rabí, jo creia en tu llavors
          (I, per desgràcia!, també en els àngels creia...)

Josu bar-Joseph, els teus deixebles t’acompanyaven allà on anaves
          I tu sembraves, com si fossen blat, paraules, i ells t’entenien.
Jo també m’he acostat als meus germans
          I ells m’han pagat amb blastomies i amb insults.

Josu bar-Joseph, he orat a l’amor de la nit,
          Perversa la lluna inclinava envers mi el seu únic ull
I tu, tot i amb això, m’abandones... Per què?
          Per què tu, que ets bondat infinita, Déu Josu?

Josu bar-Joseph, he blasfemat i he maleït la teua imatge,
          Set escurçons em rosegaven les entranyes,
Estic sol en el món, qualsevol gos
          Pot arribar a ser feliç molt abans que no jo.

Josu bar-Joseph, dreçat i orfe, una nit Morta de gener,
          He fet oir la meua veu enmig del murmuri del vent
—la lluna limitava amb els llavis tancats—,
          Ningú no m’ha respost des del teu cel.

Josu bar-Joseph, vaig estimar-te en el meu jovent.
          On m’ha portat aquell amor que et vaig tenir...?
Fill de jueus, si avui tornaves entre nosaltres,
          Seria jo mateix qui et clavara en la creu.

.

Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

VESPRADA DE DISSABTE
 

En les terrasses dels bars
(algaravia que agita l’aire)
se m’acosten xiquets tous.
Els seus pares vigilen i sotgen somnolents
—els seus esguards transcendint la gran ciutat—,
donen la benvinguda als passejants,
llueix a les botelles
saliva de tots els colors possibles.

Als jardins,
xiquetes recatades atenen converses formals
als jardins,
però, ai, rompen i esqueixen les seues enagües d’estiu
els esmolats esguards d’un sàtir vell.

Un poeta crepuscular cerca un arbre on penjar-se;
per tal d’assegurar-se que és un borratxo,
fa un himne a la nit amb estrofes ben mesurades.

Més fosca és la nit,
més s’encenen,
floreixen
en foscos racons
dolorosos amors pederastes.

En algun lloc
una decrèpita marquesa, assídua de saraos,
crida, congrega i mata follets tímids,
quina vella més repel·lent!

Als hotels,
en recambrons de tres-cents francs,
dones fatigades que venen plaer
discuteixen i es barallen amb els mals pagadors,
els fan molt de mal els genolls,
i és que la vida...

Vesprada de dissabte,
pura necessitat;
hàbils treballadors endrecen els seus passos
marcials cap al cinematògraf,
o al llit, no sense rentar-se prèviament
els peus, el tors i tota la resta,
i és que demà és diumenge,
dins l’aigua plena de bombolles;
axí és com cal! Que Déu els beneesca
demà quan roncaran en els seus llits
i —encara sense fam—
somiaran truites.

Vesprada de dissabte,
París, puta desmaquillada, es gita...
i jo amb ella.
 


Traducció d’Eduard J. Verger

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

PARÍS BEURET
 

En un carrer de París,
Entaforada entre edificis bruts,
Hi ha una casa encara més bruta,
Que em fa molta tristor
Només de fer-ne esment.
Allí, justament, és on vaig a treballar,
Hi esborrone papers amb el meu llapis.
No en puc eixir fins a les sis
I m’avorresc com una ostra
En una sòrdida oficina.

Tinc per companys
uns treballadors exemplars;
Cada matí em saluden
En silenci, car m’estimen tant
Com el Diable pot estimar Déu.
Allí estan, com uns corbs
—Coà, coà, coà—
Escorxant el proïsme:
Tenen la llengua lleugera,
Els meus companys exemplars.

M’alce de bon matí
I vaig cap al treball... arrossegant-me...
El cor se’m posa en un puny
Sempre que entre en la sala
I sent les senyorones
Posant a parir els proïsmes,
Dones de llengua podrida;
No paren de parlar per res del món,
I això que matinegen...

Les dones de l’oficina,
Les primes i les grosses,
Són totes lletges.
Qualsevol que pogués,
En veure-les, posaria terra pel mig,

Però em toca tenir-les a la vora
—I ausades que em fa mal
això, hores i hores—
A mi, gentilhom basc!
Ai, diables amb pell de dona!

Sovint contemple el cel,
Per bé que això encara m’entristeix més,
Perquè m’adone que
Haig de romandre allí.
Per allunyar aquesta gran tristor,
Em pose a escriure poemes,
Molts i bells versos bascos,
Dolços els uns, amargs uns altres
—Segons tinga l’humor—.
Així almenys m’entretinc fins a les sis.

D’aquesta manera, en una oficina
Entre senyorones garleres,
Se succeeixen els meus dies,
Per bé que m’entristeix
Només de fer-ne esment.
Cada vegada més enfollit
Emborronant papers amb el meu llapis
En la benvolguda oficina de Beuret,
En un carrer de París...

 

Traducció d’Eduard J. Verger

¯