SI SWIFT

Si Swift en lloc de
proposar matances de xiquets
com a mitjà per a reduir les grans fams
hagués dit que a ell li encantaven els bebés
per a desdejunar
la perspectiva satírica
se n’hauria reduït però en canvi
hi hauria augmentat la indignació.
La seua afició —cas d’haver-la descrit
amb la mateixa intensitat
que la seua proposta de salvació del món—
hauria provocat preguntes com ara:
Qui entregaria els xiquets?
Estarà pensant en el meu fill?
Però ningú no hauria tingut temps d’anar tan lluny.
Ja abans s’hauria dit:
Aqueix home està boig. El seu desig és pervers.
Swift és un caníbal. El seu desig el converteix
en un outsider total que
cal neutralitzar, enviar
a Àfrica o executar.
El seu pensament està tan lluny de les normes
de la societat que se l’ha de declarar criminal.
Això no obstant, potser fos el sabor 
dels bebés allò que donà la idea a Swift.
Potser era en realitat massa tímid
i estava massa influït per l’entorn
purità per a admetre els seus somnis més íntims.
Potser Swift tingué por. Potser va ser per això
que el seduí l’al·legoria satírica
i trià un concepte de la vida que era conservador,
amarg i sever. Potser va ser per això
que obstinadament s’aferrà al racionalisme
entre gegants i nans. Potser va ser per això
sobretot que es va fer artista
el vell hipòcrita.

 

EL JOC

 
Entusiasmada anuncia la ciència
que també els ocells juguen
com altres animals.

La cornella per exemple vola
amb la seua cullera de plata per les altures
la solta
es llança en picat
i la torna a agafar.

En els alts del Golan
i vora Pnom Penh
es precipiten avions fulgurants
des de la volta celest
i tracten d’agafar
el que han perdut.

Les culleres de plata queden fora del seu abast
brillen un instant en l’aire
i desapareixen en núvols grisgrocs.

Quan el fum es dissipa
probablement es veuen cadàvers carbonitzats
membres destrossats i entranyes a l’aire
o éssers encara vius
que tracten de fugir
amb taques de napalm en flames
sobre la pell.

O cornelles
que arriben després volant
troben alguna cosa brillant amb què jugar
s’eleven cap a les altures del cel
i confirmen les teories de la ciència.
 
 

25 desperate digter, 1974

VORA LA FINESTRA

És clar que estic vora el vidre de la finestra, amor meu
també avui a les onze d’aquest dia
en què la pluja i una boira grisa
embolcallen la ciutat com si res
és clar que estic ací com ho estic
a altres hores del dia
per a estar amb tu, amor meu
a aquest costat del vidre
mentre veig el teu rostre tan solemne i llunyà
com si ja no estiguesses allí
és clar que estic amb tu i amb les mans entrellaçades
mentre la humitat cau sobre la ciutat des del mar
i tot és gris i està humit i sent córrer
l’aigua per la canonada de desaigüe
estic ací, amor meu vora la finestra resant per tu
com ho he fet a altres hores del dia
però sobretot ara quan el vaixell fa sonar la sirena aquí fora
i la sirena se sent de tant en tant
així és que estic allí és clar et mire a tu
intente determinar amb la mirada que ets tu
agarrar-me a allò que fou una vegada però ja
llisca i continua lliscant i es totna a omplir
com la boira mateixa ara a les onze en una primavera
que mai no ho serà en una estació que no vol transformar-se
en un segle en què la mort arriba a les onze
o a la una per uns tubs delicats
introduïts pels orificis del nas i transmesos en corbes verdes
estic amb tu, amor meu
vora el vidre on jo he d’estar
estic ací a la una i a les onze a les tres i a les quatre
a les cinc i a les vuit cada dia cada últim dia
mentre la boira va entrant des del mar i els vells
han de baixar de l’autobús perquè no poden comprendre
que el seu bonobús perquè no poden comprendre mentre jo comprenc
o dic completament mut que comprenc
que en aquest mar de boires sota la pressió d’instruments
al compàs d’una sirena llunyana tu t’allunyes lliscant
però esperes un poc encara potser fins a la una potser
fins a les vuit així que jo comprenc de veritat vora el vidre
amor meu que ara estic sol.

TEULADÍ

De sobte apareix un vell amic
amagat però no oblidat
i des de la terrassa contemplem
els ocells del jardí

La merla melangiosa
l’alegre estornell
l’àgil verderol
el tucà bigarrat
la menuda mallerenga

Parlem d’amics comuns
recordem aquella vegada
o estem asseguts en silenci
assentint

Els ocells voletegen d’ací cap allà
finalment ell s’alça 
i deixa la tassa de te amb les urpes
s’acomiada saludant afectuosament
baixa saltant les escales
i s’uneix a l’estol
de teuladins
que evidentment ha estat allí 
tot el temps.

PUGE LES MEUES MALETES ARROSSEGANT-LES...

Puge les meues maletes arrossegant-les
òbric la porta i entre
en la casa on el silenci
està penjat d’un clau

arrossegue el meu equipatge fins al cim
i mire al meu voltant i dic
ací hi ha un home
amb el seu equipatge

m’he passat i he arribat a la meua destinació
i la meua soledat no és ni de major
ni de menor valor que la d’uns altres
només té l’avantatge
de ser completament
meua

pulcrament s’ha col·locat en ordre
i tot troba el seu lloc en els calaixos
que òbric l’un darrere de l’altre
abans de situar-me prop de la finestra

i mirant la incanviable
i ben organitzada realitat
que casualment també és part
del meu passat

pose aigua al foc
em faig una tassa de te
i remene en el silenci
res no projecta ombra
en la llum tènue
ni tan sols jo mateix

una rata en el pany de la paret
modera el seu alè 
per a no ser descoberta

aleshores jo gire la mirada
molt despert i en guàrdia
i em pose a
miolar