Dins l’aspra olor dels múltiples sucs,
enmig dels crits, camino sobre l’empedrat gris;
els infants són vells de paorosa experiència,
el seu rostre no expressa salut, rialles ni somnis.

Escabellades al migdia,
guarnides amb parracs,
les dones porten el dinar en els tupins;
la seva mirada és morta; el seu cor és mort.

I jo vaig enmig d’elles amb l’horror de conèixer
darrere cada rostre, una faç de venjança
que s’alça a cada instant com el mar
en aquest llit contret de peixos prodrint-se.
 
 

El suïcida davant del mirall.
L’ànima esporuguida.
Als boscos negres el vent es lamenta.
La tempesta nocturna m’arrenca el cor.

Tu ets l’Holandès Errant, esperit meu,
tornant sempre a la tenebra primera,
exaltant-te quan l’huracà brama.
Al carrer l’agent està de servei.

És terrible de ser germà de la tempesta!
Terrible de ser germà del sol de plata.
Resta, esperit meu, trossejat i mort,
no cerquis cap salvació a les ribes fosques.

Vaig a través del bosc. Els troncs són negres.
Dos desconeguts recalcats l’un en l’altre.
Per sobre meu la gola negra de l’univers.
M’hi aboco
i escolto.
 
 

A aquells qui cerquen temes socials,
himnes polítics, efusions sentimentals,
cant, digue’ls:
jo sóc un arbre sense branques.

¿Què hi puc fer si el temps m’ha fet néixer?
Em refusen, escrutant-me la cara;
a ells, cant, digue’ls:
jo sóc un arbre sense branques.

Només cerquen als arxius la prova
del dret, que el temps
garanteix,
a aquests que viuen tancats al seu cercle arrossinat,
cant, digue’ls:
jo sóc un arbre sense branques.
 
 

El poeta, nascut amb el turment de cercar,
cerca com el vent les seves direccions
per desencadenar-se, per calmar-se,
per mesurar l’infinit dels somnis.

El poeta, abrusat pel foc del coneixement,
és com la tempesta, que empeny l’incendi
de la seva ànima en totes les direccions —
ell sent l’incendi i el coneix a fons.

No coneix la intimitat de la família,
no coneix el refugi sota els cingles;
és una flama que amb força amagada
crema com la terra, com l’aire, i encara més amunt,
més amunt s’aixeca, fins a les últimes revelacions,
per fer-les xarbotar com una mar de somnis.
 
 

Tot és èxtasi, èxtasi de mort!
Les agulles daurades de les torres de l’Occident,
les blanques cúpules —tot és èxtasi!—
tot fosc dins el mar roig, roent;
el sol es pon i se n’embriaga
l’home d’Europa, mil vegades mort.
—Tot és èxtasi, èxtasi de mort.

Bella, oh, bella serà la mort d’Europa;
fastuosa talment una reina voltada d’or,
s’ajaurà en el sarcòfag dels segles obscurs.
Morirà en silenci. Com una vella reina
aclucaria els ulls d’or.
—Tot és èxtasi, èxtasi de mort!—

Ah, d’un núvol del capvespre (últim
herald que anuncia a Europa una nova llum!)
plou la sang al meu cor fatigat, ai!
Ja no resta gens d’aigua a Europa,
i nosaltres, homes, bevem sang,
la sang dels núvols suaus del capvespre.
—Tot és èxtasi, èxtasi de mort.

Tot just nascut, ja cremes en el foc del crepuscle,
tots els mars són rojos, tots els mars
plens de sang, tots els llacs, i no hi ha aigua,
no hi ha aigua perquè aquest home hi renti
la seva culpa, perquè hi renti el cor,
i no hi ha gens d’aigua per apaivagar-li la set
de natura silenciosa i verda a l’alba.

I tot és vespre i no hi haurà matí,
fins que morim nosaltres, que duem
la culpa de l’agonia, fins que morim,
del primer al darrer...

Ai! En aquesta terra, fins en aquestes verdes
terres amarades de rosada, fins en aquestes
¿brillaràs, oh sol del cap al tard,
amb els teus raigs ardents? ¿Fins i tot en aquesta terra?

El mar nega les planes verdes,
el mar de sang bullent del capvespre,
i no hi haurà, no hi haurà cap salvació, cap,
fins que no hàgim caigut, jo i tu,
fins que no hàgim caigut, jo i tots,
fins que no hàgim mort sota el pes de la sang.

Amb els seus raigs d’or el sol brillarà
sobre nosaltres, cadàvers d’Europa.
 
 

Ordre número 35:
Tot d’una ha resultat
que el roig del capvespre
és perillós per a l’Estat.
Per això cal tancar
el roig del capvespre
dins el mar negre,
cada cop que voldrà aparèixer.
Sobre el mosaic daurat del sepulcre
brilla un roig de capvespre
llampurnant.
Un cavall solitari passeja
pels camps.
Màgia del roig del captard.
El cavall està melangiós.

El meu cant és una explosió,
esquinçament salvatge. Desharmonia.
El meu cant no pretén d’arribar fins a vosaltres
que sou, per providència i voluntat divina,
esteticistes morts, rates de museu.
El meu cant és el meu rostre.

Ha vingut com la flama i la tempesta.
En l’oratge cremava el paisatge.
El cel sembrava l’incendi
i el meu pensament es transmutà en pedra.

Em vaig agenollar davant del meu últim altar.
Rera les finestres, la flama i el llamp.
El cel sembrava l’incendi
i el meu pensament es transmutà en pedra.

Quan l’endemà vaig despertar-me
el paisatge era sense cendres
i sota el rou callat verdejaven els camps.
Només el meu altar era devastat
i el vent bufava, fresc i dolç.
L’aire de després de l’oratge em respirava al rostre.
 
 

En la fosca de la nit, quan gemeguen els pins,
quan els arbres del somni s’enlairen,
quan el vent amida els prats,
el meu cor es desvetlla.

Sota el clar de lluna brillen els camps,
els pollancs, la perera, el trèmol,
dialoguen molt baix
amb algú del més enllà.

Totes les cambres de l’eternitat són obertes,
les nostres ànimes ja no estan aclaparades,
els reflexos d’or fulguren vers nosaltres:
t’adones que ja no ets sol.