Brane Mozetic
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia eslovena
 

BRANE MOZETIC
(Ljubljana, 1958)

HE SOMIAT QUE HAVIES MORT...
COM SÓN ELS LLIGAMS QUE CREES, COM...
TINC POR DE L’AMOR AMB TU, SAPS?...
ELS FETILLERS DE LA GRAN CIUTAT AMB EL SEU PODER...
EM SEMBLA QUE ELS COETS IL·LUMINEN EL CEL...

¯
















 
 
 

HE SOMIAT QUE HAVIES MORT...


he somiat que havies mort
que era buida la cambra, la camisa,
el penjador i al voltant cada cop
més espai, més silenci,

m’estava dret a la finestra oberta, mirava
enfora, a la foscor, durant hores, esperant
que potser trucaries, tenia por
d’adormir-me, por de cloure les parpelles,

comptava els dits, els botons, comptava els passos
sotjant la nit, tremolós murmurava
fent fugir les imatges de tots dos

he somiat que havien mort els somnis
que lliscàvem dins l’abisme, sols
buits, i que tu ja no hi series.
 


Traducció del VI Seminari de Traducció Poètica de Farrera
Svetlana MAKAROVIC / Brane MOZETIC, He somiat que havies mort, Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona, 2004.

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 

COM SÓN ELS LLIGAMS QUE CREES, COM...


com són els lligams que crees, com
les arrels, no hi ha res, tot passa davant teu
i no et serveix la llengua, ni el teu somriure buit,
desesperat, amb l’horror d’existir i de buscar,
se’t mostra la imatge vertadera
ara que has tret les capes dels segles i a sota
l’anar sense fi a través dels camps, dels boscos,
la recerca d’aliments i contactes corporals
i la solitud, quan el llamp t’empaita
quqan els pobles desconeguts et segueixen amb les llances
i una pluja de pedres intenta abatre’t,
ple de cicatrius, i encara vols viure
mirar els ocells misteriosos que sobrevolen l’aiguamoll,
sorprendre’t dels isards esvelts, caçar-los
sentir el fang suau als peus i estimar
dones, homes, criar infants,
no oblidar encara tot això,
no deixar de lliscar d’un terreny,
d’un cos a un lloc diferent, a un altre,
sempre sol, quan el paisatge t’és desconegut
i quan veus les cares per primera vegada,
sol, vertader, sense mentides.
 
 

Traducció del VI Seminari de Traducció Poètica de Farrera
Svetlana MAKAROVIC / Brane MOZETIC, He somiat que havies mort, Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona, 2004.

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

TINC POR DE L’AMOR AMB TU, SAPS?...


tinc por de l’amor amb tu, saps?
no perquè temi la mort,
la putrefacció, la terra humida o
les llargues separacions, no és prou el que sents,

massa ràpidament fereixes, dius
un pensament buit i assoles tot
el que trobes, com un huracà
aliè i fred, talment la vida

quan vaig per la ciutat tinc por
de desplomar-me, d’afonar-me en el no-res
que un pes com el teu m’esclafi,

que el riu es desbordi, que el sol
caigui, que el cap m’esclati, que morin
els somnis, creix la por, com el món.
 


Traducció del VI Seminari de Traducció Poètica de Farrera
Svetlana MAKAROVIC / Brane MOZETIC, He somiat que havies mort, Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona, 2004.

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ELS FETILLERS DE LA GRAN CIUTAT AMB EL SEU PODER...


els fetillers de la gran ciutat amb el seu poder
sembren a mà la impaciència, l’angoixa,
assequen les fonts, a vegades emboiren
la vista del conductor i aboquen verí
a les copes de la terrassa, a la nit roben
el son dels nens, als qui s’abracen
tota sensació, tot desig de sentir
ahir els fetillers silenciosos van deixar la soga
al veí, van prendre el voler a la dona, el color
a les flors, l’olor als cabells, van instal·lar
dolors terribles als caps, la por als pits
m’inclino davant dels ídols
la seva set és immensa, la seva ràbia esmolada,
no permeten quallar la sang, silencien
cada prec, els llavis repeteixen tremolant
paraules sense sentit, les mans fan
gestos automàtics, els fetillers dibuixen imatges
buides, tallen arrels, en un instant de feblesa
ens xuclen fins l’última gota.
 
 

Traducció del VI Seminari de Traducció Poètica de Farrera
Svetlana MAKAROVIC / Brane MOZETIC, He somiat que havies mort, Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona, 2004.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

EM SEMBLA QUE ELS COETS IL·LUMINEN EL CEL...


EM SEMBLA QUE ELS COETS IL·LUMINEN EL CEL. AL MEU
costat no hi ha paraules. Hi deu haver un soroll eixordador
però no ho sé, no ho sento. Faig venir un expert,
perquè ja en tinc prou de llibres, de cossos, potser
ell sàpiga trobar el punt on tot podria tornar
a començar. No li cal gaire temps. Estén una capa negra
i m’ordena que tot nu em posi als seus
dits. Es posa guants negres i em toca.
De tant en tant em diu que li indiqui si sento res,
si em fa mal. Centímetre rere centímetre em
xucla, jeu sobre meu, es deixa caure amb tot el pes i
em mossega les orelles. Estic a l’aguait per si troba aquell
punt en el qual s’obre l’univers i resto sense
alè, per si em desperta la mateixa sensació com quan
jec al teu costat, quan et poso la mà
al pit i tremolo. També puc utilitzar
l’agulla, em proposa. Et perforo
la pell al pit, al braç, et perforo el membre,
a alguns això els agrada molt. I què vol que li digui?
Que utilitzi tot el seu saber, tota la seva
destresa per retornar-me, només per
un segon, aquella sensació que s’ha esvaït.
No em comprèn. A tots, fins ara, els ha satisfet, jo,
en canvi, desitjo una cosa que no existeix, que
m’he inventat, que només jo sol puc
esborrar. Després d’hores de desesperació recull
les seves eines i se’n va. Les ferides em fan mal,
això és tot el que sento.
 
 

Traducció del VI Seminari de Traducció Poètica de Farrera
Svetlana MAKAROVIC / Brane MOZETIC, He somiat que havies mort, Institució de les Lletres Catalanes, Barcelona, 2004.

¯