Tinc por de veure sagnar les entranyes del dia
Oh sol no esdevingues sensible com nosaltres
Oh terra no sentes no parles roman recollida
en la teua opacitat, roman sorda i sense consciència!
Espai no sigues com una dona que dóna a llum
que pateix que gemega! Oh núvol, peix
que a cada instant canvia de forma mentre avança
m’agrada la il·lusió de llibertat que et dónes
però em plau de saber
que el teu viatge és sens desig
i sóc asserenat per la teua indiferència.

Heus ací el meu son tot barrejat de somnis en viu
jo sóc la roca que pateix
la taula com un bou lligada a la seua tasca
arbre sóc en l’odi i l’amor en ple vent
sent veig em recorde
forçat dels meus inferns terrestres
intente en va de reunir
els fragments enormes d’un món que es dispersa
i les meues mans eternament moribundes
remen en l’aire on tot calla.

Escolta
Escolta al teu torn silenci del món inanimat
la teua pròpia veu és qui et parla en veu baixa
la feixuga porta és a punt de tombar
i jo aviat hauré bescanviat el meu dolor
contra la teua ceguetat
hauré arribat al gran sol
on les tenebres minerals
es consumeixen sense plànyer-se.

Anava jo per una nit sens fi
per un camí on lluïen només
unes lluors agitades delirants
com els llums d’una flota en perdició.

Sota la tempestat milers de veus sense cos
bleixos disseminats per uns llavis absents
més tenaços que una horda de xacals
més sufocants que un encoleriment de la neu
a les meues orelles xiuxiuaven xiuxiuaven.

L’una deia «Com» l’altra «Ací»
o «El tren» o «Em muir» o «Sóc jo»
i totes pereixien discrepants:
així es desfà una turba decebuda.
Tantes paraules escapades
dels tallers del dolor
pareixien haver fugit pels somnis
dels habitatges del món sencer.

«T’havia dit» – «Anem!» – «Mai més!»
«Ton pare» – «Fins demà!» – «No, ja he tirat!»
«S’ha adormit» – «És a dir...» – «Encara no»
«Obri!» – «T’odie» – «Acosta’t!»

Així retrunyia el temperi dels mots plens de llamps
l’enorme diàleg destrossat, però pregunta i resposta
estaven barrejades dins el profund caos;
el vent llançava als braços de la queixa la joia,
l’ala ferida dels noms perduts trucava a les portes a l’atzar
la crida li arribava sempre a l’altre i sempre el crit extraviat
colpia aquell qui no se l’esperava. Així les ones,
cascuna per la seua massa fora de si foraviada
lluny del seu propi desig, i totes així l’una a l’altra
desconegudes però a ajuntar-se condemnades
en la intimitat de la mar.
 

 
El dia el dia brunz amb confusos retrets
La nit es plany i es plany
ella es plany sense dir per què

El sol que s’alça
ens parla com un pare
però nosaltres no escoltem els seus consells

L’espai és habitat per innombrables llums
que ens adrecen senyals incomprensibles
i el temps pausadament
inquieta la nostra memòria
com un rostre impossible de recobrar.
Sol després de llargs jorns de camí
sovint m’acoste al peu d’aqueix teatre d’ombres
i davant l’escenari desert
vetle, encongit el cor,
tot cridant sense eco
aqueixos grans actors que des de fa cent mil anys
regnen sobre la nostra ingratitud
i parlen sense deixar-se oir.

Per què callar encara, bosc?
Desperta’t i camina! Cel,
per què tancar els ulls al ple del dia?
Barreja amb les cadenes d’or del sol
els tresors amagats de la teua Nit! Torneu
al nostre costat, llunyans espais! Que els temps
es mesclen i que tot,
passat present futur, siga donat ensems
a l’indomable esperit que us preveu
i us espera!...
                     I si, d’aquest tumult,
sortís una veu única, suaument
dominant la tempesta, i aqueix Somriure
més fort que la batalla mortal dels elements,
aleshores, siguem per fi instruïts
per aqueixa pau inalterable
la sement de la qual està en l’enteniment dels homes
des del dia primer!

Però ningú no troba en ell altra resposta
que el batec del seu cor, i sempre el silenci del món
pareix anunciar sols la paraula, i sempre,
en nosaltres, immenses veus van afeblint-se,
amb el record de la Promesa,
com una tempesta que s’allunya!

 
Com aquell qui no ha vist res i es fa el cec
o bé no hi era allí i ara es fa el sord
com qui no pogué viure i es fa el mort

com qui va ser present a l’espectacle
i se’n va sense dir res i ha sabut
el gran perill però no es fa sentir

les meues pròpies mans de víctima s’espanten
de reconéixer a les palpentes en la meua cara
un hom espaventable i oblidat.

Si no sóc jo qui és doncs? Cel i cendra
als panteons del meu crani estimbat
i si sóc jo... recorda’t de l’abisme,
parla! però parla un llenguatge inconegut!

Res –o bé tu mateix–, acull el trànsfuga!
Absència per absència mot per mot
(tal pel sentit com la fulla que es mou)
dóna la teua veu a l’hoste paorós
que no té cos ni té edat ni té lloc.

Sa màscara? És aqueix crit que ningú no sent
un llarg coltell l’obri i el profereix
pel desert que ganyola allí on jo calle

Perquè són els tragins els anys els astres
els morts amuntegats l’aigua de les cisternes
el tren foll dels enormes silencis
els qui fan eco en un ésser sens nom.

 
Jo anava errant prop del teu rostre
pollancres canals i palaus
a través dels teulats dels núvols
parlaves baix jo t’escoltava

Jo anava errant pels teus ribatges
tu eres només somriure i son
les teues roques mans tempestes
em llançaven de somni en sol

Passaves a través de les pintures
un poble d’ombres t’estimava
taules parades tendres cares
—en l’angle lluïa un punyal

Insígnies canons i tambors
quan vingué la Nit jo era a punt
m’estengueren com una seda
messes praderia i forest

Vaig adormir-me al teu murmuri
la gent i els animals cantaven
el deliri de la mesura
la mort el silenci la pau.