Paul Valéry
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d'arreu del món
Poesia francesa
PAUL VALÉRY
(Seta, 1871 – París, 1945)


ORFEU
EL BOSC AMICAL
AL PLÀTAN
LA FALSA MORT
EL CEMENTIRI MARÍ

¯
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ORFEU


...Evoco en esperit, entre murtres, Orfeu
l’admirable!... I el foc dels purs cercles davalla
i muda el mont ferest en un august trofeu
d’on s’exhala d’un déu la gesta que el tro acalla.

El déu canta, i els llocs s’esllomen tot puixants.
El sol guaita amb horror les pedres en desvari.
Un plany sord inoït reclama enlluernants
els harmònics alts murs d’un daurat santuari.

Orfeu canta assegut ran del cel enartat.
El roc ratlla i rebot, i cada roc, fadat,
se sent un pes novell que vers l’atzur delira.

D’un temple seminú la tarda encén el vol,
i Orfeu dintre de l’or son ànima dissol
en la immensa grandor dels himnes de la lira!



Traducció de J. Carner-Ribalta
Paul VALÉRY, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1961.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 
 
EL BOSC AMICAL


Tots dos hem pensat coses pures
anant pels camins, de costat;
sens dir, mans juntes hem anat
per entremig de flors obscures,

tots sols com dos enamorats
dins la nit verda de les prades,
ens hem partit eix fruit de fades:
lluna amical dels insensats.

Després hem mort damunt la molsa,
molt lluny, tots sols en l’ombra dolça
d’aquest bosc íntim, murmurant.

Lla dalt, dintre la llum immensa,
ens hem trobat tots dos plorant,
silent company en la sofrença!
 


Traducció de J. Carner-Ribalta
Paul VALÉRY, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1961.

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

AL PLÀTAN

 

T’inclines, oh gran plàtan, i et projectes nu
               blanc com un jove escita,
mes ta candor és esclava, i el teu peu segur
               al fort sòl que et limita.

Ombra retentinant, on el mateix atzur
               que t’exalta s’afina;
la negra mare estreny ton peu natal i pur
               que la gleva domina.

De ton front viatger els vents no fan cap cas;
               la terra tendra i fada
no permetrà jamai, oh plàtan, un sol pas
               a ton ombra encantada!

Ton front sols tindrà accés al blau on et durà
               ta saba dalt l’altura;
pots créixer, oh candor, mes mai el nus trencar
               de l’eternal atura!

Devora teu pressents altres vivents junyits
               per l’heura noble i vella;
molts són els teus semblants, dels pins i xops humits
               a l’auró i l’alzinella,

els quals, presa dels morts, els peus escabellats
               dins la confusa cendra,
senten fugir les flors, i llurs sèmens alats
               al curs lleuger descendre.

El bedoll pur i l’om, i aquest bell faig format
               de quatre joves dames,
no cessen de colpir un cel sempre tancat,
               en va vestits de rames.

Viuen tots separats, ploren agemolits
               en única dolença,
i llurs membres d’argent són vanament fendits
               de llur dolça naixença.

Quan l’ànima, a la nit, que expiren lentament,
               munta vers Afrodita,
la verge en un lloc fosc deu asseure’s silent
               de vergonya contrita.

Sorpresa ella se sent i, pàl·lida, integrar
               aquest auguri anyívol
que una devota carn llença vers el demà
               amb rostre jovenívol.

Mes tu, amb braços més purs que els braços animals,
               tu que els brandes dins l’aura,
tu que de dia apars el fantasma dels mals
               que el son en somni instaura,

abundor d’alt fullam, tumult altiu supern
               quan l’aspra tramuntana
oh plàtan, arpa d’or, sona l’atzur d’hivern
               de l’hora jovençana,

pots gemegar ben alt!... Oh fusta de carn lleu,
               torça’t i queixa’t, plora,
sense el teu cos trencar, als vents torna la veu
               que cerquen  a deshora!

Tortura’t!... Semblis tu màrtir impacient
               que a si mateix s’espella
i el retorn al flameig disputa més potent
               a la pira vermella!

Perquè als futurs ocells munti l’himne sagrat,
               i el pur que en l’ànima nia
faci fremir d’anhel un tronc empampolat
               que la flama somnia,

jo t’he escollit a tu, senyor d’un parc,
               ebri del teu onatge,
puix que el cel t’exerceix i t’insta, oh arc,
               a fornir-li un llenguatge!

Oh si amorosament, de les dríades rival,
               pogués sols el poeta
amoixar el teu cos llis, com d’un corser ideal
               la cuixa forta i dreta!

— No, diu l’arbre. Diu «no» amb l’espurnejament
               de sa testa superba,
que la tempesta tracta universalment,
               com tractaria l’herba!



Traducció de J. Carner-Ribalta
Paul VALÉRY, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1961.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA FALSA MORT

 

Humilment, tendrament, sobre el sepulcre clar
               d’insensible fossar
que, d’ombres i abandons i d’amors prodigades,
la forma encar reté de tes gràcies lassades,
jo mor, mor damunt teu, i m’ajec esgotat,

mes, a penes jacent sobre el túmul callat,
el contacte del qual a cendres em convida,
eixa morta aparent, tot renaixent de vida,
fremeix, reobre els ulls, m’encén, mossega’m fort
i arrenca del meu dins una novella mort
               més cara que cap vida.



Traducció de J. Carner-Ribalta
Paul VALÉRY, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1961.

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

EL CEMENTIRI MARÍ

 

Tranquil teulat on els coloms peonen,
tos batecs entre pins i tombes sonen.
Migdia, el just, la mar fa incendiar.
La mar, la mar, sempre recomençada!
Quin rescabal per la pensa agitada,
copsar la pau dels déus damunt del mar!

Quin pur treball de fins esclats no exhuma
mant diamant d’imperceptible escuma,
i a quina pau hom sembla pervenir!
Quan dalt l’abís el sol errant fa pausa,
obratges purs d’una perenne causa
el Temps relluu i el Somni és seny i albir.

Sòlid tresor, temple simple a Minerva,
bassal de pau, manifesta reserva,
aigua fulgent, ull que retens, tancat,
tan profund son dessota un vel de flama,
el meu silenci!... Edifici dins l’ànima,
mes golfa d’or, amb mil teules, Teulat!

Temple del Temps, resum d’una alenada,
t’escalo i visc ta puresa enlairada
tot envoltat de l’horitzó marí;
com fent als déus una suprema ofrena,
al centelleig sembra amb claror serena
dalt l’altitud un desdeny gegantí.

Talment un fruit és tot deliqüescència
quan en delit transforma son absència
dintre boca en la qual sa forma mor,
jo inhalo ací ma fumarel·la extrema
i canta el cel a l’ànima que crema
l’esfumament dels marges en rumor.

Cel bell, cel verd, com em transformo observa!
Després de tant d’orgull i tan superba
inacció, així i tot tan puixant,
eix espai refulgent mon ser abraça,
dalt la casa dels morts mon ombra passa
i al seu exsangüe tranc em va avesant.

Mon dins, tot nu als brandons del solstici,
alço vers tu, oh jutjament propici
d’aquesta llum, arma sens pietat!
Jo et torno pur a ta morada vera:
contempla’t bé!... La llum que es reverbera
implica un trist i entenebrit costat.

Oh, per mi sol, per al meu cor que crema,
per a mi sol, a les fonts del poema,
dintre del buit i l’escaïment pur,
l’eco jo esper de ma grandesa interna,
trista, amargant i sonora cisterna,
sonant dins meu la buidor del futur!

Dintre el fullam, golf menjador de reixes,
ànima al fons de mi!, és que tu coneixes
amb mos ulls clucs, secrets encegaments,
quin cos em du a la fi peresosa,
quin front l’atreu a aquesta terra ossosa?
Un espurnall pensa allí en mos absents.

Com clos sagrat, ple d’un foc incorpori,
fragment terral de la claror ofertori,
eix lloc em plau, dominat per brandons,
composat d’or, de pedra i branques fosques,
on tant de marbre trem entre ombres tosques.
El mar fidel hi dorm dalt dels pedrons!

Esplèndid ca, l’idòlatra percaça!
Quan, somrient pastor de lenta passa,
hi vinc a pasturar misteriosos bens,
el blanc ramat de mes tombes quietes,
allunya’n els coloms d’ales discretes,
els somnis vans, els àngels impudents!

Ací vingut, l’avenir és peresa.
L’insecte actiu grata dins l’aridesa;
és cendra tot, pols que en l’aire es desfà
per devenir qualque severa essència...
El viure és vast, embriagat d’absència,
és dolça l’amargor, l’esperit clar.

Els morts colgats amen aquest imperi
de tebior que asseca llur misteri.
Migdia, als cims, estàtic i quiet,
s’observa ufà, cofoi del seu sistema...
Testa ideal, perfecta diadema,
jo sóc en tu el mudament secret.

Altre no tens per frenar tes temences!
Els meus rosecs, dubtes i defallences
la tara són del teu gran diamant...
Però en llur nit tan feixuga de marbres
un poble espars a les arrels dels arbres
el teu partit ja ha pres, vagarejant.

S’han diluït dintre una espessa absència,
el fang roig ha begut la blanca essència,
el do de viure ha passat a les flors!
On són dels morts les frases predilectes,
l’art personal, les ànimes selectes?
La larva ordeix on es formaven plors.

Els crits aguts de noies excitades,
els ulls, les dents, les parpelles mullades,
el si gentil que joguineja amb foc,
la sang brillant als llavis que es rendeixen,
els dons suprems, els dits que els protegeixen,
tot resta soterrat i penetra en el joc!

Un somni esperes tu, ànima ardida,
ja deslliurat dels colors de mentida
que als ulls carnals donen l’onada i l’or?
Viuràs cantant quan seràs vaporosa?
Apa! Tot fuig! Ma presència és porosa,
la santa impaciència també mor!

Magra immortalitat negra i daurada,
sòrdid consol, de llorers coronada,
que de la mort fas un si maternal,
un tendre enginy o mentida bonica!
Qui no els coneix i no tem una mica
eix crani buit i aqueix riure eternal!

Pares profunds, testes inhabitades
que, sota el pes de tantes paletades,
la terra sou, nostre pas confonent,
el ver rosec, el verm irrefutable
vostre taüt ja troba inhabitable,
que ell viu de vida i no em deixa un moment!

Amor potser o ma pròpia quimera?
Sa dent secreta és de mi tan propera
que qualque nom li pot ésser adient!
Què hi fa! Ell veu, ell vol, somnia, toca!
Ma carn li plau, i fins quan hom s’ajoca
jo visc per ésser esclau d’aquest vivent!

Zenon! Cruel Zenon d’Elea! Alada
ta fletxa dintre meu em tens clavada,
vibrant quan vola i quan son vol s’abat!
Si em crea el so, ta fletxa malastruga
m’occeix! Ah, el sol!... Quina ombra de tortuga
per a l’ànima, Aquil·les lent i apressat!

No! No!... Dempeus! Dins l’era successiva!
Trenca, cor meu, eixa forma pensiva!
Beu, pit profund, la naixença del vent!
Una frescor, de la mar exhalada,
l’ànima em torna... Oh puixança salada!
Correm a l’ona amb ressorgir vivent!

Sí! Ampla mar de deliris dotada,
pell de pantera i clàmide ratada
per mil ídols del sol perforador,
hidra impudent, èbria de la carn blava,
de dent voraç que en pròpia cua es clava,
entre un tumult semblant a la sordor,

s’aixeca el vent!... Cal intentar de viure!
Mon llibre obert l’aire tanca amb toc lliure,
l’onada en pols dels rocs gosa sorgir!
Oh pàgines, voleu, voleu esbalaïdes!
Ones, bateu amb aigües enfollides
eix calm teulat, de veles gai festí!



Traducció de J. Carner-Ribalta
Paul VALÉRY, Poesies completes, Ed. Selecta, Barcelona, 1961.

¯



 
 
 

 ñ