BOBI
JONES
(Robert
Maynard Jones)
(Cardiff, 1929)
LA
LLENGUA GAL·LESA
A L'INFANT
ABANS DEL SEU PRIMER ANIVERSARI
ť
LA LLENGUA GAL·LESA
I
Seu és el ciment que ens torna a unir com
a poble.
Seus són els
fonaments i sota ella els recs de la nostra sang
llisquen fins al subterrani misteri. S’han alçat
les roques,
habitatge per a nosaltres:
el passat que ens pertany
és una porta per al nostre estimat present.
Entrem-hi
i apropiem-nos del que
ella posseeix. Seu és el fort
ciment: arrisquem-nos a viure-hi dins
malgrat tots els oratges
tempestuosos... Només hem de pagar el lloguer.
Cal pagar el lloguer. Però, pagar? Déu
meu!
Per un llit que no ha
vist mai un altre semblant sota cap mar,
per una música, bancs als costats, cançons
de tots els sabors,
per un pa calent del
forn de Nostre Senyor!
Pagueu! Folls! Encara que visquéssem totes
les vides del món,
mai no podríem pagar ni una centena part
de la pena d’arraconar-la en l’oblit.
II
Quines columnes tan delicadment tornejades alena!
Com s’enlairen de majestuoses
des de llurs fonaments!
Una gentada, però, s’hi allunya corrents,
mans xisclant,
cadència grollera
a les oïdes i nauseabunda als paladars.
Alguns tracten de portar-la com talps sobre els
muscles temorosos,
que caiga a cada segon.
Ningú no pot
defugir-la, però. És com la vida
que ens envolta. Inútil
que els serfs
cerquen una altra llar: és el món
sencer
i el seu dolor és
el dolor de tots; el seu afebliment el de tots.
És el temple on s’apleguen les generacions:
on
els precs i les lloances
que guareixen cremen encens.
Oh! llengua que vas reposar entre les dents de
segles tempestuosos com un miracle
sobre els pendents de les enrunades muntanyes,
deixa’ns franquejar les teues portes.
Traducció de Carme Manuel
i Josep V. Garcia
Poesia gal·lesa actual,
Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1992.
ť

A L’INFANT ABANS DEL SEU PRIMER ANIVERSARI
Jo sabia molt bé que jo era burlesc,
que el meu cervell, cor i nas eren burlescos;
però innocentment acceptava els gossos,
les cases, quasi totes, els arbres,
i creia que el menjar i la beguda tenien unes
normes
molt subtils, ningú no podia esclatar
així
en un embogit atac de rialles. És veritat
que ara i adés quelcom respectable ens
fa riure;
però ja dolent o malalt, fill meu, tu
sempre
xerroteges a tots i a tot. Tot el sant dia
et cargoles de les riallles, et retorces lliure
fins que se’t trenquen les costelles. El món
és contínuament
una broma innocent i la redona terra
una pilota per a jugar. Un escambell és
una muntanya que s’escala per acaronar les barbes
del sol, i et tombes allà dalt
bellugant les cames damunt la casa
o en qualsevol indret segur i discret.
La taula és una talaia; un vertader
acròbat sap apreciar tal punt,
perquè sembla tot un circ de nord a sud.
El vent un pallasso; els núvols grisos
elefants. Però, qui cerca una xarxa
de seguretat? Les rialles de l’infant no es poden
atrapar.
Saltironegen d’orella a orella. El deler
per riure és molt, terriblement perillós.
De vegades em fa por entrar a casa
per les rialles tremoloses, més quan
hi veig que una cosa així s’alça
sobre dos peus,
que provenen del meu fill. Desil·lusiona
un home,
és clar, posar conclusió al seu
amor
propi. Déu ha creat en una sola persona
un món de rialles i les ha unides totes:
un grapat d’hilaritat i gatzara dins seu.
.
Traducció de Carme Manuel
i Josep V. Garcia
Poesia gal·lesa actual,
Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1992.
ť

|