L’ESTAT POEMÀTIC

            (Every good poem is a kind of Utopia)
                                   W. H. AUDEN

A l’estat poemàtic,
s’ha esvaït qualsevol opressió
per la rebel·lió de l’art,
una és la del mecenatge
lliurat pel dictador de l’ofici
al proletariat consonàntic
i a l’aristocràcia vocàlica.

A l’estat poemàtic,
les síl·labes viuen confortables
dins les llars de les paraules,
i l’estret veïnat es fa cada vegada
més amical
als fàcils carrers de la sintaxi.

A l’estat poemàtic,
qualsevol govern és perfecte,
atorgat, com és,
pel poder de la gramàtica
als habitants del poema.
 

ECCE HOMO

 
Els científics actuals proclamen la unitat orgànica de l’home
en tota la seua intricada i mesurable química.
Ell ha deixat de posseir la dualitat d’allò humà i diví
de la mateixa manera que el corrupte fang i l’etern alé són un.

Per això es debat que l’antiga moralitat ha romàs obsoleta
com el bé i el mal són un tot sòlid i irrompible,
que no hi ha diferència entre la pietat i la diableria,
entre el que prega de debò i el golut amb el seu estupor somort.

«Tanmateix jo sóc el cos, la carn, la passió desenfrenada,
l’opressor cobdiciós, l’hereu de la terra i els cucs.»

«I sóc l’ànima, el nucli, el cercador ansiós
de la llum eterna que guspireja en la puresa de dalt.»

Contempleu l’home, l’inexplicable, alhora unicitat i dualitat,
conqueridor de la creació, fràgil mortal.