LOIENT
A lhospital, ell era loient.
Dempeus, un arbre, matí i vesprada, per
damunt moltes queixes
la segona i la tercera i la quarta volta,
la seua compassió, com el riu de Déu,
omplint el lloc.
Un home corrent era en Pere, després de
tot,
una cigarreta entre els dits, un malestar en
els budells,
un renec ocasional brotant ferotge
als petits jardins de les estranyes frases.
La casa a Nefyn, no saventurava més enllà
dun tòpic.
Amb la bicicleta cada matí anava al seu
taller de fuster,
un dia ve, un dia va, ignorant el món.
Alçava el barret, per trobar-se segur,
a les senyores del poble,
i somreia en deferència als bons costums.
Però no sarriscava a conéixer
ningú.
De dia, manejava la fusta
com si fos més viva que els homes,
i al final de la jornada, sempre curós
dacabar el treball, es posava el barret al cap,
empenyia la baluerna de la bicicleta al carrer
ple de gent,
i es dirigia a casa en lobscuritat de la seua
pròpia ànima.
Un talp era en Pere. La llum il·luminà
el seu món, però.
No havia nascut per contar rondalles gracioses
als nens,
en defensà bé els comités
locals i va dirigir un himne.
I quan va aplegar al pati de la mort, a letern
silenci
blanc que és la vida durant un temps en
un hospital,
sadonà que el seu treball era escoltar.
La llum il·luminà el seu món.
Anà de llit en llit, més tristament
callat que mai,
la llosca de la cigarreta encenser doració
i guardà dins la bossa tots els dolors
daquell infern
i el dolor que presagia la mort a aquells que
ja ho saben,
i la fatiga de jaure tant de temps.
Quan la nit queia,
tornava al seu jaç, oïdes obertes,
comunicació entre ell i el món.
Era loient que portava les nostres càrregues
una a una fins a un femer en algun indret,
com la mar porta la càrrega fins loblit.
