Robert Gerallt Jones
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia gal·lesa
ROBERT GERALLT JONES
(Llyn, 1934)

L’OIENT
A DEREK WALCOTT, DESPRÉS DE LLEGIR ELS SEUS POEMES EN HIVERN

¯
































 
 

 
L’OIENT



A l’hospital, ell era l’oient.
Dempeus, un arbre, matí i vesprada, per damunt moltes queixes
la segona i la tercera i la quarta volta,
la seua compassió, com el riu de Déu, omplint el lloc.

Un home corrent era en Pere, després de tot,
una cigarreta entre els dits, un malestar en els budells,
un renec ocasional brotant ferotge
als petits jardins de les estranyes frases.

La casa a Nefyn, no s’aventurava més enllà d’un tòpic.
Amb la bicicleta cada matí anava al seu taller de fuster,
un dia ve, un dia va, ignorant el món.
Alçava el barret, per trobar-se segur, a les senyores del poble,
i somreia en deferència als bons costums.
Però no s’arriscava a conéixer ningú.

De dia, manejava la fusta
com si fos més viva que els homes,
i al final de la jornada, sempre curós
d’acabar el treball, es posava el barret al cap,
empenyia la baluerna de la bicicleta al carrer ple de gent,
i es dirigia a casa en l’obscuritat de la seua pròpia ànima.

Un talp era en Pere. La llum il·luminà el seu món, però.
No havia nascut per contar rondalles gracioses als nens,
en defensà bé els comités locals i va dirigir un himne.
I quan va aplegar al pati de la mort, a l’etern silenci
blanc que és la vida durant un temps en un hospital,
s’adonà que el seu treball era escoltar. La llum il·luminà el seu món.

Anà de llit en llit, més tristament callat que mai,
la llosca de la cigarreta encenser d’oració
i guardà dins la bossa tots els dolors d’aquell infern
i el dolor que presagia la mort a aquells que ja ho saben,
i la fatiga de jaure tant de temps.

                                                                             Quan la nit queia,
tornava al seu jaç, oïdes obertes,
comunicació entre ell i el món.

Era l’oient que portava les nostres càrregues
una a una fins a un femer en algun indret,
com la mar porta la càrrega fins l’oblit.

 

Traducció de Carme Manuel i Josep V. Garcia
Poesia gal·lesa actual, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1992.

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

A DEREK WALCOTT, DESPRÉS DE LLEGIR
ELS SEUS POEMES EN HIVERN
 
El neguit,
delerós de sol
aquesta nit em persegueix.

Els mots s’ennegreixen al foc
de cada full blanc.

Cuixes salmodioses,
estretes, unides finament,
mans toves, mans grans.
Les palmeres
es dobleguen obedients.

Homes vells com simis
cavalquen en els somnis
damunt d’ases desperts
vers la mar.

Arena fosca, cabanes ensorrades,
fulles simètriques de mango,
fulles de plataner, fulles esfilagarsades,
fulles enormes que pengen alteroses.

Olor a taronja, profunda sentor a podrit,
fortor de peix, teixeix una fina xarxa
esbullada contra el sol.

Com un riu del sud,
corre càlid i indomable,
precipitant-se a través de la gran foscúria
per ofegar-la.

.

Traducció de Carme Manuel i Josep V. Garcia
Poesia gal·lesa actual, Ed. Alfons el Magnànim (IVEI), València, 1992.

¯