La natura immensa a l’entorn necessita la nostra mort
i l’exigeixen les purpúries boques de les flors.
Si un altre cop ve la primavera, un altre cop ens deixarà,
i al capdavall ja ni d’ombres ombres som.

L’esplendent llum del sol espera la nostra mort.
Encara veurem el triomf d’un ocàs semblant
i després fugirem dels vespres d’abril,
anant cap als regnes obscurs, més enllà.

Només queden darrere nostre si de cas els versos,
deu versos nostres resten tan sols, com els coloms
que escampen els nàufrags a l’atzar
i quan porten el missatge ja no és temps.
 

La xicalla que juga en el crepuscle de primavera
—cridadissa llunyana—,
l’airet que xiuxiueja paraules amb els llavis
de les roses i que és ací encara,

les finestres obertes que respiren l’hora,
la meua cambra buida,
un tren que ha d’arribar d’una terra incògnita,
els meus somnis perduts,

el toc de les campanes que s’apaga, i el vespre que cau
seguit seguit sobre la ciutat,
sobre l’esguard dels homes, sobre l’espill del cel,
i sobre ma vida sencera ara...
 

Els funcionaris es consumeixen i s’esgoten,
com les piles, de dos en dos a les oficines.
(Electricistes han de ser l’Estat
i la Mort que els renoven.)

Seuen en cadires, esborrallen
innocents papers en blanc, sense motiu.
«Amb aquesta carta
tenim l’honor», asseguren.

I només l’honor els queda,
quan pugen carrers amunt, el vespre
a les vuit, com si els haguéssem donat corda.

Compren castanyes, pensen en les lleis,
pensen en les divises, arronsant
les espatles els dissortats funcionaris.
 

Micalet, se l’endugueren de soldat.
Marxà orgullós i de grat
amb el Maris i el Panaiotis.
Ni el «sobre el hombro» va poder aprendre.
Només feia que ploriquejar: «Señor Cabo,
deixa’m tornar al meu poble!»

L’any següent, a l’hospital,
contemplava el cel sense badar boca.
Tenia clavat en un punt llunyà
el seu esguard mans i nostàlgic,
com si, pregant, digués:
«Deixeu-me anar a ma casa!»

I Micalet va morir soldat.
L’acompanyaren alguns d’infanteria,
amb ells el Maris i el Panaiotis.
Damunt seu es va tancar la fossa,
però li’n deixaren fora un peu:
Era una mica llarg, el pobret.
 

Hi ha moments que en pensaments
Fan fàstic les cornelles que es barallen
sobre les teules i els negres murs,
fàstic les dones que es lliuren a l’amor
com si pelassen cebes.

Fàstic els carrers bruts i insignificants
amb llurs il·lustres grans noms,
l’olivereda, el mar a l’entorn, i fins i tot
el sol, fàstic entre fàstics.

Fàstic el policia que embolica,
per pesar-la, una ració «escassa»,
fàstic els jacints en el balcó
i el mestre amb el diari.

Base i guarnició, tropa de Préveza.
Diumenge escoltarem la banda.
He obert una llibreta d’estalvis,
primer dipòsit, dracmes trenta.

Camines lentament pel moll, et dius
«Existesc?», i després: «No existeixes!»
Arriba el vaixell. La bandera és hissada.
Potser vinga a bord el senyor Prefecte.

Si almenys, entre tota aquesta
gent, algú morís d’avorriment...
Trists i silenciosos, amb greu port,
ens distrauríem tots a les exèquies.