La llengua me la donaren grega;
la casa pobra a les platges d’Homer.
          Únic quefer la meua llengua a les platges d’Homer.
Allí sards i perques
          verbs batuts pel vent
corrents verds entre el blau
          tot allò que vaig veure encendre’s a les meues entranyes
esponges, meduses
          amb els primers mots de les Sirenes
petxines rosades amb els primers negres calfreds.
         Únic quefer la meua llengua amb els primers negres calfreds.
Allí magranes, codonys
          déus bruns, oncles i cosins
abocant l’oli a les gerres enormes;
          i hàlits dels torrents que perfumaven
vímet i llentiscle
          espart i gingebre
amb els primers piu-pius dels pinsans,
          dolces psalmòdies amb els primeríssims Glòria a Tu.
Únic quefer la meua llengua, amb els primeríssims Glòria a Tu!
          Allí llorers i rams
encenser i encensada
          beneint els combats i els arcabussos.
Al terra parat amb l’estovalla de les vinyes
          ferums de rostit, trencs d’ous
i Crist és Ressuscitat
          amb els primers trets dels grecs.
Amors secrets amb els primers mots de l’Himne.
          Únic quefer la meua llengua, amb els primers mots de l’Himne!

          Vingueren
vestits d’«amics»
          incomptables vegades els enemics meus
aixafant la terra tan antiga.
          I mai no es lligà la terra al seu taló.
Portaren
          el Savi, el Fundador i el Geòmetra.
Bíblies de lletres i de xifres
          tota la Submissió i Força
dominant la llum tan antiga.
          I mai no es lligà la llum al seu empar.
Ni una abella tan sols no errà per a començar el joc daurat
          ni un zèfir tan sols per a inflar els llençols blancs.
Erigiren i fundaren
          als cims, a les valls, als ports
torres poderoses i vil·les
          llenys i altres vaixells,
les lleis que decreten el que està bé i el que s’escau
          ajustant-se a la mida tan antiga.
I mai no es lligà la mida al seu pensament.
          Ni tan sols una petja de déu no deixà senyal a la seua ànima;
ni tan sols un esguard de nereida no féu per llevar-los la parla.
          Arribaren
vestits d’«amics»
          incomptables vegades els enemics meus
oferint els regals tan antics.
          I els seus regals altres no eren
sinó ferro i foc tan sols.
          Als dits que oberts s’esperaven
només armes i ferro i foc.
          Només armes i ferro i foc.

          A la cara se’m burlaren els joves alexandrins:
heus ací, digueren, l’ingenu periegeta del segle!
          L’insensible
que quan tots nosaltres ens planyem ell es gauba
          i per contra quan tots ens gaubem
ell sense motiu arrufa el nas.
          Passa davant dels nostres crits indiferent
i l’invisible per a nosaltres
          amb l’orella a la pedra
greu i sol atén.
          El que no té cap d’amic
ni company,
          que confia tan sols en el seu cos
i recerca el gran misteri a les fulles punxoses del sol,
          aquest és,
el rebutjat pels mercats del segle!
          Com que no té ment
i d’estranyes llàgrimes no en trau profit
          i al matoll on crema la nostra angoixa
solament es digna pixar.
          L’anticrist i impietós diabler del segle!
Que quan tots nosaltres ens endolem
          ell vesteix de sol.
I quan tots riem sarcàstics
          vesteix d’idea.
I quan anunciem pau
          cenyeix espasa.
A la cara els joves alexandrins se’m burlaven!

 

          Infàmies em tacaren les mans, com obrir-les?
Sentinelles m’ompliren els ulls, on mirar?
          Fills dels homes, què dir?
Esgarrifances rep la terra i més esgarrifances l’ànima!
          Au primera joventut meua i llavi indòmit
que al codolet ensenyares de la tempesta
          i enmig les borrasques, al tro replicares
Au, primera joventut meua!
          Tanta terra a les arrels em llançares, que la meua pensa verdejà!
Tanta llum a la sang, que el meu amor prengué
          el poder i la idea del cel.
Pur sóc de cap a peus
          i a les mans de la Mort un estri inútil
i a les urpes dels grollers, un mal botí.
          Fills dels homes, què témer?
Prengueu-me les entranyes, vaig cantar!
          Prengueu-me la mar amb les blanques tramuntanes
l’ampla finestra plena de llimeres,
          les moltes refilades, i una xicota, aquella
que només en tocar-la, la seua alegria m’era prou
          prengueu-m’ho, vaig cantar!
Prengueu-me els somnis, com els llegiríeu?
          Prengueu-me la pensa, on la diríeu?
Pur sóc de cap a peus
          Amb la boca besant vaig fruir el cos verge
Amb la boca bufant vaig colorar la pell del mar.
          De totes les meues idees en vaig fer illes.
A la meua consciència vaig regalimar llima.