Balázs Déri
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia hongaresa
BALÁZS DÉRI
(Orgovány, 1954)

EL VELL PLÀTAN DE COLERA
LA DROVA
A LA MORT D’ALCIBÍADES
A LES ROSELLES DE DELFOS
PARÀBOLA
TRIA DE DESTÍ














 
 

EL VELL PLÀTAN DE COLERA

  

 A Montserrat Bayà


Ja és un ritu, això, Montserrat: cap al migdia
sortim de la cala pel camí de flaire d’anís, amb el cabàs
trenat. Arribats als tres pins, ens ve a l’encontre
un tren que tot seguit desapareix dins del túnel.
A l’altra banda del turó pelat, l’estació
de la frontera francesa. Havent passat pel banc, per l’Ajuntament
i la botiga, seiem sota el plàtan de la plaça.
A la taula de sempre, adés avorrida, adés més amable,
ens saluda la cambrera, abans en la lengua del Imperio,
en català d’ençà uns deu o dotze anys. Quan ens porta el cafè,
Sant Miquel, allà enfront, toca les dotze,
i, a les branques, les cigales afinen, a penes
desembriagades de la serena. Fa uns anys
bevíem cocacola, ara cervesa amb llimonada
–i continuarem així. Va bé amb quatre
ametlletes, avellanes o pistatxos.

Al cap de gairebé vint anys ens uneixen tantes coses:
el «precís i fluid» català, el primer encontre
a Budapest (el Roger era encara un nen neguitós),
després la Sagrera, la rutina dels dies
de cada dia a Barcelona, el cafè del matí, la compra
als carnissers riallers, la pel·lícula dels vespres,
el pobre Claudi i la Lluneta, el destí
paral·lel, els estudis tardans. Ens ha fet madurar tant de turment
i tanta solitud! Ens estimem més parlar de la feina,
de lletraferits, de literatura. I de l’estiu calorós
que ens barallàvem amb Pázmány al carrer Lónyay.
De la família. De l’Adelaida i del vell Ignasi.
Dels amics: ¿què fa en Kálmán, i l’Anni, i la Katinka,
la Ildikó, el Latza? (I el Roger: quin home tan ben plantat que s’ha fet,
i seriós, aquell nen neguitós!)

Vint anys! Després trenta, i vés a saber, quaranta,
i fins i tot cinquanta. Cada vegada n’hi haurà menys, i arribarà un moment
que ja no n’hi haurà cap, de pregunta nova, ni de nova resposta,
només les antigues, i molt de silenci. Només diràs:
«Ha estat bonic», i jo: «Ha valgut la pena». Mira,
Montserrat, com ens encongim!
Un dia ja no ens caldrà ni cafè, ni ametlles,
avellanes o pistatxos, ni cervesa amb llimonada.
Seurem entre les branques i ens bastarà
una mica de serena de bon matí. Després, al migdia,
ens hi posarem, i més enllà de la pena i més enllà de la felicitat
direm la mateixa melodia, sempre les mateixes
poques melodies, amb una bellesa objectivada,
o més aviat immaterial, condensant-les
en escales nítides, penetrants.

 

Traducció del IX Seminari de Traducció Poètica
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002




 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

LA DROVA

 
                             A Eduard Verger, a manera d’epitafi
 
Sota aquest cel pesant i xafogós
l’abatut romaní i el pi panteixen
aromes i resina. Com plugim
la llum es filtra al tendal. Per les cases

entrelligades del lloc brunz el dens
matí. La flaire dels tions es mescla
amb oli. La paella es cou. Els peus
i les rimes no aguanten el migdia.

Un concert regalima de la ràdio:
Alban Berg. A la gàbia el perico
sorprenentment callat es gronxa, es mira

a l’espillet. («Coneix-te a tu mateix.»)
S’adorm. ¿Pensa en el bosc, o en l’ocellaire?
«Es ist genug. So nimm Herr meinen Geist!».
 


Traducciódel IX Seminari de Traducció Poètica
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002




 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

A LA MORT D’ALCIBÍADES

 
Alcibíades d’Atenes, fill de Cleinias,
el més bell entre tots els hel·lens,
¿què se n’ha fet, del favor del poble i dels ben nascuts,
què de la companyia que convé als homes de bé:
mariners, cavallers i hoplites?
¿Què se n’ha fet dels amants, palestres i banys,
de les disbauxes –al costat de dramaturgs i de filòsofs?
La corona de violetes lliscà del teu cap,
i dels amors el lligam que s’afluixa es desféu.
¿Però s’han entès mai els jocs de la natura inclinada a dues bandes
–els dels ulls blau i gris verdós–,
el suggeriment de la bellesa bescanviada,
la transfiguració de la grandesa lleugera, Atenes,
Esparta, tracis disipats i els perses, l’entenen?
Mira des de les costes frígies cap a l’Àtica:
¿tens una llar, tens un traïdor
que no sigui la ciutat de l’olivera que t’ha llançat,
t’ha plorat i de nou t’ha expulsat de les seves estàtues?
¿Vols uns altres quaranta anys
sense festa del trull, sense corona
d’heures i violetes, i sense nítids
conceptes a les albes precises?
Tantes vegades has vençut l’element humit,
ara entra ardidament també al foc
amb la forma impecable que és idèntica a l’ànima!
Guarda Atenes en tu mateix, la teva llar 
i el teu traïdor! La resta tant se val: el nostre cap
–encara que sigui el més bell–, d’una manera o d’una altra
acabarà a les mans dels bàrbars,
i ens cobrirà el tors
un vel femení.
 

Traducció del IX Seminari de Traducció Poètica
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002




 
 
 
 
 
 
 


 
 

A LES ROSELLES DE DELFOS

  

A Zsófi Richter

 
«Vi, cervesa o aiguardent» –preguntàvem d’infants,
prement entre l’índex i el polze la poncella verda
de la rosella, mostrant-ne només la punta als companys
de joc. Si era grossa, amagant que estava
gairebé oberta, si era prima, insinuant
que ja es badava. Després, quan ens havien respost, la des-
lliuràvem del vel. Eren vermells els pètals
arrugats, lliures de l’estretor; de color de rosa
groguenc, la flor escarransida, i la neulida,
blanca diàfana. «Vi, cervesa o aiguardent» –preguntàvem,
sense conèixer el gust de l’alcohol, ni de l’amor.
«Vi, cervesa o aiguardent» –vaig preguntar també a la nena
veïna, la primera dona, mentre des del corral anàvem
a raure darrere el cobert, fent camí cap a
l’impenetrable. I potser perquè no havia endevinat
el color de la sang o de la llet, ella va ser la primera
a mostrar-se. Si era penyora o era càstig,
no ho sé, però recordant el turonet i el flabiol,
el toc de la consolva i, després, la vergonya de ser descoberts
encara avui em poso a suar.

¿A qui he de preguntar, i qui ho endevinarà,
i qui voldrà compartir amb nosaltres de la coneixença
el plaer i el turment, i qui és el coneixent,
i qui el conegut, el sagrament, el sacrifici,
i qui farà el còmput de les gotes de la nostra innocència
quan cauran sobre les roselles porpra de Delfos?

 

Traducció del IX Seminari de Traducció Poètica
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002




 
 
 
 
 
 
 


 
 

PARÀBOLA

 
Pels carrers del Caire els semàfors
parpellegen amb regularitat. No hi ha groc,
només verd i vermell. Si és que ho recordo bé.
Aquest petit detall, realment,
no té gens d’importància,
perquè ningú no en fa cas, dels llums.
Els cotxes circulen per quatre carrils
o més, i no cal aturar-se al vermell.
És evident que tampoc no té sentit
el pas zebra i, si hi està pintat,
hi alternen ratlles negres amb negres.
D’entrada titubeges molta estona als
hipotètics passos de vianants, després
et fas a la idea que t’hi pots llançar des d’on 
vulguis, si ets prou valent. Des de la vorera
calibres les distàncies, et gronxes
i et fas teu el ritme dels vehicles,
esperes fins que no es vegi cap autobús
apropar-se, és l’únic que no es pot esquivar,
després fas un senyal amb la mà perquè
si malgrat tot, t’atropellés un cotxe,
aterressis amb gràcia damunt el capó.
Ara recules, ara zigzagues, 
però d’alguna manera aconsegueixes travessar,
arrossegat, cap aquí, cap allà, lluny de la recta.
I si has sortit amb verd, és possible
que arribis amb verd. O amb vermell, ves a saber. Mentre,
però, tot és mortalment important: els semàfors,
les direccions, la valentia. I l’altre costat
més que cap altra cosa.
 

Traducció del IX Seminari de Traducció Poètica
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002




 
 
 
 
 
 
 
 
 
 



 
 

TRIA DE DESTÍ
 
T’entretens mirant com
l’aigua que surt giragonsant del got
tombat per mà insegura
avança per les valls del relleu
invisible. Potser li intercepta
el camí una taca de greix,
un tros de pela separada del pastís
del matí, el plat, la tassa del cafè.
Mentre els rodeja, el corrent
se n’alenteix, com si estigués buscant,
després troba el llit, i agafa empenta.
N’hi ha branc que es deté al cantell
de la taula, acumulant-s’hi
com bassal tremolós, esperant
el tovalló inapel.lable, o una
banda de llum que hi caigui de pas
i el dispersi per l’aire
tebi, rar.
Però n’hi ha que s’ar-
risca a provar la follia
i el plaer
del desconegut.

Si pots, tria l’estimbada!
 


Traducció del IX Seminari de Traducció Poètica
Farrera de Pallars, 7-10 de novembre de 2002

