UNA BRETXA EN EL TEMPS

Gairebé t’he oblidat
Tot i que em sembla que avui és el teu aniversari.
El pressentiment em crida a la vida
Perquè enllà de les cèl·lules que es multipliquen
Existeixes en cada mot perquè ets realment en cada
Mot...

El moviment del cos et conserva
En la meua memòria
Mentre el plec ha ocultat el somriure
I la impulsivitat de l’home insulta el cel;
Com el fet que tu, mon pare
(tu, que has fugit dels meus somnis)
mort, amb els ossos lluents a la tomba,
has reposat en mi sense cap signe
com el gra ocult en la terra;
ocult; el teu cant adormit en la fondària dels meus versos...

Ara t’alces, camines i demanes de menjar;
Demanes la teua part, un tros de mi?!
L’oblit desbaratat
Que m’ha recreat amb el meu nou aspecte
(una bretxa en el temps)
que extrau del teu esperit el meu destí

Idiota, si em pertanys, respon!
Encenc potser l’espurna de la meua parla i si és possible,
Quant de temps pot cremar?

I respons: —perquè tanmateix has respost— canta encara
Canta i expira per la finestra la boira del teu ésser;
Per la finestra i banyat amb el sol en un migdia tòrrid.
 

(10 de setembre; divendres al migdia).

 

 
Ho sé, però tu vius en la realitat
I és així com s’explica
Que tenim la mateixa estatura
Però el patiment ha fet niu al teu cos

Ets temptada pels meus pecats
Que giren en l’espill dels meus ulls
Assaborint els epítets
Però en la teua boca jo no veig els meus versos

Hi haurà besades que saben a mar
En el moment que te m’atanses al capvespre
Però jo visc d’això La resta són paraules, paraules, paraules...
La sospita hamletiana, l’interés de Laertes.
 

MOTS ESQUINÇATS

 
Si no hi ha res que em salve sinó els mots,
Si els mots tampoc, si tu mateixa,
Si m’alces per damunt del teu rostre,
Si no hi ha més que el terbolí matinal al davall de nosaltres mateixos,
Si la teua abraçada em fon amb tu,
Si en la noble ingenuïtat,
Si no sóc, qui he estat, si sóc, qui ets tu,
Si tornes a les meues migdiades,
Si dins la teua xarxa hi ha grapats de raïm,
Si mig pa,
Si per a fer un intercanvi no tinc res a oferir-te,
Si no hi ha més que la poesia, si no hi ha més que la meua còpia de mots,
Si els mots són esquinçats,
Si els mots mots,
Si el cec,
Si si.

 

 
Michel atupa el piano
El saxo de Gabor té ranera
El tambor de Rafael s’ha enrabiat
Maria gemega al micròfon.

Al·leluia, gruny el cor
Avui fan tots una pinta d’àngel
El contrabaix ronca, fa un tomb
L’absenta s’acaba, algú vomita

Al seu racó: espera el seu torn
El diable se l’endú.
Llampecs, l’Apocalipsi ens mostra
Alternativament la imatge del paradís i de l’infern.

Al carrer de la nostra sensibilitat aquest cau de jazz
On una noia ateny la barana de l’escala
L’espina dorsal oneja al ritme de la música
I la trompeta entona la resurrecció.

 
Impotents ens remenem en la llum de l’estiu
L’un al costat de l’altre,
Tancats en la nostra pròpia sort
En la nit bullent, com els peixos que s’agiten
Llançats damunt les platges per un fantasma blanc.

Això no és un alliberament, els forrellats no són trencats per fora,
No hi ha ni pregària ni anatema en el silenci penós
Del qual el mes d’agost ens ha tallat
No hi ha més que el crit agut de les roses.

La nit ens enllaça, el sol gemega
Voldríem evadir-nos d’aquest lloc estrellat
Fins i tot enllaçats, pescador i peix.
La nostra queixa ofegada s’allarga fins a l’alba.

CANÇONETES SOBRE ELS CAMPS ELISIS

 
1. Trofeus

Uns cérvols, uns isards,
Cofois de llurs crineres
Decoren les parets
I beneeixen la mà del caçador,
          —acabada la caça
          dels paons—
la sang cofoia vessa a doll
en senyal de gratitud.
 

2. I

El meu anatema
És pregària,
el meu testimoniatge ardent
s’eleva i vola com un capell
el punt culminant d’una festa deformada
retorna i cau en la meua ànima
com un anatema
i jo comence a odiar-me
i el paisatge es dol en mi.
 

3.  L’Arc de Triomf

Els qui van sota les seues pedres
Han alçat tombes al damunt.
 

4.  Després de la festa

Les mans alçades significa joia
Tal com l’execució davant dels murs
Si hom mira des de lluny el cos s’assembla a un signe d’interrogació
Què és el que passa
Ací aquests dies de treball totalment avorrits?