Poemes d' Attila József
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d'arreu del món
Poesia hongaresa
ATTILA JÓZSEF
(Budapest, 1905 - Balatonszárszó, 1937)

NO ÉS QUE JO CRIDE
PUR DE COR
DORM DOLÇAMENT, TRANQUIL·LA
PER TU ESTIC ENUTJAT, NO CONTRA TU
ESTIU
TURBA
LA MEUA MARE
NIT SUBURBIAL
A LA VORA DE LA CIUTAT
ELEGIA
ODA
VORA EL DANUBI
JUDIT
FA MOLT DE MAL
ARS POETICA
RESSURT EN EL CORRENT
PER FI HE TROBAT LA MEUA PÀTRIA...

¯
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

NO ÉS QUE JO CRIDE

 

No és que jo cride, és que la terra brama,
Alerta, alerta, el dimoni ha enfollit,
Amaga’t en el fons net dels ullals,
Fon-te tot en el vidre,
Oculta’t al darrere dels fulgors dels diamants,
Sota les pedres entre els insectes,
Oh, amaga’t en el pa tot just eixit del forn,
Tu, pobret, pobret meu.
Filtra’t amb el fresc xàfec en la terra –
Debades el teu rostre en tu mateix enfonses,
Només podràs llavar-lo en altre rostre.
Esdevingues l’aresta esmolada d’un bri
I ja seràs més gran que l’eix del món.
      Oh, màquines, ocells, frondes, estrelles!
La nostra eixorca mare demana a crits parir.
Així que, amic, estimat amic meu,
Siga terrible, siga venturós,
No és que jo cride, és que la terra brama.



Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

PUR DE COR

 

No tinc pare, ni mare,
ni pàtria, ni déu,
ni bressol, ni sudari,
ni besada, ni amant.

Fa tres dies que no
menge, ni molt ni poc.
Els meus vint anys són força,
els meus vint anys vendré.

Si ningú no me’ls compra,
li’ls vendria al diable.
Pur de cor, robaré
i, si cal, mataré.

Seré pres i penjat,
colgat en santa terra;
creixerà herba mortífera
sobre el meu cor bellíssim.
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

DORM DOLÇAMENT, TRANQUIL·LA

 

Bella és la nit. Dorm dolçament, tranquil·la.
Els meus veïns es giten
També els empedradors han marxat amb pas lent.
Al lluny la pedra ressonava pura.
I el martell
I el carrer
I ara hi ha aquest silenci.
Ja fa temps que no et veia.

Els teus laboriosos braços són tan frescs
Com aquest riu gran de silenci.
Que no murmura i lentament s’allunya.
Tan lentament que els arbres a la vora s'adormen
I tot seguit els peixos
I també les estrelles.
I jo hi reste tot sol.

Estic cansat de tant de treballar
M'adormiré també.
Dorm dolçament, tranquil·la.
És potser que estàs trista
I per això estic trist també.

Silenci
Les flors ara perdonen.



Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

PER TU ESTIC ENUTJAT, NO CONTRA TU



Quan el sol s’alça
i la rosada es vincla des dels cabells d’aquells que mai no senten ira,
que mai la meua ira no et faça nosa, amada.

Sovint pense en les places extenses i fuents, on potser he de caure,
els talladors de pals amb els pals hi vindran en files atapeïdes,
i els sis milions de metal·lúrgics, vencedors, llançaran cap al cel el
                                                                         [martell de cor dringant.
Dessota la celest tempestat de les eines
puga també portar-hi jo els teus besos, amada.

Ni t'adones que em drece, quan parle del futur,
si vols, no vindré a tu sinó després de la victòria que la glòria entona
                                                                                          [de les urbs,
o quan uneixen els flequers llurs bones pales, amb què llancen el pa,
i amb el cap cot cobert de farina m’hi posen
i em duen lentament fins al teu llit.

Per tu estic jo enutjat, no contra tu,
mira, estreny-me la mà, que t’alça en alt en els meus somnis,
t’enfortesca la meua ira, i no et faça nosa, amada.
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

ESTIU


Plana daurada, calta en flor,
prat de fluida lleugeresa.
Sacsa una brisa amb platejada
calma el bedoll i el cel s’hi bressa.

Ve ací la vespa, ve, m’olora,
boneix, se’n va a la gavarrera.
La rosa enfurismada es vincla –
roig, però encara esvelt, l’estiu.

Suaus bombolles hi pul·lulen.
Sagnants maduixes en l’arena,
brogint trontolleja l’espiga.
S’ajup el temperi en les branques.

El meu tan breu estiu s’acaba.
Se m’enduu el vent, matoll errant –
crepita el cel i allà dalt brilla
amb llum blava, fugaç, l’hivern.
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 


 
 

TURBA


Treball! Pa!
Treball! Pa!
Ve la turba, la turba!
Com mosques espantades
s’envolen d’ella pedres.
Pedram enlaire espurna,
com el qui obri els ulls
colpejat per un ferro.
La turba,
bosc immens que s’avança,
si s’atura, té arrels de sang.
Plantes, palmells de terra fèrtil.
Cent mil muntanyes, el seu pa,
ni hi cabria com boira la beguda
i, amb tantes boires com cobreixen monts,
la turba no té pa.

Gitada està com la pasta del pa,
s’agita, s’infla,
la turba.
Espessa cèl·lula primària,
desplega les antenes inflades,
s’estira, es divideix com una ameba,
i retrau els seus altres tentacles.

Món, t’engoleix la turba!
Del seu nas foragita nuvolades,
les seues dents picades
són corbat carreró d’inquilinats.
Malda per prendre, estira el braç quant pot
vers granja, fàbrica, garbera,
jornada de set hores,
l’Óssa Major, les Plèiades,
el pou d’aigua abundant en la planura – –

Suats, encorbats pares meus,
dolces i flaques noies meues
la turba.
Tot al voltant, canons fumosos.
La palleta destorba el riu, –
però, mireu, ja el corrent l’arrossega!
i també s’enduu els bancs,
els autos, les gàbies,
els cascos, els cavalls,
les espases en alt – –

Oh!
Tota la resta és en va,
regatar, maleir, les paraules, el silenci!
Ella és
la construcció i el constructor,
el sostre dalt i baix els fonaments,
l’obrer de vila, el projectista – –
Visca els obrers, els camperols,
no els llastima l’astúcia burgesa,
trepitjada per un milió de peus, –
au! turba, avant! avant!
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 


 
 

LA MEUA MARE



Prengué amb les seues mans la tassa
un horabaixa de diumenge
tot somrient silenciosa
i va seure una estona a la penombra – –

Dugué a casa una cassoleta
del sopar de ses excel·lències,
i en acotxar-nos jo pensava
que ells es menjaven tota l’olla – –

Ma mare, menudeta; aviat morí,
perquè les bugaderes aviat moren,
els tremolen les cames de la càrrega
i el cap els fa molt mal de tant planxar – –

Per a muntanya, la de la bugada!
En lloc del joc sedant dels núvols,
el baf, i, per a un canvi d’aires,
la llavanera té les golfes – –

La veig, s’atura planxa en mà.
El capital trencà sa fràgil
estatura, més i més magra –
recordeu-vos-en, proletaris – –

De tant rentar se li encorbà l’esquena,
jo no ho sabia, que ella era tan jove,
somiava que duia un davantal ben net
i llavors el carter la saludava – –
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

 NIT SUBURBIAL



La llum alça la seua xarxa
lentament des del pati interior;
com el fossat al fons de l’aigua,
la nostra cuina ja està plena de penombra.

Silenci, – – gairebé es dreça, feixuc,
i s’arrossega, el raspall de fregar;
damunt d’ell, un trosset de barandat
medita si restar-hi o si desprendre’s.

I en draps greixosos al cel
es deté, sospira la nit;
s’asseu a la vora de la ciutat.
Enfila vacil·lant a través de la plaça;
encén un poc de lluna perquè hi creme.

Les fàbriques s’eleven
com runes,
però a dins
encara s’hi prepara una foscor més densa,
pedestal del silenci.

I a les finestres de les filatures
descendeix en un feix
el raig de lluna,
la llum suau de la lluna és el fil
en els solcs dels telers,
i fins al dematí, mentre cessa el treball,
les màquines teixeixen a disgust
els somnis sedosos de les teixidores.

I més ellà, com un cementeri amb arcades,
fàbriques de ferro, de ciment, de grampons.
Ressonants criptes familiars.
Aquestos tallers guarden el secret
d’una lúgubre resurrecció.
Un gat arrapinya la tanca
i el vigilant supersticiós
hi veu fantasmes, ràpids senyals de llum, –
les dinamos de lloms d’insecte
lluen fredament.

Xiulit de tren.

La humitat palpenteja en la penombra,
en el fullam de l’arbre derribat,
i fa més feixuga
la pols del camí.
Al camí, un policia, un obrer parlant sol.
Qualque company s’esmuny
amb unes octavilles.
Cap endavant ensuma com un gos,
endreça les orelles com un gat cap arrere;
cada fanal li és un tomb.

La boca de la taverna vomita una llum estantissa,
la finestra perboca un toll;
a dins, s’hi balanceja un llum ofegat,
només hi vetla un jornaler.
El taverner somnoleja, bleixant,
ell li mostra les dents a la paret,
la seua pena puja bullint per les escales,
plora. Aclama la revolució.

Com metall enfredat, rígides són
les cruixidores aigües.
Corre el vent com un gos errant,
la gran llengua penjant-li, tocant l’aigua,
i engoleix aigua.

Matalafs de palla, com rais,
naden silenciosos amb el corrent nocturn – –

El magatzem és una barcassa encallada,
la fundició és una xalana de ferro
i el buidador somia un nadó roig
en els motles metàl·lics.

Tot és humit, tot és feixuc.
El llapó dibuixa el mapa
dels països de la misèria.
I allà pels camps erms,
parracs en les esparracades brosses,
i paper. Com voldria arrossegar-se! S’estremeix
i no té força per a moure...

Imatge del teu vent humit, apegalós,
és l’onejar de llençols bruts,
oh nit!
Penges del cel, com esfilagarsada
percala d’una corda, i de la vida
la tristor, oh nit!
Nit dels pobres! Sigues el meu carbó,
fumeja ací al meu cor,
fon el ferro dins mi,
sòlida enclusa que no es trenca,
mall que llampega ressonant,
– una espasa brunzent per a la victòria,
oh nit!

És greu la nit, és feixuga la nit.
M’adormiré jo també, doncs, germans.
Que el patiment no ens pese en l’ànima.
Que els insectes no ens piquen el cos.
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

 A LA VORA DE LA CIUTAT



A la vora de la ciutat, on visc,
quan s’esfondra el crepuscle
vola la sutja amb blanes ales
com petits rats-penats,
i va sedimentant-s’hi com el guano
fort, gros.

Així s’incrusta en les ànimes nostres aquest temps.
I com espessos draps
de pesants pluges
renten la deformada coberta de llanda –
del nostre cor esborra vanament la tristor
allò que va petrificant-s’hi.

Ni que la sang ho rentàs – som així.
Gent nova, eixam d’una altra espècie.
Pronunciem el mot altrament, el cabell
se’ns adhereix al cap d’altra manera.
Ni déu ni la ment, sinó
el carbó, el ferro i el petroli,

la matèria real ens ha creat
tot llançant-nos bullents i violents
dins els motles d’aquesta
societat horrible,
perquè responguem de la humanitat
en l’etern sòl.

Després de clergues, soldats, burgesos,
així hem esdevingut per fi nosaltres
fidels escoltadors de les lleis;
per això és que en nosaltres el sentit
de tota obra humana brunz
com una viola.

Des que es va formar
el sistema solar,
bé que el passat és molt,
mai tanta gent no destruïa l’indestructible:
fam, armes, fanatisme i còlera
devastaren les nostres habitances.

Cap futur vencedor
no s’havia vist mai tan humiliat
com ens haveu humiliat vosaltres
sota les estrelles:
abaixàrem l’esguard cap a terra. El secret
guardat en la terra s’ha obert.

Mireu com ha esdevingut una fera
la màquina fidel!
Fràgils pobles cruixen
com el prim gel d’un toll,
quan salta, l’arrebossat de les ciutats
es desprén, i tombeja el cel.

¿Qui domarà –potser el terratinent?–
el gos salvatge del pastor?
Sa infància és la nostra. La màquina
es crià entre nosaltres.
És un animal mans. Hala, crideu-la!
Nosaltres en sabem el nom.

I ja veiem que aviat
tots caureu de genolls
resant-li, a qui tan sols
és possessió vostra.
Ella, però, només s’inclina a qui
li ha donat a menjar...

Heu-nos ací, desconfiats i units,
els fills de la matèria.
Alceu el nostre cor! Pertany
a qui l’alça.
Només pot posseir aqueixa força
qui és ple de nosaltres.

Amunt el cor, per damunt dels tallers!
Un cor tan gran i tan cobert de sutja,
només l’ha vist-sentit qui ha esguardat el sol
tot ofegant-se en el seu propi fum,
qui ha escoltat com bategaven
les fondes galeries de la terra!

Amunt, amunt!... A l’entorn d’aquesta terra dividida
la tanca plora, es mareja i trontolla
al buf del nostre alé,
tal com quan es desferma la tempesta.
Bufem-hi! Amunt el cor,
que hi fumege, allà dalt!

Fins quan s’aclaresca
la nostra meravellosa capacitat, l’ordre
amb què la ment concep
la infinitud finida,
les forces de producció per fora i els
instints per dins...

A la vora de la ciutat xiscla aquesta cançó.
El poeta, el parent,
mira, mira només, com cau, només com cau, la
tova, l’espessa sutja,
i va sedimentant-s’hi com el guano
fort, gros.

El poeta – la paraula grinyola en els seus llavis,
però ell (enginyer
de les meravelles del món donat),
preveu el futur conscient
i construeix dins d’ell mateix, tal com després
vosaltres fora, l’harmonia.



Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

 ELEGIA



Com el fum que vola pel trist paisatge,
plenament condensant-se davall el cel de plom,
hi sura la meua ànima
arran de terra.
Hi sura, però no aixeca el vol.

Ànima dura, suau fantasia
que segueixes les feixugues petjades de la realitat,
esguarda’t ací baix,
contempla el teu origen!
Ací on, sota el cel altres voltes tan líquid,
en la solitud de les eixutes mitjanceres,
el silenci apàtic de la misèria,
amenaçant i pidolant,
dilueix lentament la tristesa
condensada en el cor dels consirosos
i la mescla
amb la de milions.

Tot l’univers humà
és fabricat ací. Ací tot són runes.
La dura lleterola obri la seua ombrel·la
al pati abandonat d’una fàbarica.
Per esglaons grisencs
de petites finestres trencades
descendeixen els dies a la humida foscor.
Respon tu –
ets d’ací?
¿Ets d’ací, que no t’abandona mai
el greu desig
d’assemblar-te als altres miserables,
en qui s’ha encabit aquesta gran època
i en els rostres dels quals tots els trets s’hi deformen?

Ací reposes, ací, on la coixa tanca
serva i vigila, tot cridant,
aquest voraç
ordre moral.
T’hi reconeixes? Ací les ànimes
esperen, buides, un futur construït,
bell, ferm, així com els solars tot al voltant
ensomien abstrets i esquius
cases altes que teixeixen
un ràpid mormolar. Trossets de vidre
incrustats en el fang assecat miren
amb ulls opacs, fixos, els erms turmentats.
Es desprén de vegades de les dunes
una mica d’arena... i a voltes revola, brunzent,
alguna mosca blava, verda o negra,
atreta per les deixes humanes
i els parracs
des de més opulents paisatges.
A la seua manera para la taula també ací
la beneïda mare terra,
martiritzada per tal de traure’n més profit.
Herba groga floreix en una olla de ferro.

¿Saps tu
la despullada joia de quina consciència
t’hi atrau i t’hi arrossega perquè el paisatge et copse,
i quin ric sofriment
t’hi empeny?
Així torna a la seua mare el fill
rebutjat, maltractat en terra estranya.
De veritat
només ací pots tu riure o plorar.
Només ací pots posseir-te tu mateixa,
oh ànima! Açò és la meua pàtria.
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

 ODA
 

1

Assegut en un cingle reverberant estic.
Vola suau la brisa
del jove estiu, com la calfor
d’un dolç sopar.
Acostume el meu cor al silenci.
No és tan difícil –
allò que s’ha perdut es congrega entorn meu,
el meu cap ara es vincla, i em penja
la mà.

Contemple la crinera de muntanyes –
la flama del teu front
brilla en totes les fulles.
En el camí, ningú, ningú,
mire la teua falda
flamejar en el vent.
Sota els fràgils fullams
els teus cabells tremolen fugissers,
vibren, tous, un instant els teus pits i
– mentrestant corre el rierol Szinva –
veig rajar altra volta
als codolets blancs i redons,
les teues dents, el riure encisador.
 
 

2

Oh com t’estime, a tu
que has assolit de fer parlar alhora
la intrigant solitud que està teixint
la seua trama als fondos plecs del cor
i l’univers sencer.
Tu, com la cataracta fuig del propi soroll,
m’abandones i corres silenciosament,
mentre jo, enmig dels cims de ma vida,
prop de la llunyania, cante, xiscle,
tot topetant amb la terra i el cel,
que t’estime, dolça madrastra meua!
 
 

3

T’estime com un nen vol a sa mare,
com l’avenc en silenci s’estima la fondària,
t’estime com les sales volen llum,
com l’esperit el foc i els cossos el descans!
T’estime així com els mortals s’estimen
la vida, fins que es moren.

Els teus gestos, els teus somriures, els teus mots,
els acullc com acull la terra allò que cau.
Els meus instints, com àcids en metall,
t’han gravat en la meua ment,
i allí tu, bella, amada imatge,
omplis amb el teu ser tot l’essencial.

Els instants passen, sorollosos;
en l’oïda em romans, callada, tu.
Les estrelles es cremen i cauen;
tu, en canvi, t’aturares als meus ulls.
El teu sabor, com el silenci en una gruta,
dins de la meua boca suspés en la fredor,
i la mà teua sobre el got d’aigua,
amb les venes tan fines,
de tant en tant evoque.
 
 

4

Oh, quina matèria sóc jo
que la teua mirada em talla i em transforma?
Quina llum i quina ànima,
quin fenomen d’espant,
que pel mig de la boira del no-res puc recórrer
els paisatges sinuosos i fèrtils del teu cos?

I, com el verb en una ment oberta,
puc descendir jo als teus misteris!...

El teu rec arterial, com els rosers,
tremola incessantment.
Ell condueix l’etern corrent, per tal
que broten flors d’amor en el teu rostre
i la teua matriu faça un fruit beneït.
El sòl sensible del teu ventre
és brodat de menudes
arrels, de fils finíssims
que es nuguen i es desnuguen –
perquè les cèl·lules dels teus humors en reculguen l’eixam
i els bells arbusts dels teus pulmons frondosos
canten les seues pròpies glòries!
Benauradament passa la matèria eterna
a través del teu cos, pels túnels dels teus intestins,
i l’escòria rep una vida complida
en els pous ardorosos dels teus ronyons fervents!

S’aixequen ondulants turons en tu,
en tu titil·len constel·lacions,
llacs s’estremeixen, fàbriques treballen,
formiguegen munions d’éssers vivents,
l’insecte,
l’alga,
la bondat i la crueltat;
brilla un sol, s’ennuvola una aurora boreal –
en la teua substància es mou erràtica
la inconscient eternitat.
 
 

5

Com coàguls de sang,
cauen vers tu
aquestos mots.
Quequeja l’existència,
només la llei és un discurs diàfan.
Els meus laboriosos òrgans, que dia a dia
em donen nova vida, ja es preparen
a emmudir per a sempre.

Però tots clamaran fins llavors –
Escollida d’entre la multitud
de milers de milions d’éssers humans,
tu, única, bressol
suau, robusta tomba, tàlem viu,
acull-me en tu!...

(Que és alt el cel, a l’alba!
En els seus minerals lluen exèrcits.
El gran fulgor enlluerna els meus ulls.
Bé sé que estic perdut.
Sent grinyolar i batre damunt meu
el meu cor.)
 
 

6
(Cançó afegida)

(Se m’enduu el tren, i seguesc els teus passos,
potser avui mateix et trobaré,
potser el meu ardent rostre s’enfredarà,
potser em diràs suaument:

L’aigua està tèbia, ja pots prendre el bany!
Tin la tovalla, eixuga’t!
La carn s’està fregint, et calmarà la gana!
On jo m’estenc, allí tens el teu llit.)
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

VORA EL DANUBI
 

I

Assegut en la més baixa pedra del moll,
veia com marinava una corfa de síndria.
A penes si escoltava, absort en la meua sort,
la remor de la superfície i el silenci del fons.
Com si hagués començat al meu cor el seu curs,
era tèrbol, savi i gran, el Danubi.

Igual que els músculs, quan treballa l’home
llimant, martellejant, cavant o alçant-se un sostre,
saltava, s’estirava, s’enervava
cada onada i cada moviment.
I com ma mare, em bressolava, contant contes,
i rentava la roba bruta de la ciutat.

De sobte es posà a gotinyar,
però, com si tot fos igual, s’escampà.
Tot amb tot, com qui esguarda la pluja prolongada
des d’una cova, així vaig mirar l’horitzó:
com una pluja indiferent, eterna, queia
esblaimat el passat, tan bigarrat ahir.

El Danubi corria. I com infant al si
d’una mare fèrtil i abstreta,
les escumes jugaven gracioses
i somrients venien fins a mi.
S’estremien en el corrent del temps,
com cementeris de trontolladissos túmuls.
 
 

II

Passa que fa cent mil anys que esguardava
allò que veig ara de sobte.
Un instant, i s’hi suma completament el temps
que contemplen cent mil avantpassats amb mi.

Veig allò que ells no veien, car cavaven,
mataven, abraçaven, feien allò que cal.
I ells, immersos en la matèria, veuen
allò que jo no veig, si ho he de confessar.

Ens coneixem com la pena i la joia.
Em pertany el passat i els pertany el present.
Escrivim poesia – ells em guien el llapis
i jo els sent i faig memòria.
 
 

III

Ma mare era cumana, el meu pare mig székely
mig romanés, potser del tot això darrer.
Als llavis de ma mare era dolç el menjar,
bella la veritat als llavis de mon pare.
Cada volta que em moc, ells s’abracen.
A vegades això em posa trist –
això és deixar de ser. Jo rage d’ells. «Veuràs,
quan ja nosaltres no viurem!...» – que em diuen.

Em parlen perquè ja sóc ells;
essent tan feble, així sóc fort,
jo que recorde que sóc més que molts,
perquè sóc cada ancestre fins al germen primer –
sóc l’Ancestre que s’obri per a multiplicar-se:
feliç em torne mon pare i ma mare,
i mon pare i ma mare es parteixen en dos
i així em reproduesc fent-me l’U animat!

Jo sóc el món – tot el que fou i el que és:
les moltes generacions que s’envesteixen.
Els conquistadors morts vencen amb mi
i el turment dels vençuts em fa patir.
Árpád i Zalán, Werböczi i Dózsa –
turc, tàtar, eslovac, romanés, s’arrombollen
en aquest cor, que li deu al passat
el plàcid futur – hongaresos d’avui!

...Jo vull treballar. És prou guerra
haver de confessar el passat.
S’abracen les suaus onades del Danubi,
que és el passat, el present i el futur.
La lluita que lliuraren els nostres avantpassats,
en pau va dissolent-la la memòria,
i concertar per fi els nostres afers comuns,
això és la nostra feina; i no és pas poca.
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

 JUDIT



Despulla els arbres la tardor, comença el fred,
           ja cal encendre el foc.
Arrossegues l’estufa, la trasllades tu sola,
           com en el temps

dels freds passats, quan encara els meus braços, estimada,
           no t’havien premut,
quan no hi havia renys entre els dos i jo encara
           no em sentia sens tu.

Ara és la nit més llarga i silenciosa, el món
           més gran i perillós.
Si cuses, no apedaces ja la nostra flassada compartida,
           feta esquinçalls i pols.

Cremen fredes estrelles entre brancatges d’arbres nus.
           Medites encara? Adorm-te,
jo també dorm tot sol. Arrupeix-te
           i no em tingues enuig.
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

FA MOLT DE MAL



De la mort
que et guaita per dins i per fora
(com espantat ratolí en el forat)

alhora que t’escalfes,
fuges cap a la dona per tal que
t’emparen els seus braços, si, genolls.

No sols atrau
el si càlid i tou, no sols desig,
sinó també necessitat t’hi empeny –

per això abraça
tot el qui troba dona
fins que els llavis es tornen blancs.

És una doble càrrega
i un tresor doble, que calga estimar.
Qui estima i no pot fer-se correspondre,

és tan apàtrida
com és indefensa la fera
que fa les seues necessitats.

No tenim altra
sortida; ni endegant el ganivet
envers ta pròpia mare, tu, valent!

Però mira, hi hagué
dona que va comprendre aquestos mots,
i, això no obstant, em repel·lí.

No tinc lloc,
doncs, entre els vius. Em sent brunzir el cap,
engalanant el meu dolor, la meua ansietat;

com el xiquet
que bellugueja el sonall entre els dits,
quan l’han deixat els seus pares tot sol.

Què podria
fer jo per ella i contra ella?
No em fa vergonya imaginar-ho,

puix que el món
rebutja aquells a qui el somni fa por
i són enlluernats pel dia clar.

La cultura
es despulla de mi, com de la roba
d’altres al benaurat amor –

on està escrit, però,
que ella em contemple agitat per la mort
i que jo haja de patir tot sol?

Qui naix
també pateix en el part, com la dona.
Minva el doble dolor en la humilitat.

Però a mi
em pagaran el meu cant dolorós
i em fa companyia la infàmia.

Socorreu-me!
Xiquets, que en passar ella
els vostres ulls rebenten.

Innocents,
xiscleu aixafats per les botes
i digueu-li: Fa molt de mal.

Gossos fidels,
caigueu sota les rodes
i lladreu-li: Fa molt de mal.

Dones que aneu
gràvides, avorteu
i ploreu-li: Fa molt de mal.

Homes adrets,
caieu, destrosseu-vos
i balbucegeu-li: Fa molt de mal.

Vosaltres, nois,
que us destruïu per una dona,
no us ho calleu: Fa molt de mal.

Bous i cavalls
capats a fi de ser ungits al jou,
bramuleu-li: Fa molt de mal.

Peixos muts,
mossegueu l’ham sota l’aigua gelada
i panteixeu: Fa molt de mal.

Vivents,
tot aquell que tremola de dolor,
que creme l’hort, l’indret salvatge on habiteu –

i, a l’entorn del seu llit,
socarrats, remugueu amb mi,
mentre ella s’adorm: Fa molt de mal.

Que ho senta mentre visca.
Ha renegat el que ella val.
Per comoditat seua ha tret

al vivent que fuig
per dins i per fora
l’últim refugi.
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

ARS POETICA



Sóc poeta – com pot en si mateixa
interessar-me a mi la poesia?
No tindria cap gràcia que l’estrella
del riu nocturn s’enlairàs cap al cel.

El temps se’n va fluint a poc a poc,
no estic suspés de la llet de les faules,
car bec a grans glopades món real
amb cel escumejant al capdamunt.

La deu és bella – capbussar-s’hi tot!
Mentre s’abracen calma i tremolor,
entre l’escuma, graciosa naix
una assenyada conversació.

Què m’importen a mi els altres poetes?
Que s’embruten fins el mateix pitram
i facen com que estan embriagats
d’imatges confegides i d’alcohol.

Jo deixe enrere aquesta taverna del present,
fins a la raó vaig, i més enllà!
Amb la meua ment lliure no fingesc
roïnament ser un ximple servil.

Menja tu, beu, fes abraçades, dorm!
Amida’t tu amb l’univers sencer!
Ni encara remugant no serviré
cap poder envilit, mutilador.

No faig pactes – deixeu-me ser feliç!
Altrament, m’humilia qualsevol
i em senyalen amb taques vermelloses,
la febre m’absorbeix la meua saba.

Jo no em tape la boca litigant.
Li presente al saber la meua queixa.
El segle m’hi contempla, protector:
el camperol, tot llaurant, pensa en mi;

el cos de l’obrer em pressent
entre dos moviments inflexibles;
per mi espera, en la porta d’un cinema,
al vespre, el jovencell mal abillat.

I allí on batallons de malfactors
van contra els meus poemes en columna,
allí s’engeguen els tancs fraternals
per metrallar els meus rims tot arreu.

Açò dic jo: l’home encara no és gran.
Però s’ho pensa, immoderat com és.
Que no el perden de vista, ni son pare
ni sa mare: l’amor i la raó!
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 

RESSURT EN EL CORRENT



Esglaia’m, Déu,
em cal la teua ira.
Ressurt en el corrent
i que el curs del no-res no t’arrossegue.

Jo, que tombe guitat per un cavall
fins gairebé confondre’m amb la pols,
jugue amb els ganivets de tan grans sofriments
que el cor de l’home no pot suportar-los.

Sóc inflamable, i com el sol
he donat tanta flama –pren-la!
Digues-me a crits que no puc fer això!
Colpeja amb el teu llamp la meua mà.

Que la teua venjança, o bé la teua gràcia,
m’alliçonen a colps: pecat és la innocència!
Car ser com sóc tan càndid
em crema més que infern.

Si estic sol en el llit, voltege com un mos
dels mars tempestuosos d’escumejant saliva.
Sóc ja ardit per a tot;
res, però, té sentit.

Si tu no m’apallisses,
m’aguantaré l’alé per a matar-me
i així m’enfrontaré a la teua absència,
tu, que tens rostre humà!
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 


 
 
 

PER FI HE TROBAT LA MEUA PÀTRIA
 

Doncs bé, per fi he trobat la meua pàtria,
la meua terra, on sense equivocar-se
escriuria el meu nom damunt de mi
l’enterrador que m’hagués d’enterrar.

La terra em rep com una vidriola.
Ja no calen (que n’és, de lamentable!)
aquells quatre o cinc rals
que ens queden de la guerra.

Ni aquell anell de ferro on fou gravada
tanta bellesa: terra, dret, món nou.
– La nostra llei encara és llei de guerra
i encara són més bells els anells d’or.

Vaig estar sol durant un temps molt llarg.
Però després se m’acostaren molts.
Ets sol, em repetien; malgrat que
jo hauria volgut de cor acompanyar-los.

Així he viscut, així he viscut debades.
Jo mateix ho comprove; però ara
sé que també la meua mort és vana.
Es van riure de mi com d’un pallasso.

Des que vaig nàixer, he volgut estar
en el meu lloc, enmig de la tempesta.
Ridícul és que jo no haja fet mai
més mal del que m’han fet a mi mateix.

Bella és la primavera i bell l’estiu,
però més la tardor, i encara més
l’hivern, per a qui espera llar, família,
definitivament sols per als altres.
 


Traducció d’Eduard  J. Verger
Attila JÓZSEF, Poemes / Versek, Ed. Gregal, València, 1987

¯