MIGRACIÓ

 

Ara es converteix la fulla
en una altra cosa, en no fulla.

Puc observar des de la meva finestra
la seva transfiguració en mil·límetres
de dia en dia;
                      però després sense mi
serà de sobte un gran cor groc.

I jo he perdut dormint aquell moment—

mai no podré saber quan
passà! Si em buscava amb la vista
o només mirava el blau buit
tardorenc de la finestra: on seria—

i si m’estigués allà, valdria la pena
d’iniciar-me en el misteri d’aquesta
reencarnació;
                       així, just abans de la mort.
 
 

TRAVESSANT LA PASSAREL·LA

 

com si un anyell hagués de tras-
passar una passarel·la estreta, s’espaventa
entorn seu cel, terra, damunt seu fulla que
es posa a polsar, el blat esgrogueint-

se, el pàmpol temen: què et passarà? el bosc
mussita, t’encoratja de lluny, com si ajudés,
l’anyell està sol, i hauria de tras-
passar la passarel·la estreta — (dic: així

temen les paraules en el blanc, titubejants
si tinguessin ulls, mirarien suplicant)

com un anyell que es decidís
es compadís, traspassa la passarel·la, serà temerari
un anyell lleuger, vertader: malgrat no creure que
l’ajuda que l’esperis amb braços oberts allà
 

 

Vagarejant pel prat, a l’extrema
vora del camí vaig veure un paper de color d’os, arrugat —el Sol
l’il·luminava, el vent empenyent-lo el feia sorollar.
De sobte el recollí, dins la serenitat boirosa
de la fi d’hivern; el vaig descargolar, el vaig posar
davant els ulls — suara sense comprendre, ara descobrint:
al paper ferit, de biaix, un bell,
estrany fragment de partitura. En gargots, amb la mà tensa,
desordenat, sense línia, amb signes i no marcat.
Esperava, fixant-me en el cel fred
— escoltant de dalt del turó l’arbre solitari, la ciutat, els prats dels pendissos.
Després, barbotejant a tots amb dolor: I vosaltres, i arreu nostre, des de quan
no hi ha cap harmonia; només una veu reconciliant,
aquest ni en veu baixa, ni en veu alta, alegria, des de quan —