Així com vaig començar, fins a la fi he quedat.
Segons com vaig començar, fins a les darreries ho faig.
Com el forçat que retornant
al seu poble continua callant.
Silenciós, seu davant el got de vi.

Del futur no en sé gaire cosa,
però l’últim judici, el veig davant meu.
Aquell dia, aquella hora
serà l’exaltació de la nostra nuesa.

Dins la multitud ningú no es buscarà l’un a l’altre.
El Pare recobrarà la creu
com una estella,
i els àngels, animals dels cels,
encetaran la darrera pàgina del món.

Llavors direm això: t’estimo. Direm això:
t’estimo molt. I al tumult que es produirà de sobte
el nostre plor una altra vegada alliberarà la mar,
abans que ens asseguem a taula.
 

El cantussol ens adormirà:
l’atenció i devoció
(més suaus que la llet materna)
de la nit, abans de temps, fosca.

Perquè ella és el pit saquejat.
La dida que és aliena.
El foraster que per ventura ha trobat llar.

El cantussol etern ens adormirà.
 

Encobreix bé allò que has comès,
després viu lliure com l’autor
d’un atemptat reeixit! El teu acte
subsisteix sota vel, sense tu també,
creix més enllà de tu, et supera,
primer a penes, més endavant
com plor de nen, com l’últim judici
quan l’anyell esclatarà en un crit.

1

Nosaltres trenquem, esberlem en dos
—nosaltres sols i nosaltres mateixos—
el que és un i indivisible.
 
 

2

Després, després d’això,
durant una vida llarga llarga,
cecs, sords, en va intentem
embastar el teixit
immaculat i original del món.
 
 

3

A l’edat d’infants hauríem de morir,
al cim del saber, a l’alt de la humilitat,
però continuem vivint, apedacem i
adobassem l’irreparable.
 
 

4

Encara bo que puguem adormir-nos de temps en temps
i a l’últim.

 

BRESSOL I NO TAÜT

Estic mirant-te com un infant i
tu t’espantes d’aquest esguard.

Amenaçadors
són els ulls d’un infant, sobretot
en apagar-se els llums, quan
s’apaguen les llums caduques de Déu.

En aquesta hora hi ha silenci, nit,
però tu no hauries de témer.
La meva infància és per a tu bressol
i no taüt.

LABERINT RECTE

Com serà aquell vol de tornada
del qual només símils en parlen,
com són ara altar, santuari,
encaixada, retorn, abraçada,
taula parada sobre herba, sota arbres
on no hi ha hoste primer ni últim;
a la fi, com serà, com serà
aquest descens ascendent, amb les ales esteses,
caiguda al niu comú
flamejant del focus? —No ho sé,
i si sé alguna cosa, tanmateix,
doncs, jo sé això, aquest passadís xafogós,
aquest laberint tot recte en el qual
és sempre més compacte i sempre més compacte
i cada vegada més lliure el fet que estem volant.

LA MEVA ÚNICA LECTURA

El saló descolorit dels déus,
els gests
posats sobre els tamborets esblaimats i
les cadires de braços romputs,
el conjunt
dels fullatges i del ruixat i del vent,
la direcció del fil que s’afluixa
entre els déus i nosaltres, els llegeixo
sense l’ambició i
l’obligança de la solució,
com la meva primera
i l’última,
única lectura.