OCTUBRE

Antany, era a l’estiu,
en aquell foc, en aquelles ardències,
que es movia la meva fantasia.
Ara em decanto a la tardor
d’un color que embriaga.
Em plau el temps cansat
de les veremes fetes.
Res ja no se m’adiu,
res no em consola ja,
en aquest aire que fa olor
de most i vi,
en aquest vell sol de l’octubre
que il·lumina les vinyes saquejades.

Inesperat sol de tardor
que lluus com en un més enllà,
i fas marrades tendres
amb errabunda joia.
Ens trobes abatuts,
acarats al pitjor, la mort a l’ànima.
Heus ací per què ens plaus,
oh vague sol supervivent.
No saps dir-nos adéu
i cada matí tornes,
talment un nou miracle,
més bell com més avances,
i ets ací per morir-te.
I amb aquestes diades increïbles
vas component la teva estació,
tota ella una dolcíssima agonia.

SETEMBRE A VENÈCIA

Ja del setembre s’enfosqueixen
els crepuscles precoços a Venècia
i les pedres s’endolen.
Llança el sol la seva última sageta
contra l’or dels mosaics, i en fer-ho cala
focs d’encenalls, efímera bellesa.
Quieta, darrera les Procuratíe,
surt mentrestant la lluna.
Llums juganeres i argentades riuen
i es van movent, llunyanes, tremoloses,
en l’aire fred i fosc.
Jo, fascinat, les miro.
Potser un dia recordi
aquestes amples nits
que arriben tan de sobte.
Més belles i més vives aleshores
les seves llums
que em desesperen una mica ara
(sempre defora meu, inabastables)
tornaran a brillar en la fantasia.
I serà vera i calma
felicitat la meva.