EL BOU

T’estim, bou pietós, i un sentiment
de vigor i de pau al cor m’infons,
tant si, solemne com un monument,
mires els amples camps lliberts, feconds,

com si t’inclines sota el jou content
i l’home ajudes al treball, feixuc.
Si te puny o t’incita, tu amb el lent
girar dels ulls respons, dolç i poruc.

S’exhala l’esperit dins la fumera
que humida et surt del nas. L’himne pausat
del llarg bramul es perd en l’aire clar.

I en ton ull blau, dins la dolçor austera,
s’emmiralla, solemne i reposat,
el divinal silenci verd del pla.

FANTASIA

Parles, i de ta veu a l’aura pura
rendint-se poc a poc l’ànima mia,
del teu parlar sobre les tendres ones
       navega a llunyes platges.

Pel raig de foc que a l’horabaixa daura,
roent, les blavaes soledats, navega.
Enmig del cel i mar, blanques aucelles
       passen, i verdes illes.

Amb sa blancor marmòria, en les altures
del roig Ponent, els temples enlluernen;
perfumen, a la costa, les murteres,
       i los xiprers tremolen.

La marinada lluny se’n duu l’aroma,
i ve el cantar dels mariners, planyívol;
i a la vista una nau al port amaina
       les purpurines veles.

Veig baixar de l’Acròpolis donzelles
en llarga fila; amb blanquinosos peplos,
llor a les mans, garlandes a la testa,
       alcen lo braç i canten.

Plantada l’asta dins l’arena pàtria,
a terra salta un hom d’armes lluentes.
¿Serà Alceo tornat de les batalles
       a les verges de Lèsbia?