Eugenio Montale
LA IL·LUSTRACIÓ POÈTICA METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia italiana
 

EUGENIO MONTALE
(Gènova, 1896 - Milà, 1981)

CORN ANGLÉS
QUASI UNA FANTASIA
TAL VEGADA UN MATÍ...
CASA VORA MAR
L’ARCA
TEMPS DE BELLOSGUARDO

¯











 
 
 

CORN ANGLÉS



El vent que aquest vespre toca atent
—recorda un fort batzegar d’espases—
els instruments dels arbres tofuts i agrana
l’horitzó de coure
on cintes de llum s’estenen
com milotxes al cel que retruny
(Núvols viatgers, clars
reialmes d’allà dalt! Portes maltancades
d’alts Eldorados!)
i la mar que escata a escata,
lívida, muda de color,
llança a terra una tromba
d’escumes retorçades;
el vent que naix i mor
a l’hora que lentament s’enfosqueix
et toqui aquest vespre també a tu,
desafinat instrument,
cor.



Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís
Eugenio MONTALE, Ossos de sípia, Ed. Gregal, València, 1988.

¯

Amunt

 
 
 
 
 
 


 
 
 

QUASI UNA FANTASIA



De nou trenca l’alba, ho pressento
per una albor de gastada
plata a les parets:
una entrellum llista les finestres closes.
Torna l’adveniment
del sol i les difuses
veus, els consuets estrèpits no porta.

Per què? Penso en un dia d’encanteri
i dels cavallets d’hores massa iguals
em rescabalo. Desbordarà la força
que em feia túrgid, inconscient mag,
des de tant de temps. Ara em mostraré,
enderrocaré altes cases, despullats vials.

Tindré al davant un país d’intactes neus
però tènues com vistes en un tapís.
S’esmunyirà del cel de flocs un raig tardà.
Selves i turons cafits d’invisible llum
em diran l’elogi dels alegres retorns.

Content llegiré els negres
signes de les branques sobre el blanc
com un essencial alfabet.
Tot el passat en un punt
davant meu haurà aparegut.
No torbarà cap so
aquesta alegria solitària.
S’enfilarà per l’aire
o es posarà sobre un palet
qualque puput.



Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís
Eugenio MONTALE, Ossos de sípia, Ed. Gregal, València, 1988.

¯

Amunt

 
 
 
 
 
 
 
 



 
 
 

TAL VEGADA UN MATÍ...



Tal vegada un matí anant en un aire de vidre,
àrid, girant-me, veuré acomplir-se el miracle:
el no-res a la meva esquena, el buit darrere
meu, amb un terror d’embriac.

Després com sobre una pantalla, es presentaran de cop
arbres, cases, turons per l’engany consuet.
Però serà massa tard; i jo me n’aniré callat
entre els homes que no es giren, amb el meu secret.



Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís
Eugenio MONTALE, Ossos de sípia, Ed. Gregal, València, 1988.

¯

Amunt

 
 
 
 


 
 
 

CASA VORA MAR



El viatge acaba aquí:
en les preocupacions mesquines que divideixen
l’ànima que no sap ja dar un crit.
Ara els minuts són iguals i fixs
com els girs de roda de la bomba.
Un gir: un eixir d’aigua que ressona.
Un altre, altra aigua, a estones un xerric.

El viatge acaba en aquesta platja
que freguen els assidus i lents fluxos.
Res sinó pigres vapors no desenvela
la marina que les bufades suaus tramen
de conques: i és estrany que aparegui
en la bonança muda,
entre les illes migrabundes de l’aire,
Corsica dorsuda o Capraia.

Preguntes si tot s’esvaneix així
en aquesta minsa boira de memòries;
si a l’hora que ensopeix o en el sospir
del rompent s’acompleix tot destí.
Voldria dir-te que no, que se t’acosta
l’hora en què passaràs enllà del temps;
potser sols qui vol s’infinita,
i això ho podràs tu, qui sap!, jo no.
Penso que per a la majoria no hi ha salvació,
tret d’algú que subverteixi tot projecte,
s’obri call, i com volgué es retrobi.
Voldria abans de cedir assenyalar-te
aqueixa via de fuga
làbil com escuma o ruga en els remoguts
camps de la mar.
Et dono també la meva avara esperança.
Per als dies a venir, cansat, no sé criar-la:
l’ofereixo en penyora al teu fat, que et salvi.

El camí acaba en aquestes ribes
que rosega la marea amb el moviment altern.
El teu cor a prop que no em sent
salpa ja, potser, vers l’etern.



Traducció de Joan Navarro i Octavi Monsonís
Eugenio MONTALE, Ossos de sípia, Ed. Gregal, València, 1988.

¯

Amunt

 
 
 
 
 


 
 
 

L’ARCA



La tempesta de primavera capgirava
el paraigua del saule;
un remolí d’abril
envescava per l’hort el borrissol daurat
que els meus morts embolcalla,
els meus gossos fidels, les meves velles
serventes —tots els que d’aleshores
ençà (quan el saule era ros i jo desfeia
els seus rulls amb la fona) varen caure,
vivents, en el parany. Prou la tempesta
sota el teulat d’antany vindrà a ajuntar-los,
però lluny i més lluny
d’aquesta terra llampegada
on calç i sang en la petjada bullen
del peu de l’home. El branquilló fumeja
a la cuina, i un cercle de reflexos
contrau rostres ossuts, musells aguts,
i la magnòlia al fons a tots preserva
si el vent contra ells la gira. La tempesta
primaveral sacseja
amb un lladruc fidel —oh perduts!— la meva arca.



Traducció de Tomàs Garcés
Cinc poetes italians, Ed. Empúries, Barcelona, 1984..

¯

Amunt

 
 
 
 
 
 


 
 

TEMPS DE BELLOSGUARDO



Oh, com a l’estesa
rutilant que s’arqueja vers els turons,
la remor de la tarda es fa subtil
i els arbres enraonen amb l’esmicolat
murmuri de l’arena; com, límpida,
s’acondueix en una dignitat
de columnes i salzes laterals i salts
de llops als jardins, entre les fonts curulles
que desborden,
aquesta vida de tots que ja no és posseïda
pel nostre respir,
i com es recrea una llum de zafir
per als homes
que viuen allà baix: és massa trist
que tanta pau il·lumini a intermitències
i tot giravolti després amb estranyes lluentors
als revolts vaporosos, amb encreuaments
de xemeneies, amb cridòries que vénen dels jardins
penjants, amb ànsia i riures llargs
a les teulades retallades, entre els bastidors
dels fullatges densos i una cua
fulgent que travessi el cel abans
que el desig trobi les paraules!



Traducció de Núria Garcia i Salvadora Moreno
Eugenio MONTALE, Les ocasions, Ed. Gregal, València, 1987.

¯
 
 
 
 
 
 
 

Amunt