LA VIDA...

La vida... és el record d’un despertar
trist en un tren a l’alba: haver vist
la llum de fora incerta: haver sentit
al cos trencat la malenconia
verge i aspra de l’aire punxant.

Però el record de l’alliberament
imprevist és més dolç: a vora meu
un jove mariner: el blau
i el blanc de l’uniforme, i fora
un mar tot de color fresc..

NADADOR

Dormia?
               Després es mogué i s’estirà.
Amb ulls lents mirà l’aigua. Un salt
el seu cos.
                Així deixà la terra.

PLOU A LA CIUTAT...

Plou a la ciutat. Plou al camp
on vaig trobar, al sol, l’amic feliç.

Ell, en la bona edat, té el cor joiós.
I en mi segur no pensa. Però innocents
pecats dins meu la pluja torna a encendre..

FINESTRA

Ha caigut tota pena. Ara plou
tranquil·lament sobre l’eterna vida.
Allà, sota el cobert, amb el seu motor,
està —de lluny— un petit obrer.

Del llibre tancat ara arribe fins aquella
vida llunyana. Però quina és la verdadera
no ho sé.
               I no ho diu el sol nou.

S’HAN BUIDAT ELS ARBRES...

S’han buidat els arbres i el gener
comença a penes, d’un sol pur brilla
sobre la grava del parc ara desert
l’escopinada del xiquet que ha passat
potser corrents animat per l’abril
llunyà...

A LA PORTERIA...

A la porteria no hi havia ningú.
Hi havia llum als pobres llits
desfets. I damunt d’un tauló
dormia un xicot
bellíssim.
                 Va eixir dels seus braços
ofuscats, dubtant, un gatet.

EL VEGETAL

He deixat els animals amb les seues
mil formes mudables i inútils.
Respire al teu costat, ara que es fa de nit,
purpúria flor desconeguda: molt
millor em parles que les seues veus.
Dorm entre les teues immenses fulles verdes,
purpúria flor desconeguda, viva
com l’àgil vailet que vaig deixar
dormir, un dia, abandonat en l’herba..

PAISATGE

El matí d’octubre encara és fosc.
Assegut dalt d’un mur, un jove
als ulls té son encara. D’improvís
s’alça, saluda, crida un nom i ve
cap a ell corrents un xavalet esparracat.
Aquest saluda amb punys amorosíssims,
tira a pegar-li a la mà i vol baralla.
Tot d’una, abraçats, se’n van al bosc
ocult entre les cases populars.

N’eixiran només al ple migdia
quan el sol gallard haurà vençut
aquella humida amistat matinal.