EL DOLÇ TURÓ

Llunyans ocells oberts en el capvespre
tremolen sobre el riu. La pluja, encara,
i el xiular dels pollancres que il·lumina
el vent. Com tot el que remot fugia
tornes al pensament. Aquell verd pàl·lid
del teu vestit, el veig entre les plantes
que el llamp crema, on s’aixeca solitari
el dolç turó d’Ardenno i on escolto
el milà en els ventalls del camp de sorgo.

Potser el teu vol en espirals cenyides
era la fe del meu retorn sense esma,
de la vençuda pietat cristiana,
d’aquesta pena que els dolors oblida.
Flor de coral el teu cabell corona.
Però el teu rostre és ombra que no muda;
(talment la mort). De les obscures cases
del teu poblet sento l’Adda i la pluja,
o potser és el fremir d’unes petjades
entre les tendres canyes de la riba.

AGRÓ MORT

En l’ardent aiguamoll, colgat en llot,
als insectes plaent, dins meu es plany
un agró mort.

En llum i so em devoro;
batut en febles ecos
de tant en tant un alè plora,
oblidat.

Pietat, que no em trobi
sense veu ni figura
en el record, un dia.

ANTIC HIVERN

Desig de les teves mans clares
en la penombra de la flama:
sabien a roure i a roses;
a mort. Antic hivern.

Cercaven el mill els ocells
i eren de neu, tot d’una;
així, les paraules.
Una mica de sol, una aurèola d’àngel,
i la boira després; i els arbres,
i nosaltres fets d’aire en el matí.

HOME DEL MEU TEMPS

El de la pedra, encara, el de la fona,
ets, home del meu temps. A la carlinga,
amb les ales malignes, meridians de mort,
—t’he vist— i dintre el carro de flama, i a les forques,
a les rodes que donen el turment. Eres tu,
amb ta ciència exacta, voluntat d’extermini,
sense amor, sense Crist. Has occit altra volta,
com sempre, com occiren els pares, com occiren
els animals que et veien per primera vegada.
I flaira aquesta sang com aquell dia
quan el germà va dir a l’altre germà:
«Anem al camp.» I fred, i tenaç, aquell eco
ha arribat fins a tu, dins la teva jornada.
Oblideu-vos, oh fills, dels núvols sangonosos
que pugen de la terra, oblideu-vos dels pares:
les seves tombes cauen en la cendra;
ocells negres, i el vent, cobreixen el seu cor.

DEURE I HAVER

No res em dónes, no dónes res
tu que m’escoltes. La sang
de les guerres s’ha eixugat,
el menyspreu és un desig pur
i no provoca un gest
d’un pensament humà,
lluny de l’hora de la pietat.
Deure i haver. En la meua veu
hi ha almenys un signe
de geometria viva,
en la teua, una closca
morta amb laments fúnebres..

SOLS QUE AMOR ET COLPESCA

No oblides que vius enmig dels animals
els cavalls els gats les rates de claveguera
brunes com la dona de Salomó tremend
camp amb banderes desplegades,
no oblides el gos de la llengua i la cua
d’harmonies de l’irreal ni el llangardaix la merla
el rossinyol l’escurçó l’abellot. O et plau pensar
que vius entre homes purs i dones
virtuoses que no freguen
el rauc de la granota en zel, verda
com la més verda branca de la sang.
Els ocells et miren des dels arbres i les fulles
no ignoren que la Ment és morta
per sempre, la seua relíquia sap a cartílag
cremat de plàstic corromput; no oblides
ser sinuós i hàbil animal
que violenta tòrrid i ho vol tot ací
sobre terra abans de l’últim crit
quan el cos és cadència de records acartonats
i l’esperit sol·licita la fi eterna:
recorda que pots ser l’ésser de l’ésser
sols que amor et colpesca bé les vísceres.