Umberto Saba
LA IL·LUSTRACIÓ POÈT&K METROPOLITANA & CONTINENTAL
Poesia d’arreu del món
Poesia italiana
UMBERTO SABA
(Trieste, 1883 – Gorizia, 1957)

TRIESTE
PRIMAVERA
PARAULES
DONA
TREBALL
BOCA
SOL
NIT D’ESTIU
D’ENÇÀ
CONTOVELLO
CAPVESPRE DE FEBRER
PORT

¯







 
 
 

TRIESTE



L’he travessada tota
i una costa he pujat,
 al principi poblada, enllà deserta,
closa per un murell:
un racó on, solitari,
m’assec. On ell acaba
diria que s’acaba la ciutat.

Trieste té una gràcia
esquerpa. Si agrada
és com un minyonàs golut i aspre,
d’esguard blavís i mans balderes
per regalar una flor;
com un amor
amb gelosia.
De la pujada estant, veig cada església
i els carrers descobreixo, vagin a platja lliure
o al turó de carena pedregosa
on una casa, l’última, s’aferra.
Giravolteja
entorn de tota cosa
un aire estrany, un aire de tempesta,
l’aire nadiu.

La ciutat meva que pertot és viva,
té el racó fet per mi, pel viure meu
esquiu i pensatiu.



Traducció de Tomàs Garcés
Cinc poetes italians, Ed. Empúries, Barcelona, 1984.

¯


 
 
 
 
 
 


 
 
 

PRIMAVERA



Oh, primavera desplaent! De tu
vull dir com d’un carrer en tombar la cantonada
el teu presagi va ferir-me
talment un ganivet. I l’ombra encara fina
de branques nues a la terra encara
nua em trasbalsa com si jo pogués
(com si em calgués)
renéixer. La mortalla
sembla insegura si tu véns, antiga
primavera. Quan tu, més que cap altra
estació, cruel, ressuscites i mates!



Traducció de Tomàs Garcés
Cinc poetes italians, Ed. Empúries, Barcelona, 1984.

¯


 
 
 
 
 
 
 
 



 

PARAULES



Paraules,
a on s’emmirallava el cor de l’home
—nu i sorprès— als orígens; un redós
cerco en el món, l’oasi favorable
per depurar-vos amb les meves llàgrimes
de la mentida que us encega. Alhora
dels records espantosos el gavell
s’esvairia, com la neu al sol.



Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 


 
 
 

DONA



Quan eres
joveneta punxaves
com móra de bardissa. Fins el peu
t’era una arma, oh salvatge.

Era difícil d’agafar-te.
                                   Encara
jove, ets encara
bella. Els senyals
dels anys, els del dolor, les nostres ànimes
entrelliguen, en fan una de sola.
I entre els cabells negríssims que entorcillo
amb els dits, ja no temo la petita
blanca punxent orella demoníaca.



Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 


 
 
 

TREBALL



Un temps
la vida m’era fàcil. Em donava
flors i fruits la terra en abundància.

Ara artigo una gleva seca i dura.
El tràmec
topa amb pedres, amb brossa. He de cavar
profundament, com qui cerca un tresor.



Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 
 


 
 

BOCA



D’aquella boca
primera que em posà
sobre els llavis el rosa de l’aurora
encara
n’extrec en bells pensaments la fragància.

Oh boca adolescent, boca estimada,
que eres ardida de paraules i eres
tan dolça de besar.



Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 


 
 

SOL



Estic tot sol. Ningú no escolta on
als dispersos amics és tot reclam
debades.
Fulgura l’odi com un glaç, i penso
que et veuré aquesta tarda, a tu a qui estimo.

Penso allò que en el sol
que accentua, i en l’ombra que encobreix,
he fet, errat, per dir-me en pau algunes
paraules.



Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 


 
 

NIT D’ESTIU



A l’estança veïna sento veus
estimades, del llit on la son rebo.
Per l’oberta finestra una llum brilla,
al lluny, dalt del pujol, qui sap a on.

Aquí t’estrenyo contra el cor, amor,
mort per a mi d’anyades infinites.



Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 
 


 
 

D’ENÇÀ



D’ençà que tinc la boca quasi muda
estimo vides que quasi no parlen.
Un arbre; a penes —s’atura on m’aturo,
reprèn la ruta tot content, amb mi—
el dòcil animal que em ve al darrere.

Al jou que un hom li imposa se sotmet.
Em mira, implorador, a tot estirar.
Eternes veritats, callant, ensenya.



Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 


 
 

CONTOVELLO



Un home rega l’hort. Després davalla
tan rosta del pujol una escaleta,
que sembla, en avançar, que posi el peu
al buit. El mar immens és allí sota.

Reapareix. Feineja encara entorn
d’aquella feixa grisa, embardissada
de brolla, a flor de pedra. Jo, a la fonda,
ben assegut, bec aquest aspre vi.



Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 


 
 
 

CAPVESPRE DE FEBRER



La lluna apunta.
                          En el paisatge encara
és dia, un vespre que ràpid davalla.
Indolent joventut s’enllaça; corre
a pobres fites.
                       I és el pensament
de la mort que, al final, ajuda a viure.



Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯


 
 
 
 
 
 


 
 
 

PORT


... per oblidar-la encara 
rodo pel port, talment un llevantí.
  (Trieste i una dona)


Aquí on imberbes escrivents el pes
registraven, i corbs sota la càrrega,
en fila índia, suats estibadors
pujaven i baixaven oscil·lants
escales fins a les cobertes, pres
entre renecs i bramuls, de la vida
només un pensament em feia mal.

Jo hi cercava un racó agradable. Molts
en tenia, a les pèrgoles, la meva
ciutat desficiosa. A mi em trigava
d’aïllar-m’hi, posar-me a confegir
versos, extreure del seu mal un bé.

Espero encara un recer del temperi.
Veieu: ha estat miracle de trobar-lo.
Tot, si demano, puc tenir-ho, tret
d’aquell meu cor, aquell aire, aquell temps.
 


Traducció de Miquel Desclot
Umberto SABA, Paraules i últimes coses, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

¯
 
 
 
 
 

 ñ